Col·lectiu Lucha de Pases
El 4 de gener de 2017, els seguidors del Club Africà de Tunísia van desplegar una pancarta en un partit contra el París Saint Germain que resava: “Creat pel pobre, robat pel ric.” En poques paraules es descrivia la trajectòria de l'esport més popular del món, des d'un enfocament de classe.
Els orígens i l'evolució del futbol conformen un episodi a la història de la lluita de classes. Practicat al principi majoritàriament per les classes acomodades (amb l'elitista escola de Eton com a epicentre), la classe obrera va anar conquistant aquest espai de manera paral·lela a la conquesta dels seus drets, com el dret al descans dominical. El futbol es va convertir així en l'espai d'oci i sociabilitat central de la classe obrera durant el cap de setmana, una litúrgia alternativa a la de les esglésies, establint una comunió en les graderies (i a la prèvia al pub).
El pas de l'amateurisme al professionalisme a fins del segle XIX i la superioritat de l'estil combinatiu dels equips obrers enfront de l'individualista de la burgesia, són temàtiques que es recullen en la recent sèrie de Netflix The English Game que, sense aprofundir massa, pot ser un bon acostament a aquests temes.
Posteriorment, a principis del segle XIX, el futbol va començar a formar part essencial de la cultura obrera i associativa i del seu temps d'oci, tant a la gespa com a les graderies. Per això les elits van desconfiar del futbol, perquè van considerar que un esport que creien els pertanyia per dret es va transformar en l'esport plebeu de masses per excel·lència. A causa d'aquest caràcter plebeu, el futbol era una mica més que gols i fores de joc, era un espai de resistències, d'antiracisme, d’anticolonialisme, de reivindicacions de nació, de gènere i de classe. Un espai de permanent disputa, tal com ho va entendre el feixisme intentant instrumentalitzar-lo. Un espai d'avanços i reculades, tal com li va ocórrer a l'emergent futbol femení en el primer terç del segle XX a França i Gran Bretanya, que davant el seu èxit va ser vist com una amenaça als valors“femenins” consagrats per la burgesia i per tant es veure, primer, marginat i, finalment, desterrat.
A la fi del segle XX, en paral·lel amb la contrarevolució neoliberal de Tatcher i Reagan, les elits van intentar recuperar el futbol com a instrument de control social, disciplinant l'estadi, distanciant a l'afeccionat, i imposant els seus valors individualistes i mercantilistes als equips, convertits en marques que competeixen en un mercat global.
El trànsit des del futbol com a esport popular al futbol com a negoci és evident però com comprovem, dilatat en el temps encara que accelerat en el segle XXI, la qual cosa va dificultar una anàlisi crítica entre les enormes capes de seguidors d'aquest esport. Hi ha hagut una transformació, ja que l'esport s'ha convertit en un negoci i en un vehicle cultural neoliberal al servei de la idea de l'èxit a qualsevol preu. El pes de l'afició en els clubs cada vegada és menor, com bé diu Marcelo Bielsa "el mundo del fútbol cada vez se parece más al empresario y menos al aficionado".
El futbol actual s'assembla cada vegada menys al futbol que ens va enamorar, d'aquí el naixement d'alguns moviments crítics d'odi al futbol modern. Sota el nostre punt de vista, aquest "moviment"encara ha d'aconseguir una síntesi capaç de relacionar aquest procés de degeneració amb la crítica anticapitalista. En paraules de Walter Benjamin, aquesta nostàlgia contemplativa no hauria de quedar-se en un "retorn al passat", sinó en un "desviament per aquest cap a un avenir utòpic", cap a un futbol i un esport realment populars.
En aquesta línia, en els últims anys ha sorgit un potent moviment de lluita per un futbol popular i per la creació de clubs d'accionariat popular, com l'Oriola o el Ceares de Gijón, per citar-ne només un parell. En ells, les decisions es prenen democràticament per tots els socis i directius, i tècnics i jugadors tenen una responsabilitat social davant els afeccionats, la qual cosa demostra que hi ha vida més enllà del futbol dels negocis. Són petites illes, però ens mostren un horitzó de possibilitat, un altre futbol i una altra societat són possibles.
Com seria aquest escenari al qual aspirem? Sent ambiciosos, un procés revolucionari que substituís al Homo faber pel Homo ludens hauria d'afavorir la funció de formació física, espiritual i, fins i tot, estètica, del futbol i de l'esport en general, sobre la figura de l'espectador passiu que busca evadir-se de la seva mediocritat vital.
A més, l'absència de conflictes de classe i de contaminació mercantil en l'esport, obriria o reobriria nous conflictes més estimulants, com els que en el seu moment van existir quant al caràcter i al paper de la competició en les nostres societats, l'existència de premis i classificacions en el si de comunitats democràtiques i socialistes o la importància de l'esport com a part essencial del desenvolupament físic i emocional d'un poble.
En aquest sentit, està documentada la tendència de les comunitats obreres a evitar l'existència de triomfadors únics, a la socialització de la victòria, supeditant l'individual al col·lectiu, la qual cosa no pot més que estimular-nos a l'hora d'imaginar i de construir aquests horitzons alternatius de autoemancipación, també esportiva.
