Camí a l’Eros alat (carta als joves treballadors)

Recuperem aquest text de Kollontai per reflexionar sobre l’amor i els seus condicionants socials. Publicat originalment l’any 1923, la traducció al català d’aquest text es troba disponible gràcies a la versió catalana de Marxists Internet Archive [1]

Em demanau, jove camarada, quin lloc assigna a l’amor la ideologia proletària? Us molesta el fet que a hores d’ara la joventut treballadora «s’ocupa més de l’amor i de totes les qüestions que s’hi vinculen» que no pas d’altres grans problemes que es presenten davant de la república dels treballadors. Si és així (m’és difícil jutjar-ho de lluny) cercam una explicació d’aquest fenomen, i llavors serà més fàcil de trobar la resposta de la primera qüestió: quin lloc assigna a l’amor la ideologia proletària?

No hi ha dubte que la Unió Soviètica ha entrat en una nova fase de la guerra civil: el front revolucionari s’ha traslladat a la lluita entre dues ideologies i dues cultures: burgesos i proletaris. Com més clara esdevé la incompatibilitat entre aquestes dues ideologies més agut és el contrast entre dues cultures radicalment diferents.

Amb la victòria dels principis i ideals comunistes en el camp de la política i l’economia, té lloc inevitablement, la revolució en la perspectiva, els sentiments i l’estructura de l’ànima de la humanitat treballadora. Ara planteja una nova actitud davant la vida, a la societat, a la feina, a l’art, a les «regles de la vida» (és a dir, a la moral). Les regles de la vida inclouen com a component les relacions de gènere. La revolució en el front ideològic completa el gran canvi en el pensament humà provocat per l’existència durant cinc anys de la república dels treballadors.

Però en la mesura que es fa més aguda la lluita entre les dues ideologies i s’estén a un nombre més gran de dominis, sorgeixen nous i nous «problemes de la vida» davant la humanitat, i tan sols la ideologia de la classe obrera és en posició de fornir-hi una solució satisfactòria.

Entre aquestes qüestions figura també la que vos plantejau - «el problema de l’amor». En diferents fases del seu desenvolupament històric, la humanitat n’abordà de manera diferent la solució. El «problema» roman, les seues claus canvien. Aquestes claus depenen de l’època, de la classe, de «l’esperit del temps» (cultura).

Recentment entre nosaltres a Rússia, en els anys de l’aspra guerra civil i de la lluita contra la desorganització econòmica, el nombre dels qui aquest problema preocupava no era gaire elevat. Altres sentiments, altres passions més reals posseïen la humanitat treballadora. Qui, doncs, en aquells anys s’hauria preocupat seriosament de l’angoixa i dels patiments amorosos quan l’espectre descarnat de la mort fitava tot el món, quan era qüestió de saber: qui vencerà – la revolució, és a dir el progrés, o la contrarevolució, és a dir la reacció? Davant del rostre ombrívol de la gran revolta – la revolució – el tendre Eros («déu de l’amor») havia de desaparèixer precipitadament. Hom no tenia ni el temps ni l’excedent necessari de forces psíquiques que donar-se als «gaudis» i a les «tortures» de l’amor. Aquesta és la llei de la conservació de l’energia social i psíquica de la humanitat. Aquesta energia es dedica sempre a perseguir l’objectiu essencial i immediat del moment històric. Era la crida del tot simple i del tot normal de la natura – l’instint biològic de la reproducció, l’atracció de dos éssers de sexes diferents, la que s’ha trobat durant un període mestra de la situació. L’home i la dona s’unien i es desunien fàcilment, molt més fàcilment que en el passat. Hom s’arribava l’un a l’altre sense cost mental i hom se separava sense llàgrimes ni laments.

