L’oligopoli armat (de poder efectiu), dispara al preu de l’electricitat. Què fer?

Encetem 2021, Catalunya i Espanya, amb un alarmant (que no imprevisible) augment de la propagació i afectació de al Covid19. Amb més mesures de restricció de la mobilitat que incrementen el número d’hores d’estada als habitatges. Sense oblidar la no resolta crisi social del sensellarisme.

Un fet afegit, ha incrementat les hores d’estada als habitatges: Una onada de fred, neu i gel, com no s'havien vist en els darrers 50 anys. També prevista, doncs el models predictius de la ciència meteorològica son molt potents i els seus resultats traslladats a les autoritats institucionals. Possiblement setmanes abans que siguin coneguts per l’opinió pública. 

Baixada extrema de temperatures i alça alarmant de la pandèmia. Carrers deserts, a viles i ciutats. L’habitatge com a refugi i la necessitat imperiosa de subministrament bàsics d’energia (gas i electricitat) per poder viure en una temperatura adequadament humana.

En paral·lel pobles i barris es queden sense subministrament elèctric, fruit de les insuficients inversions del “gran hermano” electric.

S’incrementa la demanda d’electricitat i puja el seu preu ?. “Es el mercado, amig@s” ? Les corbes IS-LM d’oferta agregada i demanda agregada, que s’“ensenya” (per que el liberalisme i neoliberalisme no fan adoctrinament a les aules) en la programació de Macroeconomia, en els graus universitaris d’economia. Cal, si, i ara també, reivindicar el paper de les universitats com a motor de generació de pensament crític. I cal sacsejar al conjunt de la comunitat universitària, més enllà de l’estudiant actiu, compromès i organitzat (personal docent, investigador,de gestió directiva, d’administració i servies...).

Hi ha adoctrinament liberal i neoliberal, també a les nostres pantalles. Incloent les pantalles televisives ?. A l’entradeta de la primera edició de 2021 de @FAQQS, dissabte 9 de gener, l’”economista oficial” de la cadena, Sala i Martin, ens desitjava un 2021 amb més competència. Difondre aquest missatge, precisament en aquella nit, està entre la broma de molt mal gust i la presa de pèl.

Si les empreses no poden assumir el cost d’increment del SMI (quantificat en 8 € mensuals), si poden assumir el cost d’increment del preu de l’energia ? Que ha dit al respecte al increment del preu de l’electricitat, Foment del Treball i CEOE ?

I els Col·legis de Metges (i Metgesses) ? O la pobresa energètica, com totes les desigualtats socials, tenen un impacte en la salut ?

Cal, també aquí, batalla ideològica. Ben interconnectada amb la batalla per les condicions materials de vida, per la disputa de la generació i distribució de la riquesa. 

Sobre el paper escrit, la normativa reguladora ( “Ley 15/2007, de 3 de julio) de la “Defensa de la competència” i de les funcions, de la CNMC (“Comisión Nacional del Mercado de la Competencia”), mandata (Capitol II de la llei) a avaluar les concentracions empresarials i a prendre mesures efectives per a la “defensa de la competència”.

En el cas del sector energètic d’electricitat, la CNMC avalua el grau de concentració del “mercat” elèctric a través d'un indicador (calculat elevant a el quadrat la quota de mercat de cada empresa i sumant el resultat), anomenat Índex de Herfindahl i Hircschman (HHI), que oscil·la entre 0 i 10.000. On el 0 equivaldria a un mercat perfecte, i 10.000 a un monopoli (una única empresa en el sector). A partir del valor 2.500, es considera que comença la concentració empresarial.

Amb dades del 2019, Endesa (34,8 %) i Iberdrola (34,0%), acaparen el 68,8% dels clients domèstics del consum d’electricitat. Li sumen la tercera gran corporació, Naturgy (14,4%) i la suma resultant és de 83,2%. Veiem, doncs, com les tres primeres corporacions empresarials mantenen aquesta gegant concentració en el consum elèctric a les llars. Altre cosa, i que no ens porti a confusió, es que en el subsector de la comercialització de l’energia elèctrica, si trobem un mapa més i amb i l'auge de les petites comercialitzadores. Un mapa ben diferents als altres subsectors: els de la generació, el transport i la distribució de l’energia elèctrica. 

Els operadors petits (percentualment), en el subsector de la comercialitzador, tenen la condició d’agent preu-aceptant, subordinat a l’estratègia de l’oligopoli.

