Mónica Martínez
No us descobriré Lisboa. Segurament la majoria de vosaltres ja coneixeu la capital lusitana, probablement us hi heu escapat algun cop aprofitant la cita de cada setembre a Seixal per la Festa do Avante.
Hi ha moltes maneres de conèixer una ciutat i de fer turisme, una d’elles és fer tot el possible per viure els llocs que visites sense caure en els tòpics i circuits del turisme convencional. Defugir de les ofertes 3 dies i 2 nits amb 4 excursions, guia amb bandereta i últim dia per fer compres i portar als teus éssers estimats un imant de nevera i l’ineludible gall de Portugal… “Obrigado, però no calia”.
Fa anys que miro de conèixer llocs barrejant-me amb la gent que hi viu, comprant als seus mercats i menjant el menú barat del barri, on només trobes la gent d’allà. A més, des de fa un temps viatjo dibuixant, sóc “urban sketcher”, faig dibuix urbà. No hi ha manera més sensorial i relaxada de conèixer una ciutat, us ho recomano, no cal saber dibuixar. Caminar sense rumb, escollir un racó que t’inspiri i aturar el temps durant una bona estona. Observes el paisatge des d’altre punt de vista, t’impregnes de sons, olors i sensacions i sempre acabes parlant amb gent encuriosida que s’acosta per veure què fas.
Doncs és així com arribo a Lisboa fa 3 estius, amb un tamboret plegable, un quadern de viatge i unes aquarel·les. M’ho recomana la meva professora d’urban sketching, una francesa veïna del Poble Nou des de fa una pila d’anys. “Ves a Lisboa, t’agradarà per dibuixar. Lisboa és color i caos, combina certa decadència amb la modernitat del grafiti i l’art urbà. Si t’agrada dibuixar el Raval, t’agradarà dibuixar el barri d’Alfama.” No m’ho vaig pensar gaire.
En arribar, el protocol de sempre: comprar queviures i aigua, preparar la bossa de dibuix i el tamboret i caminar, caminar i caminar. Sense rumb, sense sentit, amb aquella ànsia de voler veure-ho tot el primer dia, satisfent el meus ulls insaciables i martititzant els meus peus. Vaig començar el passeig per Bairro Alto i Chiado, primers dibuixos a la Praça do Príncipe Real i capvespre amb eclipsi inclós al Miradouro de Santa Catarina. Vaig provar la francesinha, ja em perdonareu però vaig trobar que era un “mejunje” hipercalòric guarríssim només apte per menjar després d’una nit de festa (ja ho he dit). També vaig menjar el primer dels 200 pastissets de Belem que em vaig regalar mentre durava el viatge. Per cert, obro parèntesi, si enyoreu els pastissets de Belem bons de veritat aneu a Gràcia, a la Plaça del Diamant hi ha una pastisseria portuguesa que us farà pujar el sucre.
Bé, com que ja vaig veure que la meva tendència a la dispersió em faria donar voltes i més voltes, vaig pensar que m’organitzaria mínimament. Aniria dibuixant segons trobés espais interessants però marcant algunes fites. Primera etapa: La Calçada da Glória. Aquesta pendent de 260 metres connecta la Praça dos Restauradores amb el Jardín de Sâo Pedro de Alcântara, pots pujar i baixar amb l’elevador da Glória, el segon més antic de la ciutat (1885), o bé posar en forma els teus bessons. Recomano la segona opció si vols gaudir d’un dels carrers més emblemàtics de l’art urbà a Lisboa. Es tracta d’una galeria a l’aire lliure en constant transformació. Tothom vol deixar la seva petjada artística en aquest indret i s’acaba pintant a sobre d’altres grafitis que passen a la història en pocs dies. És per això que si es vols conservar una obra, encara que sigui a la memòria, s’han de tenir en compte dues coses: començar i acabar el grafiti el mateix dia, si es deixa a mitges pel dia següent t’exposes a què el lloc ja estigui ocupat per un altre artista. I, no menys important, immortalitzar l’obra i difondre-la en les xarxes socials per poder allargar la seva vida, ja que en el millor dels casos aguantarà màxim un mes al seu lloc si és que artísticament s’ho val.
Malgrat tot, en aquest carrer hi ha una obra que destaca i que s’ha guanyat el respecte d’artistes i vianants. Es tracta d’una obra d’Utopia, artista brasiler molt reconegut a Lisboa, que rendeix honor a la Revolució dels Clavells. Aquesta peça és un homenatge als ideals de la revolució del 25 d’abril: la pau, la prosperitat i el canvi social. L’obra s’ha guanyat el respecte per part del públic i de la comunitat de l’Street Art lisboeta i és per això que segueix intacte des de la seva creació al 2017. Segons la gent de City Guru Lisboa (ara us parlaré d’ells) 3 anys en termes de Street Art equivalen a 300 anys en el món de les belles arts, per tant aquesta obra d’Utopia s’ha guanyat el prestigi sobradament sent un dels clàssics per visitar i penjar a Instagram.
