Ricard Ribera Llorens
L’inici de tot plegat
Aquests dies es troba en procés de creació un nou partit polític encapçalat per Carles Puigdemont, del que encara no coneixem el nom. Es sumaran unes noves sigles a l’espai postconvergent, fet que s’ha convertit en habitual els darrers anys però que era impensable fins no fa massa. Potser ha arribat el moment de fer una guia per no perdre’s en el llistat de noms i partits que han aparegut del que va ser el l’organització política que articulava els interessos de la mitjana i la gran burgesia i aconseguí ser hegemònica basant-se en el catalanisme moderat, Convergència i Unió.
L’any 1974 naixia Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) entorn de la figura de Jordi Pujol i Soley, una formació que inicialment es definia com socialdemocrata a la sueca, malgrat ràpidament es convertí en el partit central de la dreta catalana bebent de la ideologia liberal. A les primeres eleccions democràtiques de 1977, CDC va articular el Pacte Democràtic per Catalunya, una coalició encapçalada per Jordi Pujol i que la formava amb el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament de Josep Pallach (després s’integraria al Partit dels Socialistes de Catalunya, juntament amb el PSC-Congrés de Joan Raventós i el PSOE), Esquerra Democràtica de Catalunya de Ramon Trias Fargas i el Front Nacional de Catalunya, obtenint 11 diputats.
Després d’aquesta primera coalició, les aliances de CDC es van estabilitzar. El 1978 es va formalitzar Convergència i Unió (CiU), una coalició entre CDC de Pujol i Unió Democràtica de Catalunya. UDC era un partit demòcrata-cristià, creat el 1931, que s’havia presentat a les eleccions generals de 1977 en el marc de la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya, conjuntament amb Centre Català, aconseguint 2 escons.
La coalició CiU va guanyar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el 1980, assolint el govern de la Generalitat (gràcies al suport d’Esquerra Republicana i Centristes de Catalunya-UCD). Això la va consolidar com la gran força de la dreta catalana amb component catalanista, portant a que els partits petits que no havien obtingut èxit electoral poc a poc anessin incorporant-se, d’una manera o altra, a CDC o UDC (com és el cas d’Unió de Centre de Catalunya o Esquerra Democràtica de Catalunya). Aquesta dinàmica es veu reforçada per la implosió dels espais corresponents al lideratge d’Adolfo Suárez a la política espanyola, Centristes de Catalunya-UCD primer i Centre Democràtic i Social després (persones com Eduard Punset o Antoni Fernández Teixidó s’incorporaren a l’òrbita convergent des d’aquest espai). Convergència i Unió es convertí en una coalició estable, presentant-se a totes les eleccions, fins que a l’any 2001 passà a ser una federació de partits.
Durant molts anys CiU fou un artefacte central en les estructures de poder catalanes i un puntal per al règim del 78. Les figures de Jordi Pujol, Miquel Roca, Josep Antoni Duran i Lleida o Artur Mas han sigut líders polítics reconeguts de l’alta societat catalana, a la vegada que assolien penetreció important en sectors populars, fins i tot dins de la mateixa classe treballadora en àmbits geogràfics no metropolitans. Els moviments o conflictes en un projecte polític entorn al poder eren mínims o invisibles, més enllà de tensions periòdiques entre els dos membres de la coalició.
Comença el rebombori
Lluny queden els temps en què només recordem canvis anecdòtics, com són la incorporació a CDC de les restes del Partit per la Independència, fundat per Àngel Colom i Pilar Rahola, o la sortida de la mateixa CDC del que n’havia sigut Secretari General, Pere Esteve, l’any 2002 argumentant “subordinació al PP”. Esteve i el seu entorn organitzaren l’associació Catalunya 2003, grup que s’integrà a les llistes d’Esquerra Republicana de Catalunya, arribant a ser conseller del Govern Tripartit el mateix Esteve.
CiU va estar dues legislatures a l’oposició, tot i que havia sigut la primera força en escons. La recuperació de la Presidència de la Generalitat de Catalunya l’any 2010 feia preveure una nova etapa de calma i somnolència en la composició de l’espai convergent amb el lideratge d’Artur Mas i noves cares com Oriol Pujol. Tot i això, es trobà amb la sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut (que ja havia sigut retallat per l’acord entre Artur Mas i Zapatero a l’esquena del govern de Pasqual Maragall). Les reclamacions sobiranistes, que feia anys que creixien legítimament en la societat catalana, van ser utilitzades per l’aparell de la coalició liberal-conservadora per tal d’intentar liderar el moviment i, de pas, tapar les conseqüències de les retallades estructurals que estaven portant a terme en els serveis públics i invisibilitzar els casos de corrupció (casos Palau, Pallerols, 3%, Treball, etc.).
