GTM
El passat 19 de juny d'enguany, Netflix, el gegant streaming audiovisual, va llançar per la seva plataforma la pel·lícula "La Red Avispa" (Wasp Network), realitzada pel francès Olivier Assayas, qui es va basar en el llibre del brasiler Fernando Morais: "Els últims soldats de la Guerra Freda", on l'escriptor narra de manera amena i concisa els fets ocorreguts amb els exagents de la seguretat cubana: Gerardo Hernández, Ramón Labañino, Antonio Guerrero, Fernando González i René González.
La pel·lícula, coproducció de França-Espanya-Bèlgica-Brasil; CG Cinéma, RT Features, Nostromo Pictures, Scope Pictures, va comptar amb un elenc protagonista molt variat i reconegut en el mercat: l'espanyola Penélope Cruz, el veneçolà Edgard Ramírez, el mexicà Gael García Bernal, l'argentí Leonardo Sbaraglia, el brasiler Wagner Moura i la cubana-espanyola Ana de Armas.
L'estrena de la pel·lícula no va anar realment per Netflix, ja que el film va ser presentat en la 76a edició del Festival de cinema de Venècia i en la 41 edició del Festival del Nou Cinema Llatinoamericà.
S'ha de tenir clar que la pel·lícula no s'ajusta fidelment als fets ni tampoc es tracta de la "pel·lícula dels Cinc", ja que realment compta alguns fets d'alguns d'ells: René González i Gerardo Hernández Nordelo. També fa un mitjà repàs a l'activitat de l'exagent Juan Pablo Roque.
Moltes han estat les crítiques que ha suscitat, des de regulars, satisfactòries, insatisfactòries, fins a plenes de crítiques. Crítiques des de qüestions artístiques fins d'enfocament polític.
No em detindré en les qüestions artístiques, la qual deixo als qui són més experts en el tema, encara que confesso que no totes les actuacions em van convèncer, perquè no em van fer veure al veritable personatge que intentaven interpretar, amén de l'experiència actoral que emparés les seves carreres artístiques. Però sí que faré un petit parèntesi en la qüestió històrica i repercussió política de la pel·lícula.
És molt comprensible que una producció de dues hores no pugui abastar tota la realitat històrica del que va ocórrer, encara que encerta en l'ordre cronològic dels fets que presenta, però sí que crec que deixa incomplet els antecedents i les conseqüències de la història. Molt més per als qui no tenen idea del succeït o simplement tenen una idea esbiaixada pel muntatge que la premsa capitalista ha fet del tema.
Els Cinc Herois, com els va denominar el poble cubà, van ser detinguts per l'Oficina Federal de Recerques (FBI per les seves sigles en anglès) el 18 de setembre de 1998, estant 33 mesos sense fiança, dels quals van estar 17 mesos en presons destinades per a presoners violents.
Els Cinc van sofrir un llarg procés d'injust empresonament, sotmesos a judicis falsejats i una inclinada maquinària propagandística posada en marxa per a justificar la injustícia comesa contra ells (també contra Cuba).
Malgrat els muntatges, les falses acusacions i la basta propaganda de la premsa capitalista i còmplices, la pel·lícula no esclareix un punt essencial i que ha servit de manipulació: cap dels Cinc es va infiltrar en l'aparell estatal estatunidenc ni van posar en perill la seguretat nacional dels EUA (mai va ser l'objectiu), sinó que es van infiltrar en les organitzacions anti cubanes i terroristes ancorades en territori estatunidenc, les quals operen lliurement i amb el beneplàcit del govern d'aquest país i l'Agència Central d'Intel·ligència (CIA segons sigles en anglès). El veritable objectiu era poder desxifrar i prevenir sobre els plans i accions terroristes destinats contra Cuba.
Com no tenien proves per a sustentar les acusacions, llavors tot es va ajustar a bruts tripijocs que només demostren el desvergonyiment del sistema judicial dels EUA i la seva política hostil.
La qüestió de tot el procés judicial als EUA no era realment fer cap mena de justícia, sinó fer campanya contra la Revolució cubana i els dirigents de Cuba, així com blanquejar tota l'activitat criminal i terrorista que es cometia (i que encara continua) per organitzacions terroristes instal·lades en aquest país i que van gaudir i gaudeixen del beneplàcit de tot l'aparell governamental.
Les condemnes als Cinc van ser extremades, plenes de ferotgies i abusives (per no dir ridícules i il·lògiques en algun cas). René González Sehwerert va ser sentenciat a 15 anys de privació de llibertat, essent alliberat després de passar aquest temps; encara que se li va exigir tres anys als Estats Units sota el règim de llibertat supervisada, però la jutgessa Joan Lenard va acceptar la proposta de René de romandre a Cuba part del període de vigilància si renunciava a la ciutadania estatunidenca. Fernando González Llort va ser sancionat a 19 anys de presó, però va ser alliberat després de 17 anys i 9 mesos, per a ser deportat a Cuba.