En l’amor sense joia,

el moment de l’adéu no hi haurà dolor

La prostitució, certament, desapareixia, però per contra augmentaren manifestament les relacions lliures dels sexes sense implicació mútua i en les quals el motor principal era l’instint de la reproducció desproveït de sentiments amorosos. Això atemoria alguns. Però les relacions entre els sexes en aquells anys no podien ésser diferents. O bé el matrimoni era consolidat per un sentiment durador de camaraderia, d’amistat de diversos anys, amistat que la gravetat del moment encara refermava, o bé les relacions matrimonial sorgien per satisfer una necessitat purament biològica, i constituïen en resum una etapa que les dues parts s’abandonaven ben aviat i s’apressaven a liquidar per allò que era l’essencial – el treball per a la revolució. L’instint brutal de reproducció, la simple atracció sexual que sorgeix i desapareixi igual de ràpid sense crear els lligams del cor i de l’esperit, és «l’Eros sense ales» que absorbeix moltes menys forces físiques que l’exigent «Eros alat», amor teixit de les més diverses emocions psico-espirituals (sentiments). L’Eros sense ales no genera pas les nits sense son, no s’estova per la voluntat i no aporta més que confusió en el treball fred del cervell. La classe dels lluitadors, en el moment que la campana de la revolució cridava al combat sense interrupció la humanitat treballadora, no podia deixar-se anar cap a l’empresa de l’Eros amb les ales desplegades. En aquells dies, era inoportú esmerçar les forces psíquiques dels membres de la col·lectivitat en lluita en sentiments secundaris que no servien directament a la revolució. L’amor individual que és a la base del «matrimoni de parella» i que es concentra en la persona d’un home o d’una dona, exigeix una despesa enorme d’energia psíquica. Mentrestant la constructora de la vida nova, la classe obrera, s’interessava únicament en l’economia més gran possible de les seues riqueses materials, però també a estalviar l’energia psíquica de cadascú per aplicar-la a les tasques generals de la col·lectivitat. Vet ací perquè en el moment de la lluita revolucionària aguda, el lloc de l’«Eros alat» que consum tot el seu passatge fou pres per l’instint poc exigent de la reproducció – per «l’Eros sense ales».

Però ara l’escenari canvi. La República Soviètica, i amb ella tota la humanitat treballadora, entra en una calma relativa. Comença una feina molt complicada on es tracta de comprendre i de fixar definitivament que ha estat conquerit, assolit, creat. El constructor de noves formes de la vida, el proletariat, ha de treure un ensenyament de tot fenomen social i psíquic; ha de comprendre aquest fenomen, assimilar-lo, subjectar-lo i transformar-lo en una arma més per la seua defensa de classe. Sols llavors proletariat, havent tractat no solament les lleis que presideixen la creació de riqueses materials, sinó també les que dirigeixen els moviments de l’ànima, podrà entrar armat fins a les dents en lliça contra el vell món burgès. Sols llavors la humanitat treballadora vencerà tant en el front militar i en el del treball com en el front psico-cultural.

Ara que la revolució a Rússia ha pres peu i s’ha consolidat, que l’atmosfera del combat revolucionari s’ha dissipat i que l’home ha deixat d’ésser completament pres per la lluita, el tendre Eros amb ales desplegades, caigut durant un temps en el menyspreu, reapareix de nou i comença a reclamar els seus drets. Fa ombra a l’insolent Eros sense ales – l’instint de la reproducció no amanit pels encants de l’amor. L’Eros sense ales deixa de satisfer les necessitats espirituals. Es forma un excedent d’energia psíquica que els homes d’avui, fins i tot els representants de la classe treballadora, no saben encara aplicar a la vida intel·lectual de la col·lectivitat. Aquest excedent d’energia psíquica cerca una sortida en els sentiments amorosos. La lira de múltiples cordes del déu alat de l’amor cobreix la veu monòtona de l’Eros sense ales... L’home i la dona ja no s’uneixen avui com era més sovint el cas durant els anys de la revolució, ja no fan un lligam passatger per satisfer el llur instint sexual, sinó que comencen de nou a viure «romanços amorosos», amb els patiments i l’èxtasi d’amor que els acompanya.

En la República Soviètica som incontestablement en presència d’una creixença de necessitats intel·lectuals, hom és més àvid de saber que en el passat, hom s’interessa més fàcilment per les qüestions científiques, per l’art, pel teatre. Aquesta recerca en la República Soviètica de noves formes de donar a les riqueses intel·lectuals de la humanitat inclou inevitablement l’esfera dels sentiments amorosos. Hom observa un despertar de l’interès en relació a la psicologia del sexe, del problema de l’amor. Aquest aspecte de la vida toca més o menys tots els individus. Hom remarca amb sorpresa entre les mans de militants que semblava que no llegien més que els editorials del Pravda, crítiques de llibres on hom canta «l’Eros d’ales desplegages»...

