Joan Josep Nuet
portaveu d'ERC-Sobiranistes al Congrés en temes de Defensa i Seguretat Nacional
Aquest article gira entorn del debat creixent a les societats occidentals, després dels atemptats del 11S als EE.UU., sobre les noves estratègies de seguretat i defensa, la seva relació secular amb el complex militar-industrial i els canvis i que s’operen en aquest complex per adaptar-se al relat sobre noves amenaces que apareixen a la nostra societat que no poden ser abordades amb els mitjans militars tradicionals.
Parteixo de diversos estudis i fonts oficials, d’una banda els molts treballs realitzats de forma directa o apadrinats pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau de Barcelona que en els darrers 20 anys s’ha convertit en una referència imprescindible a Catalunya i a l’Estat Espanyol per l’anàlisi i coneixement de les polítiques de defensa i que segueix el camí del prestigiós Stockholm Internacional Peace Research Institute (SIPRI), primera referència internacional. Voldria destacar el treball conjunt del Centre Delàs i l’Internacional Institute for Nonviolent Action (NOVACT), titulat “La transformació del complex-militar industrial” de diversos autors. També hem analitzat l’Estratègia de Seguretat Nacional de 2017 (ESN) i l’Informe Anual de Seguretat Nacional del 2018, així com el llibre “En busca de una Estrategia de Seguridad Nacional” de Miguel Ángel Ballesteros, que fou Director General de l’Institut d’Estudis Estratègics de la Defensa i actualment Director del Departament de Seguretat Nacional.
L’actual estratègia vigent a l’Estat espanyol fou aprovada al desembre de 2017 pel govern de Mariano Rajoy però ja al 2013 va adoptar-se com a “política d’estat” oficial com estratègia de seguretat. La seva vigència es de cinc anys, pel que no estava previst revisar-la fins a finals de 2022 però en aquest moment s’ha accelerat la seva revisió com a conseqüència dels impactes seguritaris que la pandèmia del Covid19 ha provocat i es preveu poder tenir-la enllestida a principis del 2021.
La Homeland security o Seguretat Nacional, consisteix en identificar les noves amenaces a la seguretat dels estats al costat de les tradicionals i fer-ho sense dissociar el que es intern d’un estat i les seves connexions en l’esfera internacional. Moltes d’aquestes amenaces no poden ser abordades amb els mitjans militars tradicionals que sustentaven les polítiques anteriors de “Defensa Nacional”.
Per posar un exemple descriurem breument allò que en el seu capítol 4 l’ESN de l’Estat Espanyol 2017 denomina “Amenaces i Desafiaments per a la Seguretat nacional” on podem trobar- ne alguns ja coneguts com; conflictes armats, terrorisme, crim organitzat, proliferació d’armes de destrucció massiva, espionatge, però als quals n’afegiríem d’altres amb una mirada més actual; vulnerabilitat del ciberespai, vulnerabilitat de l’espai marítim, vulnerabilitat de l’espai aeri i ultra-terrestre o amenaces a infraestructures crítiques. S’afegeixen reptes com; inestabilitat econòmica i financera, vulnerabilitat energètica, fluxos migratoris irregulars, emergències i catàstrofes, epidèmies i pandèmies i finalment, efectes derivats del canvi climàtic.
Evidentment per poder analitzar, coordinar i gestionar totes les polítiques definides en el paràgraf anterior cal la participació d’una gran quantitat d’estructures d’estat i de sectors privats de tota mena, no només de les Forces Armades, passant a jugar un paper essencial Ministeris com els d’Indústria, Agricultura, Sanitat, Foment, Defensa, Interior, Economia i Hisenda, Transició Ecològica, etc., i sectors empresarials i d’investigació lligats a l’energia, les infraestructures, la producció industrial, les telecomunicacions, la medicina i la biologia, entre d’altres.
