Mónica Martínez
La notícia de la mort de Juan Genovés, autor del icònic quadre “L’abraçada”(1976) , ens arriba en un temps en què de manera paradoxal hem perdut les abraçades. Per la imposició de la distància física a conseqüència de l’emergència sanitària del Covid-19, però també per la distància política i social de les últimes setmanes. Un clima de crispació, soroll i aires de colpisme que sens dubte significa una antítesi de l’obra més coneguda de Genovés, que va retratar en un sol gest la concòrdia, la fraternitat i la solidaritat.
La figura de Juan Genovés és fonamental per entendre la història de l’art contemporani dins de l’Estat Espanyol i a nivell internacional, i no només per la seva transcendència pictòrica. Va saber conjugar com pocs l’art i el compromís polític. Va fer servir l’art com a eina transformadora i de denúncia social. Segons les seves paraules “l’art és el camí pel qual surt el subconscient” i així ho reflecteixen les seves obres. En elles, d’una o altra manera, surt el que diu que és el motor de la seva vida “la por”, la por i la resistència a la por, la fugida, la confrontació a un Règim opressor. Recorda les vivències com a nen de la guerra, el so de les sirenes, els refugis, les corredisses. De pare socialista i pintor frustrat, el va voler enviar juntament amb el seu germà a la Unió Soviètica on creia que estava el progrés. En l’últim moment la mare els va baixar del tren adduint que “El que hagi de ser que sigui de tots”.
Aquesta mateixa idea d’afrontar les vicissituds de manera col·lectiva va tornar a presentar-se en la vida del pintor anys després. El 1966 signa per la Sala Marlborough, la galeria d’art més important d’aquell moment dins el panorama internacional. És llavors quan li plantegen la necessitat de traslladar la seva residència a Estats Units, cosa que va rebutjar. Juan Genovés, militant del PCE, formava part del moviment d’oposició al Règim Franquista durant la clandestinitat. No es va exiliar perquè això hagués significat la traïció als seus companys de lluita. El fet de convertir-se en un pintor reconegut internacionalment no l’eximia del seu compromís polític i social. “Jo havia de ser el mateix de sempre, aquella era la meva lluita. Això estava per davant de la pintura.”
La seva trajectòria com a artista plàstic ha passat per diferents etapes i moviments artístics però sempre amb uns trets comuns que el fan inconfusible. Els seus grans temes són la multitud, la massa i el col·lectiu com a fenomen social, i en contraposició, la fragilitat de l'ésser humà en solitari. En certs aspectes la seva pintura inclús es podria comparar amb l’art rupestre, per la necessitat de representar escenes quotidianes de societats que lluiten per la seva supervivència, i per l’estètica de les figures humanes fetes amb traços senzills. I de l’art prehistòric fem un salt al pop art dels anys 60. Genovés va formar part de diferents grups i col·lectius artístics durant la postguerra, el grup de Los Siete (1949), Parpallós (1956) i finalment el Grupo Hondo (1960) on es van desenvolupar nous plantejaments expressionistes i transgressors.
La gran vàlua d’aquells anys i de les seves obres posteriors és l’extracció de l’estètica del pop art americà per fer denúncia social. Beu de la tradició fotogràfica dels clàssics del cinema del segle XX, de les pel·lícules soviètiques, de la publicitat i inclús del còmic. Agafant aquests elements fa una crítica social del mateix consumisme en què s’inspira el pop art, fa un gir polític denunciant el sistema capitalista, fent servir el seu propi llenguatge. A finals dels 60, sent ja un artista reconegut internacionalment continua interessant-se per les mateixes temàtiques socials i es converteix en l’artista polític que tots coneixem.
En aquesta època fa servir la figuració narrativa i l’hiperrealisme per apropar-se al públic de masses. Presenta la realitat política mitjançant les ja habituals multituds, les ombres i els plànols zenitals. Escenifica la repressió en tonalitats ocres i grises pròpies de les pel·lícules i els aparells de TV de llavors. Amb l’arribada del Technicolor l’obra de Genovés també canviarà de paleta de colors encara que les temàtiques continuïn tenint la mateixa vigència. La dècada del 70 estarà marcada per la seva obra més popular i que mereix un apartat propi, “L’Abraçada” (1976) Als 80 girarà cap al paisatge urbà, als 90 estan dominats per la lluminositat i el cromatisme de les seves obres. A partir dels 2000 tornarà a les multituds a vista d’ocell, treballarà el moviment estàtic afegint també la crítica social envers el món globalitzat i l’individualisme de la societat occidental.