Què és això? Reacció? El símptoma d’una decadència en la creació revolucionària? De cap manera. És l’hora de refusar d’una vegada per totes la hipocresia de la mentalitat burgesa. És hora de reconèixer obertament que l’amor no és tan sols un factor potent de la natura, no tan sols una força biològica, sinó també un factor social. L’amor és un sentiment profundament social en essència. En tots els graus de desenvolupament humà, l’amor, sota diferents aspectes i formes, és cert, constitueix una part inseparable i indispensable de la cultura intel·lectual d’una societat donada. Fins i tot la burgesia que reconeixia de paraula que l’amor era un «afer privat» sabia en realitat subjectar-lo a les seues normes de morals de tal manera que garantís els seus interessos de classe.

En una mesura més gran encara, la ideologia de la classe obrera ha de comptar amb la importància de les emocions (sentiments) amoroses, en tant que factor del qual hom pot (com de qualsevol altre fenomen social i psíquic) treure profit per la col·lectivitat. Que l’amor no és en absolut un «afer privat» que afecta solament «els dos cors» que s’amen, que l’amor referma un principi de vincle preciós per la col·lectivitat, per què si no en tots els graus del seu desenvolupament històric, la humanitat ha establert regles (normes) precisant: en quines condicions i quan l’amor era «legítim» (és a dir, en l’interès de la col·lectivitat en qüestió) i quan era «pecaminós», criminal (és a dir contrari als objectius de la societat)?

Des de les primeres etapes d’existència social la humanitat ha regulat no tan sols les relacions sexual sinó l’amor mateix.

Sota la societat gentilícia, la virtut suprema des del punt de mira de la moral era l’amor determinat pels vincles de sang. En aquells temps, la família o la tribu hauria desaprovat una dona que se sacrificàs pel marit que amava però concedia, contràriament, el més alt valor als sentiments en relació als germans. Antígona, segons els grecs antics, soterra els cossos dels seus germans morts, arriscant la pròpia vida, i això l’eleva al rang d’una heroïna als ulls dels seus contemporanis. Un acte així per part d’una germana (i no de la dona) hauria estat qualificat d’«excèntric» en la societat burgesa actual.

En el temps de la barbàrie i de la creació de les formes primitives d’estat, és l’amistat entre dos individus d’una mateixa tribu la que és considerada com la forma d’amor més normal. Era llavors molt important per a la col·lectivitat, que amb prou feines havia passat la fase de l’organització familiar, i era feble des del punt de mira social vincular tots els seus membres per vincles de cor i d’esperit. Les emocions psíquiques que responien millor a aquest objectiu no les fornia pas l’amor sexual sinó l’amor-amistat. Els interessos de la col·lectivitat d’aquesta època exigien el creixement i l’acumulació en la humanitat de lligams psíquics no entre la parella unida pel matrimoni, sinó entre els individus de la mateixa tribu, entre els organitzadors i els defensors de la tribu i de l’estat (es tracta ací evidentment d’homes; pel que fa a l’amistat entre les dones, no era pas una qüestió en aquell temps; la dona no representava cap factor social). Hom cantava les virtuts de l’amor «amistat» i el col·locava ben per damunt de l’amor entre cònjuges. Càstor i Pol·lux esdevingueren cèlebres no pels llurs esforços i serveis a la pàtria, sinó per la fidelitat de l’un a l’altre, la llur amistat indissoluble. «Amistat» (o la seua aparença) obligava el marit que amava la dona a cedir el seu llit de matrimoni a l’amic preferit o a l’hoste amb el qual li calia vincular-se amb «amistat».