Aquesta concentració empresarial, en el sector elèctric, que conforma un oligopoli de facto, com en el conjunt de sectors estratègics espanyol, te un triple blindatge fonamental:

El poder de l’oligopoli, i més encara en cas de “cartel” (acords secrets entre les empreses que formen l’oligopoli) es pot materialitzar de diferents maneres:

El 1988, sota el Govern de Felipe González, Endesa va començar la privatització de la companyia amb un llançament inicial en Borsa del 18% El social-liberalisme felipista va convertir un bé comú i de primera necessitat en un negoci, d’un dret a una mercaderia especulativa de primer ordre.

Durant els anys 90, Endesa va absorbir diverses empreses del sector energètic. D’entre aquestes, Fecsa. Primer es va produir l'entrada d'Endesa a l'accionariat de FECSA, amb la compra del 40% de l'empresa el 1991. Finalment, el 1996, el Grup Endesa aconsegueix el 75% de les accions de la companyia i el seu control absolut. El 1999, FECSA deixa de cotitzar a la Borsa, i el 15 de febrer del 2002 es produeix la integració total a Endesa.

Durant els anys següents Endesa, va sofrir tres OPV (ofertes públiques de venda en el mercat borsari): el 1994 (encara amb els socialistes al poder); el 1997 i el 1998 (aquestes dues últimes ja sota el mandat de José María Aznar). La sortida a borsa es va completar amb l'inici de la privatització total de la companyia.

L'any 1998 es va crear Endesa Energia, la comercialitzadora d'Endesa que gestiona els clients en el mercat d'electricitat i gas natural. Aquest mateix any es va consumar l'OPV pel 33 per cent de l'capital de l'empresa energètica, de manera que aquesta va passar a ser una de les múltiples empreses privades amb capital públic a Espanya. Per descomptat, el negoci es va tancar amb el vistiplau de Brussel·les, ja que una directiva europea establia que per a l'any 2000 tots els membres de la UE havien de tenir com a mínim un 30 per cent del seu “mercat” “liberalitzat”.

El 2003 es va concloure la privatització completa de la companyia. Des de 2009 i després de successius intents d'opes de diferents companyies, el 70 per cent del seu capital va passar a mans de l'empresa energètica estatal italiana Enel.

Es prou conegut, i molt difoses les imatges, el fenomen de les portes giratòries entre les grans corporacions i els partits del Règim 78. Es ben lògic pensar que a canvi d’intercanvis de favors mutus simultanis o diferits. Il·legalitats o irregularitats. En tot cas una manca total d’ètica i transparència, que embruta la política, genera antipolítica i, veient l’evolució de la nova extrema dreta, pot donar alimentació ideològica, electoral i institucional al monstre.

Però, en compte menys coneguda es la masses vegades dubtosa ètica de persones que composen els organismes de control i supervisió Banco España, Tribunal de Cuentas, CNMC,....). Si el Ministre de Consum del “govern més progressista de la història” confia en que la CNMC serà un instrument eficaç contra l’abús permanent de l’oligopoli elèctric, cal recordar-li que l’actual presidenta de la CNMC, Cani Fernández, va ser l'advocada de Uber en la seva guerra contra el taxi espanyol davant la justícia europea i també de Mediaset davant de la pròpia CNMC en la investigació per la seva gestió de la publicitat.

No diem que la CNMC no obri mai cap expedient d’investigació ni cap expedient sancionador. A més de la dificultat de reunir proves en àmbits de molta opacitat, cap d’aquests expedients fa trontollar el sistema. Totes les potencials sancions ja estan previstes i “aprovisionades”. I les sales del contenciós-administratiu dels tribunals, estan plenes de recursos contra expedients administratius sancionadors i contra resolucions en l’àmbit de la contractació pública.

El darrer fenomen que mencionem, poc conegut, altament contaria a l’ètica es l'exèrcit d’advocats/des des de l’Estat, en situació administrativa d'excedència. que dirigeixen l’actuació jurídica de les grans corporacions en les demandes contra les administracions públiques.

La imprescindible i inajornable transició ecològica, que incorpora la transició energètica, per enfrontar la crisi climàtica i ecològica, requereix, entre d’altres transformacions, la del model energètic actual. 

Alhora, aquesta transformació de model energètic, comporta afrontar el gran repte de la democratització de l’energia, del conjunt de sectors estratègics i del conjunt de l’economia.

Un transició ecològica i socialment justa dels models de producció i consum, no serà possible sense un lideratge del sector públic i sense una democratització de l’economia i de les relacions de producció i reproducció. Incorporant la mirada ecofeminista per garantir que el nou model econòmic posa la vida al centre, es just socialment i sostenible ecològicament.

El lideratge públic del procés de transició ecològica, també requereix del lideratge públic en el seu finançament.

