Manuel Delgado
El març de 2016 es va produir una situació ben curiosa. L’alcaldessa de Barcelona va presentar solemnement el nou Pla de Barris. Va fer el seu discurs i en determinat moment va dir una cosa que hauria de resultar una mica estranya: "Volem canviar la forma de treballar amb l'empoderament, el protagonisme i la reactivació de barri".
La paraula “empoderament” ha estat una de les incorporacions a una mena de dialecte que s’ha acabat imposant al si de l’esquerra postmoderna, ja obertament disposada a suprimir qualsevol referència a la lluita de classes i a la que li encanta utilitzar categories més aviat fosques per camuflar el que realment vol dir de vegades. “Empoderament” és un concepte que va encunyar el moviment feminista i que, ara per ara, s’aplica al que se suposa que ha de ser l’augment d’intervenció directa i presa de decisions de col·lectius desavantatjats en les qüestions que els afecten, siguin polítiques, econòmiques o relatives a la seva pròpia vida quotidiana. Empoderar-se vol dir, teòricament, moure’s de manera autònoma amb l’objectiu de obtenir beneficis. Implica, sobretot, tenir confiança en la pròpia potencialitat per fer les coses, per autogestionar els propis recursos i per desenvolupar la pròpia capacitat per dur a terme iniciatives destinades a obtenir millores pel propi col·lectiu fins aleshores maltractat.
El que és xocant és que sigui l’encarnació del poder municipal la que convidi a empoderar-se als seus administrats. Aquesta aparent paradoxa és la que desvetlla el sentit darrer del verb empoderar, tal com s’està usant: una manera d’expressar un objectiu del capitalisme, en les seves tendències més commiseratives, com és el de promocionar projectes particulars i ja línies programàtiques de govern destinades a compensar la renúncia a atendre el benestar social a través de polítiques públiques. Sota el que no deixen de ser iniciatives del "faci-s'ho vostè mateix" per a ús col·lectiu, s'anima a renunciar a la lluita per espais reals de poder i per a una transformació estructural de tota la societat.
El mateix passa amb l’auge d’“allò comú”, associat a les teories actualment prestigiades dels béns comuns o del procumú. Si s’atenen bé, el que postulen aquestes doctrines es la necessitat de crear organitzacions de convivència de nou encuny, que gairebé mai es postulen obertament com anticapitalistes o ho fan només lleument. Es concreten en cooperatives i comunitats autosuficients –sostenibles, respectuoses amb el medi, democràtiques...– com a fórmules per a adaptar-se a l’actual crisi energètica i social, fins el punt que ja s’estan incorporant a les propostes de gestió institucional de l'economia a nivell mundial i, més en particular, de la governança urbana. Aquesta exaltació de la comunitat com a forma de societat, deixant de banda les seves connotacions reaccionàries de nostàlgia del món anterior a la modernitat i la il·lustració, funciona a la pràctica com una opció alternativa tant al despotisme del lliure mercat com a la centralització estatal. Ho fa proposant que siguin els mateixos ciutadans els que s'esforcin a garantir l'autogestió de la producció o proveïment alimentari i energètic, fent compatibles l'eficàcia i la sostenibilitat i basant-se en la interacció democràtica entre individus lliurement associats per procurar i racionalitzar els seus recursos.
En realitat, darrere aquests propòsits tan positius, el que hi ha és l’estímul de terceres vies entre la ferocitat de liberalisme capitalista i el que es considera fracassat projecte socialista. Aquest és el fons ideològic de projectes oficials orientats a donar forma política a “l’esperit perdut de la comunitat”, com els de l'anomenat nou municipalisme, del qual l'Ajuntament de Barcelona seria exponent exemplar, dirigit per un partit polític que es presenta a les eleccions com Barcelona “en comú”, també conegut com els Comuns.
Aquest nou llenguatge és part de l’aparell ideològic del ciutadanisme, l’actualització del vell republicanisme i una versió del liberalisme d'esquerres, que ha assumit els programes econòmics de la socialdemocràcia, que es limiten a procurar restaurar en el possible el que fou l'Estat de benestar, investint d'una dosi de sensibilitat social el sistema de lliure mercat i aspirant no tant a superar l'ordre capitalista, com a incorporar-se de la forma que fos a ell. El ciutadanisme no censura el capitalisme sinó la seva versió més despietada i l'activitat perversa d'una minoria malvada de poderosos - "la casta" - contra la qual la immensa majoria ha de revoltar-se. Aquesta moderació pel que fa a l'ordre capitalista, al que només se li retreuen els seus excessos i la seva falta d'escrúpols, el que es plasma en una retòrica que cerca aplanar contradiccions i erradicar l'antagonisme, llançant "valors" com aquest de l’empoderament i el bé comú sobre els potencials descontents de cara a calmar-los i emplaçar-los a reciclar rebel·lia per col·laboració, àdhuc complicitat.
Tot i que, en aquest sentit i amb aquesta funció, el terme fetitxe principal seria el de “participació”. El paper central assignat a aquest concepte parteix de la premissa segons la qual la participació és la solució definitiva a les carències de la democràcia representativa i a la desafecció dels ciutadans de la vida de les institucions, contribuint a revitalitzar la democràcia sense provocar sotracs en les seves estructures. A la pràctica, els simulacres de participació tenen un paper clau en l’urbanisme neoliberal, car implica una forma de desmobilització que el que fa és desballestar els moviments socials i incorporar-los a les estructures polítiques institucionals, sempre a canvi de què abandonin la lluita. De fet, el que s’aplica és una estratègia de dominació que requereix la intervenció positiva i l’obediència voluntària dels sotmesos, que ‘entenen’ i comparteixen els termes de la seva pròpia submissió. Dit d’una altra manera, tal com s’utilitza políticament el concepte, allò que anomenen participació no consisteix en altra cosa que en la participació dels dominats en la seva pròpia dominació.
Etiquetes de comentaris: 26dejuny, Ciutadanisme, Moviments Socials