La important davallada electoral que va patir CiU en les eleccions al Parlament de 2012, on va passar de 62 a 50 escons, va marcar l’inici d’una nova època. Després de dos anys de mandat, aquelles eleccions havien sigut convocades anticipadament per Artur Mas (cosa no gaire habitual en aquell moment) per aprofitar el cop de porta de Rajoy a la proposta de pacte fiscal i tenien per objectiu assolir la majoria absoluta. Després d’això, CiU es veu abocada a seguir exercint el lideratge del moviment sobiranista per ocupar el paper central de la política catalana, entrant en terrenys de confrontació amb l’estat fent de la necessitat virtut. La concreció del full de ruta sobiranista, la definició de CDC com a independentista, les eleccions plebiscitàries i la gestió pre i post 1 d’octubre han fet esclatar pels aires la coalició Convergència i Unió i els dos partits que la integraven.
El trencament de CiU i la desaparició d’Unió
La primera conseqüència d’aquest procés polític va ser l’escissió independentista a Unió Democràtica de Catalunya, Demòcrates de Catalunya. El conflicte obert a UDC el juny de 2015 sobre l'adhesió al full de ruta independentista, el plantejament de les eleccions "plebiscitàries" de 27 de setembre 2015 i la intenció de la cúpula de CDC d’impulsar una llista única independentista, porta a la creació de l’escissió independentista d’Unió. Liderada per Antoni Castellà i amb el suport de referents públics com Núria de Gispert i Joan Rigol. Demòcrates s’integrarà a la llista independentista plantejada per Artur Mas, així mateix a les eleccions generals de 2015 van participar de la coalició Democràcia i Llibertat liderada per CDC i a les eleccions al Parlament de Catalunya del desembre de 2017 es va presentar amb ERC.
Aquell juny de 2015 es podria recordar com un mes fatídic per aquest espai polític, ja que es va trencar CiU, després d’una aliança estable des de 1978. CDC va formalitzar el que era un secret al descobert, la impossibilitat de mantenir la coalició pel desacord de fons per part d’UDC respecte a l’estratègia independentista definida per Artur Mas.
Unió Democràtica era un partit d'ordre de tradició demòcrata cristiana, finalment definit com a social cristià, liderat per Josep Antoni Duran i Lleida i Ramon Espadaler, ubicat en el catalanisme moderat i contrari a l’independentisme i, encara més, a la unilateralitat. En un escenari molt polaritzat entre independentisme i constitucionalisme, Unió no obtingué representació a les eleccions de setembre de 2015. La manca de recursos econòmics i un deute molt elevat, van portar aquest partit històric al concurs de creditors l’any 2017, un fet que no ha sigut el darrer cop que ha passat en els últims temps en la política catalana.
Després de la dissolució d’Unió, es crea un projecte de continuïtat per a la majoria que havia restat al partit després de l’escissió de Demòcrates. Amb el nom d’Units per Avançar, el 2017 es crea un partit social-cristià, liderat per Ramon Espadaler i Albert Batlle (tinent d'alcalde de Prevenció i Seguretat del govern d’Ada Colau a Barcelona). Com ho era Unió, és una formació d'ordre ubicada en el catalanisme moderat, no independentista, i manté acords electorals amb el PSC (Espadaler és diputat al Parlament al grup PSC-Units) i actualment es troba en contacte amb el Partit Nacionalista de Catalunya explorant una aliança, però aquests últims ja veurem qui són una mica més endavant.
Amb un afany d’optimisme es podria pensar que amb Units i Demòcrates, l’herència d’Unió ja està suficientment representada, però no és així. Existeixen dues formacions més que en menor o major mesura provenen de l’espai d’Unió. Primer de tot, trobem Lliures, partit centrista i liberal fundat l’any 2017 sota el lideratge d’Antoni Fernández Teixidó (ex CDS i CDC) i Roger Montañola (ex Unió), també compta amb altres procedències (com Jordi Montanya, antic diputat del PP). A les eleccions municipals de 2019 donaren suport a la candidatura de Manuel Valls i Ciutadans a Barcelona. Durant l'any 2020, Lliures ha explorat un acostament a un altre projecte, la Lliga Democràtica.