A Gerardo Hernández Nordelo se li va imposar la condemna de dues cadenes perpètues, més 15 anys de presó. A Ramón Labañino primer se li va sentenciar a 1 cadena perpètua més 18 anys, que després fou reduïda a 30 anys. Antonio Guerrero Rodríguez va rebre condemna de cadena perpètua i altres dos addicionals de cinc anys de reclusió, que va ser reduïda a 21 anys més deu mesos a la presó i 5 anys de llibertat supervisada. Els tres van ser alliberats el 17 de desembre de 2014 com a part d'un acord humanitari aconseguit entre els governs de Cuba i els EUA.
Els disconformes amb la pel·lícula, que es troben principalment entre aquests mateixos sectors assentats a Miami i que no cessen de fer negocis del terrorisme contra Cuba, com la congressista Ileana Ros-Lehtinen que no perd el cinisme quan va declarar: "Quin fàstic quan els que fan el mal apareixen en una pel·lícula com les víctimes".
Qui fa mal? Cuba mai ha agredit als Estats Units i per tant no hi ha ni lesionats ni morts com els que sí que ha tingut Cuba pels atemptats perpetrats per criminals pagats des dels EUA. Cuba mai ha subvencionat cap oposició dins dels EUA, no interfereix en els assumptes interns d'aquest país ni aplica bloquejos econòmics per a provocar fam i necessitats.
Són moltes les operacions hostils comeses contra Cuba des de sòl estatunidenc: pirateria, segrest d'avions, agressions aèries; també sabotatges en escoles, indústries i centres comercials. L'expedient també compta amb infiltracions costaneres de grups mercenaris, guerra bacteriològica, atacs a seus diplomàtiques cubanes en l'exterior i intents d'assassinat a Fidel Castro.
Els satisfets veuen que aquesta pel·lícula és un pas per a donar a conèixer al públic un fet que va estar esbiaixat i manipulat, com l'existència de grups radicalment extremistes, terroristes i anti cubans en territori dels EUA, que tenen l'empara del govern d'aquest país, que ha acollit a terroristes confessos com Posada Carrils.
Els insatisfets, com jo, creuen que a la pel·lícula li va faltar una millor estructuració en el seu guió que pogués brindar més elements històrics dels fets i amb una visió menys distant del viscut pels personatges, els Cinc Herois i familiars, però també pel poble cubà.
Aquesta manca evident en la pel·lícula pot distorsionar la realitat, quan es miren els fets des d'un prisma distant. Una cosa molt quotidiana si alhora es té la influència de la gran premsa, anomenada "lliure", que ajusta la seva línia editorial a un guió preestablert. Com bé va expressar l'actor argentí, Leonardo Sbaraglia, en una entrevista realitzada per Oscar Ranzani i que va sortir publicada pel lloc web Pàgina 12: "Sempre la mirada d'Europa sobre moltes qüestions de Llatinoamèrica (...), és una mirada sempre esbiaixada per aquest lloc que li és aliè."
Sofrir aquesta mirada, sempre occidental o eurocèntrica, sobre les nostres realitats llatinoamericanes, generalment afectades per una política agressiva imperialista i/o governs servils a interessos forans, també ens porta a tenir desconfiança.
Una mostra es va donar amb la mateixa actriu espanyola, Penélope Cruz, ja que segons publica el periòdic La Vanguardia, en el Festival de Venècia, ella va expressar: "Cuba és un lloc que t'enamora perquè la gent té una humilitat i un cor meravellosos", però no li va faltar la píndola en declarar que "no parava de fer preguntes, però era molt difícil que compartissin el que realment sentien cap al règim i la situació."
Com confiar en algú que utilitza el terme despectiu de "règim" per a referir-se al govern cubà? Com confiar en algú que és capaç de confessar que el personatge que va interpretar, Olga Salanueva, és "extremista"? Com obrir-se a algú que podent conèixer tots els elements necessaris de tota aquesta història, no és capaç de mostrar desconfiança cap a les polítiques immorals del govern dels EUA, però sí cap als agents cubans? Si Penélope Cruz diu que "no justifica als Cinc", llavors a qui justifica? No justificar la labor heroica d'aquests cinc homes, com la dels seus familiars, és no comprendre la imperiosa necessitat del poble de Cuba de defensar-se d'agressions provinents des dels EUA, a tractar de salvar vides humanes i, a més, a tenir tot el dret a construir un camí de manera sobirana i independent.
És evident que la pel·lícula no és una oda al "castrisme", com sanciona el sector anti cubà a Miami, sinó una simple posada en escena d'una realitat molt més gran i dolorosa per al poble cubà, que redueix aquests 61 anys d'agressions imperialistes a dues fugaces hores que es passen davant d'una pantalla i des d'un còmode seient.