L’ABRAÇADA
Com ja hem dit anteriorment, “L’abraçada”(1976) es sens dubte l’obra de Juan Genovés més popular a l’Estat espanyol, pel que simbolitza i per representar una època de la història encara molt present als nostres dies. El quadre va ser un encàrrec de la Junta Democràtica. En realitat li van demanar un cartell on es demanés l’alliberament dels presos polítics. Va ser durant una reunió clandestina que van celebrar a l’estudi del mateix pintor. En aquells moments Genovés estava immers en la preparació d’una exposició a Zuric i va oferir un dels seus quadres ja fets davant l’impossibilitat de fer-ne un de nou per falta de temps. Va ser llavors quan l’antic dirigent comunista, José Sandoval va escollir “L’abraçada” com a símbol de fraternitat i de reconciliació.
L’obra es va portar a impremta i en sortir la policia va interceptar la furgoneta amb tot el material. Van regirar l’estudi de Genovés i el van portar detingut als calabossos de la Puerta de Sol on el van retenir més d’una setmana.
Temps després, el quadre va ser exposat a Zuric, Alemanya i Estats Units on el va comprar un col·leccionista de Chicago. Durant el mandat d’Adolfo Suárez, el seu director general de Belles Arts, Felipe Garín, va mostrar interès perquè l’obra tornés a Espanya. Després d’àrdues negociacions amb el propietari, el quadre va tornar amb la intenció de ser exposat a la seu del Museu Espanyol d’Art Contemporani. Sorprenentment el llenç desapareix malgrat haver passat pel registre d’entrada del Museu. Diversos empleats del museu, afiliats de CCOO, van investigar la destinació de “l’Abraçada” fins a trobar-lo deliberadament amagat en un magatzem sota una pila de caixes. Al cap de poc temps el fons del Museu d’Art Contemporani va passar al Museu Reina Sofia on es va decidir tornar a “amagar” el quadre al magatzem on va restar el 2002. Va ser llavors quan per pressió d’artistes plàstics i organitzacions d’esquerres va tornar a ser exposat. Actualment una reproducció de “L’abraçada” presideix la Sala Constitucional del Congrés dels Diputats. El 2003 l’obra va ser convertida en una escultura, situada a la plaça D’Anton Martínez, per retre homenatge als advocats d’Atocha assassinats per l’extrema dreta espanyola el 1977.
Molt s’ha escrit sobre “l’Abraçada” i el seu simbolisme, la reconquesta de la fraternitat i de la memòria històrica. El quadre és un homenatge col·lectiu, en paraules del mateix Genovés “L’Abraçada no em pertany a mi, és de tots els espanyols”. En canvi, l’època on s’emmarca ha estat víctima d’una mitificació, parlar d’una Transició modèlica ha estat objecte de crítica per aquells que preferíem rupturisme democràtic davant el reformisme des de dalt. Els esdeveniments dels últims anys refermen la descomposició del Règim del 78. Les estructures d’Estat estan encara impregnades de franquisme, la judicialització de la política, una monarquia en estat de putrefacció, les forces armades i els cossos policials al servei de les classes poderoses. El feixisme torna a desfilar desacomplexadament i amb tota impunitat per les avingudes dels nostres pobles i ciutats. Al Congrés sobrevolen les àligues, entre insults es parla de lawfer i de colpisme.
Juan Genovés mostra cert desencís per una realitat d’aparent llibertat. Segons ell, continuem sent una societat de classes on la classe dominant crea una estructura en forma de quadrícula d’on no ens podem moure. Aquesta quadrícula que apareix en alguna de les seves obres porta el nom de “democràcia” per tal de conformar les classes populars, perquè no ens adonem del que realment passa. El seu discurs i la seva obra continuaran sent necessaris, després d’una fallida reedició de Pactes de la Moncloa caldrà un nou temps de justícia, reparació i amnistia, aquest cop amb estructures d’Estat realment democràtiques.
Etiquetes de comentaris: 29demaig, Cultura, Juan Genovés