L’amistat, «fidelitat a l’amic fins a la mort», era considerada en el món antic com una virtut cívica. Per contra, l’amor en el sentit contemporani del mot no jugava cap paper i no cridava l’atenció dels poetes o dels dramaturgs d’aquesta època. La ideologia que dominava llavors feia entrar l’amor en el quadre de sentiments exclusivament personals amb els quals la societat no comptava; en aquell temps, en concloure matrimoni, hom no hi cercava més que els avantatges materials que podia procurar i l’amor no era pres en consideració en cap moment. Hom li reservava exactament el mateix lloc que ocupaven altres distraccions: era un luxe que es podia permetre un ciutadà que hagués complert tots els seus deures en relació a l’estat. «Saber amar», qualitat tan apreciada per la ideologia burgesia, en tant que l’amor no isca pas del marc de la moral burgesa, no entrava pas en els comptes del món antic quan determinava les «virtuts» i qualitats de l’home. Hom no considerava, en l’antiguitat, més que el sentiment de l’amistat. L’home que acomplia les tasques i arriscava la seua vida per l’amic era celebrat com a igual d’un heroi i el seu acte es contemplava com una expressió de la «virtut moral». Per contra, l’home que arriscàs la vida per la dona que estimava no incorria més que en la desaprovació general, i de vegades fins i tot en el menyspreu. Els escrits antics qualifiquen d’error l’amor de Paris i de la bella Helena, que suposaren la guerra de Troia, de la qual guerra la «desgràcia» en fou la conseqüència.

La moral del món antic s’erigeix com a exemple digne d’ésser imitat i fins i tot inspirà les gestes d’amor que tenien lloc en el període feudal. El món antic no veia més que en l’amistat els sentiments capaços de consolidar, entre els individus d’una mateixa tribu, els lligams espirituals que feien més estable l’organisme social, encara feble en aquesta època. Per contra, en les etapes culturals posteriors, l’amistat deixa d’ésser considerada com una virtut moral. En la societat burgesa, bastida damunt dels principis de l’individualisme, de la competència desenfrenada i de l’emulació, no hi ha cap lloc per a l’amistat, en tant que factor moral. El segle capitalista considera l’amistat com una manifestació de «sentimentalitat» i com una feblesa d’esperit del tot inútil per a les tasques de la classe burgesa. L’amistat esdevé objecte de rialla. Càstor i Pol·lux no haurien provocat més que un somriure condescendent a Nova York o dins la City londinenca d’avui. I la societat feudal ja no reconeixia que el sentiment d’amistat fos una qualitat a desenvolupar i a encoratjar entre els homes.

La dominació feudal es fonamentava en l’observació estricta dels interessos de les famílies nobles. La virtut era menys determinada per les relacions dels membres de la societat entre ells que pels deures d’un membre de la família envers ella i les seues tradicions. El matrimoni era completament dominat pels interessos de la família i l’home jove (la dona jove no tenia cap veu) que escollia una dona contra aquests interessos incorria en el blasme més sever. En els temps del feudalisme, no convenia pas situar els sentiments personals per damunt dels interessos de la família, i els qui no ho tenia en compte era vist com un «pària». Segons les idees de la societat feudal, l’amor i el matrimoni no devien gaire ésser la mateixa cosa.

Amb tot, és en el feudalisme que el sentiment d’amor entre els éssers de sexe diferent adquireix, per primera vegada en la història de la humanitat, un cert de dret de ciutadania. A primera vista sembla estrany que l’amor haja estat reconegut en aquell temps d’ascetisme, de costums brutals i cruels, de violència i de regne del dret d’ingerència. Però si hom mira de més a prop les causes que provocaren el reconeixement de l’amor com a fenomen social no tan sols legítim sinó fins i tot desitjable, sembla clarament perquè fou determinada aquesta reconeixença.

L’amor – en certs casos i amb el concurs de certes circumstàncies – pot constituir un motor per empènyer l’home enamorat a una sèrie d’accions de les quals no seria capaç fora d’aquest estat d’ànim. Alhora, la cavalleria exigia de cadascun dels seus membres altes virtuts, certament del tot personals, en el domini militar, com la intrepidesa, la bravura, la resistència, etc. En aquesta època no és pas tant l’organització de l’exèrcit com les qualitats individuals dels combatents les que decidien la sort de les batalles. El cavaller enamorat de la seua inaccesible «dama de cor» acomplia més fàcilment «miracles de bravura», triomfava més fàcilment en els tornejos, sacrificava més decididament la seua vida en el nom de la bella. El cavaller enamorat era posseït pel desig de «distingir-se», per tal de guanyar, per aquest mitjà, les bones gràcies de l’amada.

