@FutbolProletari
Brasil va partir des de mitjans dels anys 60 una dictadura militar nascuda d'un cop d'estat, menys coneguda que altres del continent, però igual de dura i repressora. Amb violacions dels drets humans i amb una política autoritària i nacionalista, que gràcies a la seva lluita anticomunista va tenir el recolzament dels Estats Units. 500 morts, 20.000 torturats i més de 10.000 exiliats són les dades d'una dictadura que va durar vint anys.
Molts moviments socials, tant d'estudiants com de treballadors i intel·lectuals, van tractar d'oposar-se al règim però, sorprenentment, també un equip de futbol va unir-se a la lluita contra el govern militar i va demostrar que era possible fer les coses d'una altra manera.
El Corinthians de São Paulo, a principis dels anys 80, feia temps que no tenia bons resultats i que jugava a 2ona divisió. Però un fet va canviar el seu rumb esportiu i la seva història. Tot va començar amb l'arribada l'abril del 1982, com a nou Director Tècnic. d’Edison Monteiro Alves, un sociòleg de 35 anys, que havia destacat en les mobilitzacions estudiantils a la seva estada universitària, però que curiosament no tenia coneixements ni experiència en el món del futbol. La sort va voler que coincidís amb uns quants jugadors amb grans inquietuds polítiques, com Wladimir, Casagrande i, especialment, Sòcrates, llicenciat en medicina i afiliat al Partit dels Treballadors.
La idea del nou Director Tècnic era organitzar d'una manera diferent el club i va trobar tot el suport dels jugadors. Així el Corinthians va començar a funcionar de manera autogestionada, amb assemblees diàries on totes les decisions es prenien col·lectivament i mitjançant votacions, on cada treballador del club tenia dret al vot i on cada vot valia igual. Així es decidia tot, salaris, viatges, drets televisius… i es prenien decisions significatives com l'eliminació de les concentracions prèvies als partits.
Aquesta nova manera de planificar el club va portar una etapa d'èxits econòmics i esportius. El Corinthians va tornar jugar a 1a divisió i, fins i tot, va aconseguir 2 anys seguits ser campió del Campionat Paulista, torneig que feia anys que no guanyava. Els èxits esportius van donar més visibilitat al club i la situació va començar a preocupar al govern.
En aquell moment, aquesta manera de gestionar un club de futbol, i l'èxit que va tenir, va ser un atac al sistema polític del país. Mentre que el poble ho veia com un èxit del sistema democràtic, el govern militar va veure ràpidament les accions del Corinthians com una agressió i va ordenar que la premsa, controlada per l'estat, iniciés una campanya contra el club. Però el Corinthians va veure que podia també lluitar per ajudar a canviar la realitat social del país i ser un altaveu contra la dictadura i, així, els jugadors van començar a participar activament en manifestacions i a fer un pas més quan va començar a enviar missatges directes contraris al govern, utilitzant la samarreta de l'equip o pancartes per demanar democràcia i eleccions directes al Brasil. El moment culminant fou en la final del Campionat Paulista de 1984, quan l'equip, davant una audiència milionària, va saltar a la gespa amb una pancarta on es podia llegir: "Guanyar o perdre, però sempre en democràcia".
La situació política avançava, la dictadura començava una etapa de decadència que ja anunciava un final proper i es va aconseguir que arribés una esmena al Senat per decidir si es feien eleccions directes. Però el govern militar encara era fort i no es va aconseguir. Sòcrates, tal com havia promès que faria si no és feien eleccions directes, va marxar del país per fitxar per la Fiorentina. Ja en la seva presentació amb el club de Florència va demostrar que era un futbolista diferent, quan va declarar que volia aprendre Italià per poder llegir a Gramsci en el seu idioma original.
La marxa del jugador més emblemàtic i important, juntament amb un canvi a la presidència del club, en unes eleccions amb sospites de frau, van acabar amb la Democràcia Corinthiana, un experiment curt en el temps, però de gran significat, que va servir per demostrar que el futbol es pot entendre de manera democràtica i autogestionada i, el que és més important, que el futbol es pot implicar políticament per ajudar a la societat.
Etiquetes de comentaris: 19dejuny, Antifeixisme, Esports, Futbol
