Política, maternitat i tornar a la feina

Començo 2021 amb canvis laborals, el meu company em relleva en la cura dels nostres bessons així que aquest dilluns ha estat el meu primer dia de feina a jornada completa  (el que s’entén per feina) en molt de temps.

En sortir de l’Ajuntament vaig tornar a la meva feina anterior, però només de forma transitòria, ja que des de setembre de 2019 he estat cuidant dels meus fills. M’ho ha permès el fet que per prescripció mèdica els nens hagin d’estar permanentment sota la nostra cura, així que tinc accés a una jornada hiperreduïda i remunerada. Ells evolucionen bé, però hi hagi o no pandèmia, encara han de quedar-se a casa amb nosaltres un temps.

Tornar a la feina hauria de ser normal després d’ocupar un càrrec públic. Sens dubte ho és en la meva cultura política. En la meva memòria l’exemple de Gerardo Iglesias (miner) [1] o Julio Anguita (professor d’institut) [2]. Tanmateix no és una qüestió gens senzilla i caldria parlar-ne molt més. Jo vinc d’una tradició política on a molta gent li costa fer el pas per assumir càrrecs representatius o de confiança per por a com pot afectar a la seva feina. A mi no em va costar pas poc, i quan li vaig explicar als meus pares que ho faria, la meva mare, una persona totalment allunyada de la política, és el primer que em va preguntar.

De fet és habitual que només funcionaris amb una feina assegurada o persones tan precàries que no tenen res a perdre es puguin permetre plantejar-s’ho. Recordo viure de prop, perquè ja militava a EUiA, com en Jordi Miralles [3], amb senzillesa i naturalitat, va tornar a assumir la seva feina de carter després d’exercir com a diputat.

Conec a persones que fins i tot han esborrat el rastre del seu pas per la política per tal que no pesi en la seva recerca futura de feina. Perquè lamentablement si et signifiques en política sense pretendre professionalitzar-te i ho fas des d’opcions transformadores i rupturistes, el resultat, lluny del que pot semblar a molts, acostuma a ser que no et vulguin readmetre i que en el millor dels casos hagis de barallar-te per fer-ho, com per exemple li va passar al Carles Escolà [4], que va assumir l’alcaldia de Cerdanyola en el mateix període en què jo vaig ser regidora de govern de Barcelona.

En el meu cas vaig poder tornar al meu lloc de feina com a tècnica en la meva empresa, que ara s’ha fusionat amb una altra, així que en plena pandèmia i teletreball, endavant amb els nous reptes. Sempre m’ha agradat la meva feina  com a ambientòloga, especialitzada en projectes d’ecologia urbana. El futur dirà.

He estat més d’un any dedicada gairebé per complet als meus fills, i tot i que la bogeria logística de la maternitat de bessons (també la pandèmia, però he de dir que en menor mesura), ens ha impedit de fer moltes coses que hagués volgut, hem estat junts tot el temps, i això és impagable.

Ara el meu company pren el relleu, i entre tots dos seguirem cuidant-los, igual que la seva implicació fora de les hores de treball va ser imprescindible durant els mesos que jo ocupava el rol de cuidadora principal (i aquí el teletreball va ser de gran ajuda). Que aquest relleu pugui donar-se amb normalitat, en aquests temps de debat i lluita per l’ampliació dels permisos de maternitat i paternitat, també és un regal.

Quan no era mare pensava que un cop els infants tenen les seves necessitats bàsiques cobertes (i bàsiques vol dir molt bàsiques), el millor que se’ls pot donar és temps. Els meus fills m’han donat la certesa. La conciliació i la igualtat no són només l’accés a escoles bressol o a persones que t’ajudin amb la criança. No. És sobretot que el funcionament de la nostra societat interioritzi les necessitats dels seus nous membres, que els seus pares pugui per aquesta pausa per acompanyar-los, amb naturalitat i sense problemes econòmics, i després reincorporar-se sense penalitzacions a la seva vida laboral. Una cosa tan senzilla i alhora tan revolucionària. Estem molt lluny d’aquest escenari, és increïble com la nostra societat patriarcal i capitalista és capaç de fer-nos viure d’esquena a coses tan corrents com la criança, la malaltia o la vellesa, com menysprea el treball ingent i valuosíssim que impliquen.

Jo, en canvi, he viscut la meva entrega al treball de cures com un privilegi, però sóc molt conscient que en realitat és un dret dels nostres fills i filles, i així el seguiré defensant.

 

[1] Cas de Gerardo Iglesias

https://elpais.com/diario/1989/11/21/espana/627606019_850215.html

[2] Cas de Julio Anguita:

https://elpais.com/diario/2000/12/02/ultima/975711601_850215.html

[3] Cas de Jordi Miralles: 

https://www.naciodigital.cat/noticia/49334/jordi/miralles/tornara/fer/carter

[4] Cas de Carles Escolà 

http://cerdanyola.info/politica/lempresa-de-carles-escola-lacomiada-i-impedeix-el-seu-reingres-despres-de-deixar-lalcaldia/?fbclid=IwAR23G8Ols_mzr0QO3r4lkiAEppSAOWSGFnMSVDs9MqOncu1pf3plIIkIltc