La ideologia cavalleresca tingué en compte aquest fet, i en reconèixer que l’amor implica en l’ésser humà un estat psicològic útil a les tasques de classe de la classe feudal, li donà nogensmenys un marc ben determinat. En aquell temps, l’amor dels esposos no era ni apreciat ni cantat pels poetes: no és en ell que reposava la família que vivia en els castells fortificats. L’amor, en tant que factor social, no era de bon gust més que quan es tractava de sentiments amorosos del cavaller envers la dona d’altri, sentiment que el feien acomplir proeses. Com més inaccessible era la dona elegida, més el cavaller havia de cercar de guanyar el seu agraïment demostrant virtuts i qualitats requerides en el seu món (intrepidesa, resistència, tenacitat, bravura, etc.).

Habitualment la «dama de cor» era triada pels cavallers entre les dones menys accessibles: sovint l’esposa del seu sobirà (senyor feudal), de vegades la reina. Tan sols aquest «amor espiritual» sense relacions carnals, que impulsava el cavaller a proeses heroiques i el forçava a acomplir miracles de bravura, era citat com a exemplar i considerat com una «virtut». Els cavallers no triaven mai com a objecte d’adoració les joves fadrines. Per molt alt que fos situada una fadrina, l’amor que el cavaller demostrava per ella podia conduir al matrimoni, i llavors desapareixia inevitablement el motor psicològic que l’impulsava a proeses. És això el que no admetia la moral feudal. D’ací que l’ideal d’ascetisme (d’abstinència sexual) coincidís amb l’elevació del sentiment amorós al rang d’una virtut moral. En el llur zel de purificar l’amor de tot allò que fos carnal, «pecaminós», de transformar-lo en un sentiment abstracte, els cavallers arribaven a perversions monstruoses: escollien com a «dama de cor» una dona que no havien vist mai, s’inscrivien entre els enamorats de la Verge Maria, Mare de Déu... (hom no sabria anar més lluny...).

La ideologia feudal veia per davant de tot en l’amor un estimulant que reforçava les qualitats necessàries en els cavallers: l’«amor espiritual», l’adoració pel cavaller de la seua «dama de cor» servia els interessos de la casta feudal – una perspectiva determinada de l’amor en l’apogeu del feudalisme. Un cavaller, que no hauria pas dubtat a tancar o fins i tot assassinar la seua dona per una traïció carnal, per «l’adulteri», se sentia extremadament adulat quan un altre cavaller l’escollia com a «dama de cor» i no l’impedia pas de constituir-se un «seguici» («amics espirituals») - d’homes.

Però tot en cantant i elevant l’amor espiritual, la moral feudal cavalleresca no exigia en cap moment que l’amor regnàs en les relacions sexuals matrimonials o extramatrimonials. L’amor era una cosa i el matrimoni era una altra. La ideologia feudal distingia entre aquestes dues nocions (1). Només s’uneixen arran de la moral de la classe burgesa que remunta als segles XIV i XV. És per això que en temps de l’edat mitjana, al costat de sentiments amorosos elevats i refinats, assistim a tanta brutalitat de costums en el domini de les relacions sexuals. Les relacions sexuals, tant fora del matrimoni com dins del matrimoni més legítim, privades del sentiment amorós capaç de transformar-les, es reduïen a un simple acte fisiològic.

L’Església exteriorment condemnava la luxúria, però en realitat, mentre encoratjava de paraula l’«amor espiritual», patrocinava les relacions més o menys animals entre els sexes. El cavaller que no es treia mai l’emblema de la dama de cor, que componia en el seu honor els versos més tendres, que arriscava la vida per merèixer simplement un somriure d’ella, violava tranquil·lament una jove vilatana o ordenava el seu gestor de fer vindre al castell les més belles pageses de l’entorn, simplement per distreure’s. Alhora, les dones dels cavallers no desaprofitaven l’ocasió de gustar les joies carnals a esquena del marit amb els trobadors o els patges, i de vegades elles mateixes no refusaven les llurs carícies als criats que les plaïen, malgrat tot el llur menyspreu per la «servitud».