Nascuda l’any 2019, la Lliga Democràtica es defineix com a liberal, catalanista moderat no sobiranista, dirigit per Astrid Bario i Josep Ramon Bosch (ex president de Societat Civil Catalana). La Lliga Democràtica incorpora sectors afins a Manuel Valls, com l’ex UDC Eva Parera, i participa de la seva candidatura a l’ajuntament de la capital. A més de mantenir relacions amb Lliures en un acostament que no ha fructificat, també ha mantingut converses amb Convergents (al següent apartat sabrem qui són), sense marge d'acord pel tema nacional, i amb Units per Avançar. La regidora barcelonina Eva Parera i l’entorn de Valls s’estan distanciant de la Lliga Democràtica per l'aposta de confluència amb formacions centristes del catalanisme moderat.
Del pal de paller a la diàspora, què ha passat amb Convergència?
Tornant al mes de setembre de 2015, es van celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya i CDC es va presentar conjuntament amb ERC a la llista Junts pel Sí, que tenia la voluntat d’incloure tot l’independentisme però la CUP en va quedar fora. Sí que s’hi van sumar formacions menors com Demòcrates de Catalunya, Avancem, MES i Reagrupament Independentista. Aquest darrer és un partit liderat per Joan Carretero, nascut d’una escissió d’ERC a finals dels governs Tripartit, que plantejava la necessitat d’aliances amb Convergència en lloc dels altres partits d’esquerres, a les eleccions generals de 2015 van participar de la coalició Democràcia i Llibertat liderada per CDC i actualment mantenen un conveni de col·laboració amb el PDeCAT, el partit hereu de la vella Convergència.
Acorralada per la pressió dels casos de corrupció i, després que la CUP enviés Artur Mas a la “paperera de la història”, Convergència Democràtica de Catalunya arriba a un congrés de refundació el mes de juliol de 2016. Després de debatre’s entre diferents noms (Més Catalunya, Catalans Convergents, Partit Nacional Català i Junts per Catalunya) finalment escullen Partit Demòcrata Català però per evitar el conflicte amb Demòcrates de Catalunya hi introdueixen un petit canvi: Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT). Navegant entre Artur Mas (president del partit) i Carles Puigdemont (President de la Generalitat), la nova direcció del PDeCAT encapçalada per Marta Pascal i David Bonvehí intenta fixar una línia d’independentisme pragmàtic que xocarà amb els postulats de Puigdemont.
L’any 2017 es produeix la primera escissió a l’espai del PDeCAT. Convergents és un petit partit polític creat per Germà Gordó després de deixar el PDeCAT i el grup de Junts pel Sí, ja que havia estat imputat pel cas del 3%. Es considera un partit centrista que defensa els valors de CDC i té un caràcter sobiranista. Es presentà a les eleccions al Parlament de 2017 i a les generals de 2019 amb uns resultats pobres.
La figura de Carles Puigdemont i el seu lideratge en el procés previ a l’1 d’octubre i les setmanes següents prenen cada vegada més protagonisme i superen les capacitats de control de la direcció del PDeCAT. Després que Puigdemont decideixi no convocar eleccions anticipades aquell migdia del 26 d’octubre de 2016, el seu lideratge s’ubica definitivament en el discurs de la fugida endavant (DUI sense aplicació, sortida a l’exili, etc.), amb un discurs de radicalitat retòrica que li donarà rèdits electorals.
La repressió de l’Estat, entre d’altres coses, passa per l’aplicació de l’article 155 i la convocatòria d’eleccions al Parlament. En aquest context, Puigdemont i el seu sector (tan dins del PDeCAT, com els independents) forcen la reedició d’una llista superadora del PDeCAT, que s’acaba anomenant Junts per Catalunya, incorporant persones com Jordi Sánchez de l’ANC, Eduard Pujol, Aurora Madaula, etc. La candidatura serà, formalment, una coalició entre el PDeCAT i l’estructura jurídica encara existent de CDC. L’èxit de la candidatura basat en la legitimitat del President a l’exili, impulsa a Puigdemont definitivament més enllà del PDeCAT, deixant al partit amb poc marge de control sobre la candidatura. A la vegada, però, Junts per Catalunya es converteix en una marca molt més coneguda que el PDeCAT, per això les candidatures convergents a les eleccions municipals, europees i generals utilitzaran portaran aquest nom.