Si el lideratge en el finançament d’aquest procés de transició ecològica no està, també, en mans del sector públic i ho deixem en mans del gran poder del capitalisme financer o de les grans corporacions oligopolístiques que operen en els sectors estratègics, potser podrà haver transició ecològica, però no serà pas socialment justa i equitativa.

Si el finançament prové del sector públic, però es privatitza la gestió de projectes de transició ecològica, la resultant serà encara pitjor. La suma d’apropiació privada de recursos públics, transició ecològica condicionada al “green busines” i model social resultant que pot ser més injust que l’actual.

Es podrà objectar que amb un desarmament fiscals dels Estats, un dèficit i deute públic disparats per efectes de la Covid19 i del model econòmic previ i un finançament Europeu condicionat, no hi ha possibilitat d’inversió pública que atorgui el lideratge públic de la transició energètica i del conjunt del model productiu i consumista.

El sumatori de podrà haver transició ecològica. També caldria assegurar que aquest procés inclogués el finançament de la transició energètica per evitar que hi participin els grans poders financers i recuperar l’energia com a bé comú. A més, cal que la transició energètica es realitzi amb una mirada ecofeminista per garantir que el nou model energètic posi la vida al centre, fent-lo més just socialment i ambientalment.

La capacitat de pressió política de les grans corporacions és més que coneguda i evident. Només, entre moltes altres, cal recordar que, al juny de 2020, l’oligopoli elèctric va posar condicions al govern per tal de poder executar un pla d’inversions de 9.000 milions €.

O els poders públics controlen (ètica, democràtica, transparent, eficaç i eficientment) l’economia o els grans poders econòmics controlen la política. Aquest gegant dilema estratègic no pot ser obviat ni per les esquerres polítiques, ni per les esquerres socials.

Si entenem sobirania com la capacitat del subjecte polític per decidir. I per sobirania popular que el poder constituent emana del poble, per sobirania energètica entenem el poder popular de control de l’energia. I d’enderroc de les estructures del poder de l’oligopoli i creació de noves estructures populars.

Intentar exercir la sobirania energètica, dins la gàbia de la UE, pot portar-nos a la conclusió que hi ha que sortir de la gàbia.

Hem de recolzar plataformes unitàries com l’APE (Aliança contra la Pobresa Energètica) i els marcs organitzatius de defensa de la sobirania energètica. Però, seria una aportació comunista insuficient, sinó aportem valor afegit de pensament estratègic a la lluita social. També a la lluita contra els oligopolis energètics. 

Treballant en clau de construcció de majories socials autoorganitzades, amb capacitat de contrapoder i paraigua de suport mutu del 99%.

Prioritzar en les lluites a la població més vulnerable,si. Però, treballant en clau de construcció de majories socials autoorganitzades, amb capacitat de contrapoder i paraigua de suport mutu del 99%.

 

Es la mesura immediata a aplicar. Ho han exigit organitzacions de consumidores com FACUA. Modificar el sistema especulatiu de la subhasta diària.

En compte, si l’esquerra política es limita a abordar el greu problema de la pobresa energètica i no entra a generar polítiques públiques pel 99%, pot estar alimentant el monstre de la nova extrema dreta.

Si les polítiques públiques, arriben com a màxim a la població més vulnerable i no té un efecte ampli pel 99%, l’efecte pot ser que les temoroses capes mitjanes, en un moment de crisi i por, optin per l’extrema dreta que ofereix “seguritarisme”.

Pot constituir un potent correctiu a l’oligopoli, disminuir el seu poder polític i econòmic i assolir una rebaixa global de preus de l’electricitat.

Requereix d’una posició política valenta i d’una alta mobilització social. 

Ha de planificar el finançament, via creació de banca pública i capgirar a privatització de la gestió dels Next Generation EU.

Haurà d’afrontar limitacions normatives, que haurà de desbordar, un atac brutal dels poders econòmics i de l'aparell tecno - polític i institucional de la UE.

Modalitats:

Qualsevol d’aquestes tres opcions significa generar un canvi gegant en la correlació de forces. Pot requerir anar acompanyada de la sortida de l’euro i, ben probablement també, del marc institucional de la UE.

Sobirania monetària interrelacionada amb sobirania energètica.

Es una alternativa paral·lela a les politiques públiques, que te topalls jurídica i materials, però que cal potenciar per generar “desconnexió” de l’oligopoli. Desconnexió amb enfocament de batalla ideològica i de disputa pels bens comuns i la riquesa col·lectiva.

 

El combinat sector públic i economia social pot ser molt útil per desbordar topalls jurídics que tenen les administracions públiques, per generar economies d’escala que l’economia social no pot assolir i per recolzar institucionalment la batalla ideològica i de disputa de a riquesa.