Amb l’afebliment del feudalisme i la creació de noves condicions de vida dictades pels interessos de la burgesia naixent, es forma poc a poc un nou ideal moral de relacions entre els sexes. Refusant l’ideal d’«amor espiritual», la burgesia emprèn la defensa dels drets carnals abans menystinguts, i aporta en l’amor la fusió del principi físic i del principi espiritual. Segons la moral burgesa, en contrast amb la casta cavalleresca, hom no pot pot distingir gaire entre l’amor i el matrimoni; al contrari, el matrimoni s’ha de determinar per la inclinació recíproca dels cònjuges. És evident que a la pràctica i per «càlculs» materials, la burgesia violava sovint aquest manament moral, però la mateixa reconeixença de l’amor com a fonament del matrimoni tenia sòlides raons de classe.

Sota el règim feudal la família es cimentava damunt de les tradicions de la noblesa. El matrimoni era de fet indissoluble; damunt de la parella casada pesaven els manaments de l’Església, l’autoritat il·limitada dels caps de família, l’ascendent de les tradicions, la voluntat del sobirà.

La família burgesa es formava en unes altres condicions; la base ja no era la possessió de riqueses patrimonials, sinó l’acumulació de capital. La família era doncs la guardiana vivent de les riqueses; però per tal que l’acumulació s’acomplís més ràpidament, era important per a la classe burgesa que els béns adquirits pel marit i el pare fossen esmerçats amb «economia» i de forma intel·ligent, de manera que calia que la dona no fos tan sols una «bona mestressa de casa» sinó també l’amiga i l’ajudant del marit.

Amb l’establiment de les relacions capitalistes, tan sols la família en la qual hi hagués col·laboració estreta entre tots els membres interessats en l’acumulació de riqueses tenia bases sòlides. Però la col·laboració es podia realitzar molt millor com més hi hagués lligams de cor i d’esperit per unir els cònjuges entre ells i els infants amb els pares.

La nova estructura econòmica d’aquesta època, des de començament del segle XIV i principis del segle XV, donà lloc a la nova ideologia. Les nocions d’amor i de matrimoni canvien poc a poc d’aspecte. El reformador religiós Luter, i amb ell tots els pensadors i homes d’acció del Renaixement i de la Reforma (segles XV-XVI) mesuraven molt bé la força social que refermava el sentiment de l’amor. Conscients que per a la solidesa de la família – unitat econòmica fonamental del règim burgès – calia la unió íntima de tots els seus membres, els ideòlegs revolucionaris de la burgesia naixent proclamaren un nou ideal moral de l’amor: l’amor que uneix els dos principis – carnal i espiritual. Els reformadors de l’època van prendre les armes contra el celibat eclesiàstic i ridiculitzaren despietadament «l’amor espiritual» dels cavallers, que obligava el cavaller enamorat a marcir-se en les seves aspiracions amoroses sense esperança de satisfer-les. Els ideòlegs burgesos, els homes de la Reforma, reconegueren la legitimitat de les sanes exigències de la carn. El món feudal dividia l’amor en simple acte sexual (relacions sexuals matrimonials o de concubinatge) i en amor espiritual «exaltat» (el cavaller enamorat de la «dama de cor»). L’ideal moral de la classe burgesa feia entrar en la noció de l’amor tant la sana atracció carnal dels sexes com l’afecte sincer. L’ideal feudal distingia entre el matrimoni i l’amor. La burgesia lligava les dues nocions. Per ella la noció de l’amor i la del matrimoni eren d’igual valor. Evidentment, a la pràctica, la burgesia violava el seu propi ideal; però mentre que en l’època feudal hom no contemplava pas la qüestió de la inclinació mútua, la moral burgesia exigia que, fins i tot en el cas que el matrimoni es conclogués per raons purament materials, els cònjuges tinguessen l’aparença d’estimar-se.