El mes de març de 2018, el grup d’independents de Junts per Catalunya es formalitza com a corrent, Junts per la República. Des de 2019, són formalment un partit, Acció per la República, amb líders com Aurora Madaula, Agustí Colomines, Ferran Mascarell i Araceli Esquerra. Es defineix com a organització política catalana progressista, liberal i independentista. Els seus membres veuran amb bons ulls les propostes que encapçalarà Puigdemont, tant la Crida Nacional com la idea d’un nou partit.
L’estiu de 2018 es presenta la Crida Nacional per la República, una formació impulsada entorn de Carles Puigdemont i ideada per figures com Agustí Colomines, amb vocació transversal de l'independentisme. Encapçalada per Jordi Sànchez i, a més de persones destacades de l'espai convergent, inclou sectors com Acció per la República (Colomines, Aurora Madaula, Ferran Mascarell, etc.) i personalitats provinents del món de l'esquerra, com Toni Morral (ex ICV) o Marina Geli (ex PSC). La Crida ha mantingut relacions conflictives amb la direcció del PDeCAT, marcades pel debat sobre la possible integració d'aquest partit a la Crida.
El PDeCAT s’ha trobat en un escenari on passava de ser el partit central que controla gran part de la política catalana a trobar-se que els seus integrants estiren cap a direccions contràries sense possibilitat de síntesi. A part de les tensions amb el sector de Puigdemont i el debat continuat sobre com el PDeCAT s’ha de relacionar amb la Crida, apareixen sectors que estiren en sentit contrari com és el cas del grup de Poblet. En aquest grup hi participen aquells que persegueixen recuperar l’esperit pragmàtic i pactista de l’antiga Convergència, ja siguin de l’àmbit del PDeCAt (Marta Pascal, Carles Campuzano o Lluís Recoder), independents o persones vinculades a altres partits. Fruit del treball d’aquest grup, sorgeix l’associació El País de Demà i finalment, a finals de juny de 2020 apareixerà una nova escissió del PDeCAT, el Partit Nacionalista de Catalunya. Perseguint el model del Partit Nacionalista Basc, es constitueix com un partit liberal i catalanista moderat, liderat per Marta Pascal. Segons publica la premsa, s’està plantejant una coalició entre el PNC i Units per Avançar, una forma de reeditar Convergència i Unió.
Per si l’inici d’estiu de 2020 no estava sent prou dur per l’espai convergent. La setmana passada es va formalitzar un altre trencament del PDeCAT, es va explicitar la voluntat de crear un partit nou per part de Carles Puigdemont. Aquesta ruptura definitiva amb el PDeCAT ha sigut anunciada a través d’un manifest que compta amb les firmes dels presos polítics Jordi Turull, Josep Rull, Quim Forn i Jordi Sànchez (dirigent de la Crida), dels exconsellers a l’exili Lluís Puig i Toni Comín, els consellers Damià Calvet i Meritxell Budó i la vicepresidenta del PDeCAT, Míriam Nogueras, l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, i la dirigent de JxCat, Elsa Artadi. Els diputats d'Acció per la República, Aurora Madaula i Ferran Mascarell, també es troben entre els firmants del manifest. Així mateix, la creació d'aquest partit es veu amb bons ulls des de la Crida Nacional.
Veurem com es concreta la possible coalició entre el Partit Nacionalista de Catalunya i Units per Avançar, com es perfila el nou partit de Puigdemont i com queden distribuïdes les estructures territorials i càrrecs electes del PDeCAT i Junts per Catalunya. No són poques les incògnites que encara no coneixem i que són difícils d’aïllar, tanmateix sí que trobem un PDeCAT molt debilitat, amb un David Bonvehí que en porta la batuta amb el suport del diputat Ferran Bel i els alcaldes de Mollerussa i Igualada, Marc Solsona i Marc Castells, entre d’altres. A més, cal veure quin paper jugarà Artur Mas, que fa mesos que apareix a la premsa deixant-se estimar, sens dubte que no ha dit l'última paraula.
Etiquetes de comentaris: 10dejuliol, Catalunya, Convergència i Unió