Una de les característiques de la Homeland Security es que la mirada seguritaria s’apodera en general de tot tipus de crisis reals o possibles, no només les diplomàtiques o militars, sinó que fenòmens i recursos com la immigració, l’energia, les crisis sanitàries o el paper de les xarxes socials acabem sota la gestió policial i militar amb tots els aspectes negatius que això comporta. Recordar l’inici de la gestió de l’Estat d’Alarma als mesos de març i abril on la comunicació pública de la crisi sanitària va ser assumida per comandaments militars que van incorporar el llenguatge i les formes dels “parts de guerra” desplaçant a metges i professionals de la sanitat. Al mateix temps l’Estat d’Alarma va enfortir l’aplicació de la Llei Mordaça que tenia que drogar-se però que finalment va generar milions de denúncies.
En el període posterior als atemptats de l’11S va generar-se en l’administració nord-americana la gènesi del canvi de paradigma que va significar l’aparició de la Homeland Segurity. En la pel·lícula “El vici del poder” del Director Adam Mckay es descriu magistralment aquesta transformació que com hem pogut comprovar s’ha traslladat a Europa i avui es plenament assumida per la UE (Javier Solana ha estat persona clau i sembla que Josep Borrell vol també impulsar aquesta mirada). Al film un magistral Christian Bale fa el paper del Vicepresident Dick Cheney, veritable arquitecte d’aquesta doctrina sota la presidència de George Bush Jr.
El complex militar-industrial ha necessitat sempre la tensió geo-estratègica en el taulell de joc internacional per alimentar expansivament els pressupostos de defensa dels estats i de tant en tant una guerra o varies per enfortir els contractes i provar el nou armament, però la Homeland Segurity ha significat noves oportunitats de negoci per les empreses. L’informe descrit anteriorment “La transformació del complex-militar industrial” explica com davant de les noves amenaces s’ofereixen nous productes i serveis com; tecnologia avançada amb radars, sensors, càmeres (visió nocturna, infrarojos, òptiques) satèl·lits, drons de vigilància i reconeixement, dispositius d’identificació biomètrica, gestió (recollida, emmagatzament i anàlisi) de Big data, ciber-seguretat, comunicacions, computació avançada..., tot un nou sector militar i policial de seguretat capaç de gestionar camps de detenció, fronteres marítimes o terrestres, campaments de refugiats, fluxos de trànsit o d’energia.
Aquestes noves empreses privades de seguretat o els nous departaments d’empreses industrials militars tradicionals avui constitueixen un lobby organitzant i potent que pressiona per nous contractes on combina la venda tradicional amb la gestió de serveis al voltant de la nova seguretat. Les experiències a Iraq o Afganistan ha estat determinant als EE.UU i algunes d’aquestes empreses han entrat de cap en el negoci de la reconstrucció d’infraestructures de mobilitat o energia, habitatge, etc., destruir i reconstruir formen part del mateix negoci.
El negoci tradicional de venda d’armes no afluixa, segons l’últim informe del SIPRI aquest comerç va créixer entre 2015 i 2019 un 5,5% més que en el període dels cinc anys anteriors entre 2010 i 2014. La despesa militar mundial va arribar als 1,74 bilions de dòlars en xifres de 2017, la xifra més alta des del final de la guerra freda.
EE.UU. és el principal exportador mundial. En el mateix període l’Aràbia Saudita va ser el principal importador mundial amb el 22% de les exportacions nord-americanes.
Segons estimacions de l’Estudi sobre Armes Petites i Lleugeres, hi ha més de 1.000 milions d’armes de foc al mon, la immensa majoria de les quals estan en mans de civils. Aquest mateix estudi estima que en el termini de 50 anys la producció mundial de fusells d’assalt militars, carabines, pistoles i ametralladores pesades i lleugeres oscil·larà entre 36 i 46 milions d’unitats. 2.436.351 persones han mort en conflictes armats des de 1989, 77.320 el 2018, segons el Programa de Dades sobre Conflictes d’Upsala.
Etiquetes de comentaris: 18 desembre, Antiimperialisme, Exèrcit