Els prejudicis feudals pel que fa a l’amor i al matrimoni han sobreviscut fins a la nostra època i s’han acomodat durant segles de moralitat de la classe burgesa. Avui encara, els membres de les famílies coronades i l’alta aristocràcia que les envolta professen aquestes concepcions. En aquests entorns hom troba «ridícul» i xocant un matrimoni d’inclinació. Els joves prínceps i princeses encara s’han de sotmetre a la tirania de les tradicions de la raça i dels càlculs polítics i unir la vida amb un ésser que no estimen. La història coneix molts drames semblants als del malaurat fill de Lluís XV que anà al seu matrimoni secret malgrat la dolor que experimentava per la mort de la seua primera dona ardentment estimada.

La subordinació del matrimoni a aquestes consideracions existeix igualment entre els pagesos. La família pagesa es diferencia en això de la família burgesia de la ciutat – és per davant de tot una unitat econòmica de treball. Els interessos econòmiques dominen tant la família pagesa que els lligams psíquics hi juguen un paper del tot secundari. En una família d’artesans de l’Edat Mitjana, no era de cap manera qüestió d’amor quan hom concloïa un matrimoni. En el temps de les corporacions d’artesans, la família era també una unitat de producció i reposava en un principi econòmic del treball. L’ideal d’amor en el matrimoni no comença a aparèixer en la classe burgesa més que en el moment que la família deixa poc a poc d’ésser unitat de producció per esdevindre unitat de consum i guardiana del capital acumulat.

Però, bo i proclamant el dret dels «dos cors amants» a unir-se, fins i tot contra les tradicions de la família, bo i ridiculitzant «l’amor espiritual» i l’ascetisme, bo i afirmant que l’amor és la base del matrimoni, la moral burgesa li traçà no obstant límits estrets. L’amor no era legítim més que en el matrimoni. L’amor fora del matrimoni és immoral. Aquest ideal era dictat per consideracions econòmiques: es tractava d’impedir la dispersió del capital entre els infants col·laterals. Tota la moral burgesia tenia com a funció contribuir a la concentració del capital. L’ideal d’amor era constituït per la parella casada aplicada a augmentar el benestar i les riqueses del nucli familiar aïllat de la resta de la societat. Allà on topaven els interessos de la família i de la societat, la moral burgesia decidia a favor de la família. (Exemples: la condescendència no de dret, sinó de la moral burgesa, en relació als desertors, la justificació moral d’un administrador delegat que arruïna, per tal d’augmentar el benestar de la seua família, els accionistes que li havien confiat llurs fons, etc.). Amb l’esperit utilitari que li és propi, la burgesia cercava treure profit de l’amor en fer d’aquest sentiment un mitjà de consolidació dels lligams de la família.

Naturalment, el sentiment amorós es trobava ben incòmode en els límits que la ideologia burgesa li havia marcat. Naixien i es multiplicaven il·limitadament «conflictes amorosos», que trobaven expressió en el nou gènere literari – la novel·la, forma de ficció nascuda de la classe burgesa. Els afers amorosos anaven més enllà de l’àmbit estricte assignat del matrimoni legal, i hi sortien en forma de relacions lliures que la moral burgesa condemnava i a la pràctica florien (adulteri).

L’ideal burgès de l’amor no es correspon a les necessitats de la capa més nombrosa de la població – a les necessitats de la classe treballadora. No coincideix tampoc amb el gènere de vida dels treballadors intel·lectuals. Per això aquest interès, en els països de capitalisme més desenvolupat, pels problemes del sexe i de l’amor, d’ací les recerques apassionades per resoldre aquesta qüestió angoixant que data de fa diversos segles: com establir les relacions entre els sexes de manera que augmente la totalitat de la felicitat humana sense perjudicar els interessos de la col·lectivitat?

La mateixa qüestió es presenta naturalment també a la joventut treballadora de Rússia. Una ullada ràpida a l’evolució de les relacions matrimonials i d’amor us ajudarà, jove camarada, a penetrar-vos d’aquesta veritat que l’amor no és cap «afer privat» com sembla a primera vista. L’amor – preuat factor psico(intel·lectual)-social, el manega la humanitat instintivament en l’interès de la col·lectivitat durant tota la història. Correspon a la humanitat treballadora, armada amb el mètode científic del marxisme i traient profit de l’experiència material del passat, comprendre quin lloc, en les relacions socials, la nova humanitat ha de reservar a l’amor. Quin és doncs l’ideal d’amor que respon als interessos de la classe que lluita per la seua dominació?