Era tant i tant el que havia de veure que vaig pensar que potser a més de dibuixar i a més marcar- me zones d’art urbà a visitar, potser també podria prioritzar la visita a grafitis que homenatgessin la Revolució dels Clavells, i així ho vaig fer no sense caure en la trampa de l’art efímer i de les butllofes al peus. La culpa la va tenir un mural. El vaig buscar durant dies sense èxit, vaig caminar i descaminar per la zona on presumptament havia de ser-hi, la Calçada do Lavra. Vaig fer el recorregut de l’elevador més antic de Lisboa (1884) a peu una i altra vegada fins que al final vaig optar per fer una visita guiada amb City Guru Lisboa, una agència de tours alternatius. Feien una ruta de 3 hores especialitzada en art urbà, si torneu a Lisboa us la recomano i si voleu fer un tastet des de casa, han fet una visita virtual que podeu trobar al seu web. Punt d’inici Bairro Alto, primera pregunta al guia: On redimonis està aquest grafiti? El Joao em mira compassivament i em diu “Ja no existeix…” Com? No m’ho podia creure, i els meus peus tampoc. Va ser llavors quan em va explicar allò del caràcter efímer de l’art urbà que ja us he explicat abans, l’avantatge de tot això és que sempre hi ha alguna cosa nova per veure a Lisboa.
A canvi del mural perdut a la Calçada do Lavra em va mostrar aquest de la Travessa dos Fiéis de Deus que es manté des de 1975 i que es repinta i es fa manteniment cada 2 ó 3 mesos. Aquest mural d’inspiració maoísta va ser pintat per Rigo i Antonio Alves. El muralisme va ser una pràctica discursiva de resistència i de contrapoder que va tenir el seu auge durant les dècades dels 60 i 70 del segle XX, sent destacables les brigades muralistes de Xile per exemple. Per saber més sobre murals i cartelleria entorn La Revolució dels Clavells adreceu-vos al Centro de Documentaçao 25 de Abril de la Universitat de Coimbra on trobareu registrats més d’un miler de murals catalogats a més d’altres documents visuals com ara cartells o adhesius de l’època.
Tornem al present i a la nostra caminada enllaçant amb una artista influenciat per la revolució portuguesa. Parlem de Guepard Fairey artista internacionalment conegut com a Obey. Va fer-se famós pel cartell d’Obama durant la campanya de les presidencials amb el lema “Hope”. El treball d’Obey a Lisboa és extens i sovint col·labora amb altres artistes. La seva obra més emblemàtica decora la façana d’un projecte d’habitatge social a la Rua de Natália Correia “Guàrdia de la Pau” rendeix homenatge a diferents revoltes mitjançant la simbologia. El clavell de la revolució portuguesa, la boina cubana, i el kalashnikov, l’arma més popular entre les guerrilles d’ideologia marxista d’arreu del món i l’arma principal dels exèrcits firmants del Pacte de Varsòvia.
Continuem fent camí cap a Graça, el barri obrer de Lisboa on seguim trobant art de carrer amb missatge polític. En aquesta zona els projectes acostumen a ser col·laboratius, un bon exemple és aquest grafiti del col·lectiu ARMU-YAMA (Pariz One & Mr. Dheo) on filtren algunes icones de la cultura pop ianqui per una estètica marxist friendly.
Són innumerables els exemples d’art urbà que podem trobar a Lisboa i no parlem només de grafittis, també trobem murals gravats com els de l’artista Whils, les tècniques mixtes amb stencils i les típiques rajoles o “azulejos”, les cares en 3D de Gregos o les il·lustracions amb tinta d’Alf Alone. Les temàtiques també són molt diverses malgrat que aquí ens hem centrat en art i revolució. Imprescindible voltar per la Mouraria, el bressol del fado, les seves parets també ens parlen de música i els retrats dels seus clàssics que són constants durant el recorregut. Tampoc no podem passar per alt alguns indrets que no es veuen a simple vista o que queden una mica apartats del centre de la ciutat però que són imprescindibles.
Un d’ells el trobem a Alfama, al Largo Chao do Loureiro i és un pàrquing de cinc plantes. El que amaga aquest aparcament és una galeria d’art urbà on cada planta està decorada per un artista diferent. Aquí trobarem una mostra dels grafiters portuguesos més reconeguts, Mar, Miguel Januário, Nomen i Paulo Arraiano. L’obra d’aquest últim la podem trobar a la tercera planta i a més d’admirar el seu art podrem gaudir d’una flaira que impregna tot el pàrquing ja que en Miguel fa servir per pintar una barreja de tinta i canyella que es fa sentir per tot el recinte. Un altre lloc a tenir en compte: LX Factory, al Bairro d’Alcántara. Es tracta d’una àrea industrial reconvertida fa 11 anys en un espai d’art i creació on conviuen galeries d’art i tallers d’artistes amb botigues i establiments de restauració. A primer cop d’ull pot semblar un mini Candem i en alguns aspectes recorda també a l’ambient de disseny modernet del Born, lloc curiós de veure si més no.
Hem arribat al final del recorregut i tenim pendent el souvenir… en Joao de City Gurú Lisboa em va recomanar una botiga fantàstica on trobar regals bonics i de qualitat. En A Vida Portuguesa trobareu artesania local, conserves, sabons, ceràmica, joguines de llauna, cartells antics… Tenen 3 botigues i totes elles precioses, t’ho emportaries tot, no recordo que tinguessin galls de Portugal però.
Etiquetes de comentaris: 10dejuliol, Art urbà, Cultura, Lisboa
