Joan Josep Nuet
La crisi de la COVID-19, la seva immediata dimensió d'alarma sanitària, i la posterior crisi econòmica i social que està provocant, accelera les percepcions i les evidències que l'etapa de globalització neoliberal que el capitalisme desenvolupa ha entrat en contradicció amb la mateixa existència de la vida humana al planeta.
Ja teníem signes anteriors d'alarma, de fet aquesta no és la primera crisi sanitària que succeeix. Als continents asiàtic i africà s'havien produït episodis preocupants derivats de mutacions sorprenents de virus que passaven d'animals a éssers humans, a conseqüència dels canvis produïts en ecosistemes que en dècades anteriors mantenien equilibris precaris però que en els darrers temps el canvi climàtic i les alteracions diverses que aquest provoca, els havien desestabilitzat de formes definitiva. La diferència és que la COVID-19 ha fet el camí invers, d'Àsia a Europa i Amèrica, segons sembla.
Els governs occidentals mantenen una preparació estratègica per fer front a atacs bacteriològics però no a mutacions de les característiques de la COVID-19, de fet en els mateixos documents de Seguretat Nacional de 2018-19 de l'Estat Espanyol, s'afirma textualment que una possible crisi o pandèmia vírica només pot donar-se en escenaris geogràfics allunyats, per això teníem reserves per fer front a l'expansió de la verola però no teníem ni idea de la COVID-19.
El canvi climàtic està alterant i ho farà encara de forma molt més radical en els anys vinents l'equilibri de la vida al planeta, i dins d'aquesta vida hi ha l'Homo sapiens. De fet la pujada de la temperatura i del nivell del mar (per citar només dues de les alteracions en marxa) provocarà impactes econòmics severs, accelerant processos de desertització, inundació i altres fenòmens climàtics radicals, reforçant el ja creixent fet migratori de centenars de milions de persones.
Anem també a un món més inestable, cal destacar el nou reequilibri entre països emergents i les principals potències capitalistes. Del món "unipolar" de després de la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de l'URSS s'ha passat a una realitat "multipolar". El 1995 les economies dels països emergents, els E7 (Xina, Índia, Indonèsia, Brasil, Rússia, Mèxic i Turquia) representaven la meitat del PIB de les tradicionals potències capitalistes, el G7 (EEUU, GB, França, Alemanya, Japó, Canadà i Itàlia). El 2015 el seu pes econòmic era comparable, al 2040 les podran doblar. Com a contrapunt hi ha una crisi severa del govern de les institucions internacionals multilaterals, OMC, Acord del Clima de París, OMS, Consell de Seguretat de l'ONU, etc.
Els països emergents, conseqüentment al seu pes econòmic, aspiren a un lideratge polític i militar i això inclou un paper destacat a tots els organismes internacionals i sobre totes les decisions transcendents. De moment la decisió de l'administració Trump als EUA ha estat recloure's en si mateix i abandonar cada cop més organismes multilaterals que ja no pot controlar, com sí va fer en temps anteriors, pura expressió de frustració.
Tot apunta que la pugna s'expressarà no tant en un augment de l'arsenal nuclear i els exèrcits convencionals (que també) sinó en nous escenaris de guerra comercial i sobretot en el control del ciberespai i la confrontació cultural, on les xarxes socials i els grans mitjans de comunicació juguen un paper determinant per influir en l'opinió pública (guerra psicològica pel relat o noves expressions de l'hegemonia).
Aquí la Unió Europea ha de decidir que vol ser en aquest context. Una UE en crisi, especialment, des de la seva gestió austericida de la crisi del 2008 que va convertir-se a partir del 2010 en una crisi del deute sobirà dels estats, crisi dels refugiats a Europa (2015), Brexit (2016), augment de l'extrema dreta al continent, Polònia, Hongria, Itàlia, França, Àustria... (2018).
La crisi de la COVID-19 gestionada sense solidaritat europea podia suposar la crisi definitiva d'un model d'integració que només té un mercat únic, una moneda única i un Banc Central Europeu (amb un estatut peculiar) però no ha concertat la seva política social, la seva política fiscal i la seva política de seguretat.
La confrontació doncs entre un model neoliberal que vol substituir la solidaritat per les regles desregulacionistes, privatitzadores i retalladores, de l'endeutament (públic) condicionat a l'austeritat reforçada o un model basat en solidaritat i reequilibri territorial estan sobre la taula.
Europa necessita polítiques de reindustrialització basades en un canvi del model productiu i una triple aposta; per una economia descarbonitzada amb un paper central de les energies renovables, per un impuls decidit de la digitalització a tots els nivells i el reforçament dels sistemes educatius i finalment pel reforçament d'un model social amb sectors estratègics de l'economia sota control públic, serveis públics de qualitat i relacions laborals basades en l'estabilitat i la seguretat.
Europa ha de competir en capacitat d'innovació, model social avançat i excel·lència cultural i mediambiental. Europa ha de rebutjar el camí de seguir degradant el medi ambient, precaritzant el treball i establint relacions comercials profundament desiguals amb Àfrica, Llatinoamèrica i Àsia.
Europa ha de definir un model de seguretat propi i alternatiu al model OTAN, ara que els EUA rebutgen seguir sent el pal de paller econòmic de l'estructura militar de l'OTAN, Europa ha de bastir la seva "Autonomia Estratègica" que respon a interessos geoestratègics propis i diferents dels històricament defensats pels EUA. La UE no pot seguir confrontant Rússia a l'est d'Europa, Europa no pot fer seguidisme dels EUA a l'Orient Mitjà, ni respecte al conflicte Palestí ni respecte a les seves relacions amb Iran o Aràbia Saudita. Europa no pot seguir observant la creixent tensió dels EUA amb la Xina, ignorant el nou paper econòmic i comercial.
A Catalunya i Espanya després de la COVID-19 no podem tornar a la vella normalitat, cal aprofitar el moment per fer canvis profunds donada l'excepcionalitat del moment. Les tesis neoliberals ara no estan en voga ni és possible mantenir-les, ja que s'han allunyat del sentit comú de la majoria de la ciutadania que demana polítiques d'esquerres per assegurar la mateixa supervivència (Ingrés Mínim Vital per obrir la llauna de la Renda Bàsica, control estratègic de parts essencials de l'economia, inversió en Serveis Públics començant per la sanitat però també l'educació o l'atenció a la gent gran...).
Un Govern d'Esquerres serà aquell que gestioni el dia a dia amb sensibilitat social i ambiental i que prepari canvis qualitatius a mitjà i llarg termini. No serà d'esquerres si vol tornar a què les coses siguin com avanç, que ara amb la COVID-19 farem "algunes excepcions" però tan aviat com sigui possible tornarem al marc europeu de les regles del "Pacte d'Estabilitat i Creixement", principal axioma de les polítiques neoliberals impulsades i obligades a la UE.
Tampoc serà d'esquerres si ignorem la necessitat de trencar el cadenat del "Règim del 78", l'entramat jurídic-institucional que l'estructura, amb el Borbó Felip VI al capdavant i donar llibertat als pobles per poder decidir el seu futur polític.