La nova societat treballadora comunista s’edifica sobre el principi de la camaraderia, de la solidaritat. Però què és la solidaritat? No és tan sols la consciència de la comunitat d’interessos, sinó també els lligams de cor i d’esperit establerts entre els membres de la col·lectivitat treballadora. El règim social bastit damunt la solidaritat i la col·laboració exigeix alhora que la societat en qüestió posseesca en un grau elevat de desenvolupament «amor potencial», és a dir la capacitat d’experimentar sentiments de simpatia. Sense aquests sentiments, la solidaritat no pot ésser duradora. És per això justament que la ideologia proletària cerca educar i reforçar en cada membre de la classe obrera el sentiment de simpatia en relació als patiments i necessitats dels seus camarades de classe, així com la comprensió de les aspiracions d’altri i la consciència del seu lligam amb els altres membres de la col·lectivitat. Però tots aquests «sentiments simpàtics» - delicadesa, sensibilitat, compassió – deriven d’una mateixa font comuna: la capacitat d’estimar, d’estimar ja no en el sentit estrictament sexual, sinó en el sentit més ample del mot.

Amor – emoció (sentiment) espiritual que uneix i que, per tant, té un caràcter organitzador. Que l’amor és una gran força d’unió, la burgesia ho comprenia i ho aprofitava bé. És per això que, en cercar la consolidació de la família, la ideologia burgesa va fer una virtut moral de «l’amor conjugal»; ésser un «bon pare de família» era, als ulls de la burgesia, una gran i apreciada qualitat de l’home.

El proletariat, d’altra banda, ha de comptar amb el paper social i psicològic que el sentiment amorós, també en el sentit entès del mot que s’ocupa de les relacions entre els sexes, pot i ha de jugar per reforçar els lligams, no en el domini de les relacions matrimonials i de família, sinó dins del desenvolupament de la solidaritat col·lectiva.

Quin és l’amor ideal de la classe obrera? Quins són els sentiments que la ideologia proletària posa a la base de les relacions entre els sexes?

Ja hem constatat, jove amic, que cada època posseeix el seu propi ideal d’amor, que cada classe cerca, en interès propi, a ficar en la noció moral de l’amor el seu propi contingut. Cada grau de civilització, en aportar a la humanitat sentiments morals i intel·lectuals més ricament elaborats, tenyeix d’un color particular les tendres ales d’Eros. L’evolució en el desenvolupament de l’economia i dels costums socials s’acompanya de les modificacions que hom aporta a la noció de «l’amor». Certes característiques d’aquest sentiment es reforcen i d’altres, per contra, s’atenuen o desapareixen completament.

De simple instint biològic – la pruïja de reproduir-se, - propi de tots els éssers vius superiors o inferiors dividits en sexes, l’amor, en evolucionar en els milers d’anys des de que existeix la societat humana i en enriquir-se sense treva de nous sentiments psíquics, esdevé un sentiment força complicat (2). De fenomen biològic, l’amor esdevé un factor psico-social.

Sota la pressió de forces econòmiques i socials, l’instint biològic de la reproducció que determina les relacions dels sexes en els primers graus del desenvolupament de la humanitat s’adreça en dos sentits diametralment oposats. D’una banda, el sa instint sexual – l’atracció física de l’un vers l’altre de dos éssers de sexe diferent amb l’objectiu de la reproducció, sota la pressió de relacions sòcio-econòmiques monstruoses, particularment sota la dominació del capitalisme, degenerà en una luxúria malsana. L’acte sexual esdevingué un objectiu en ell mateix, un mitjà de procurar-se un mateix un «plaer addicional» a la luxúria, exacerbat pels excessos, les perversions, els desitjos nocius de la carn. L’home s’uneix a la dona no perquè un sa corrent sexual l’atreu poderosament envers aquesta dona, sinó perquè cerca la dona, sense experimentar cap desig sexual, i la cerca amb l’únic objectiu de provocar aquesta necessitat, gràcies a la intimitat amb aquesta dona. Es procura doncs un desig pel fet mateix de l’acte sexual. La prostitució es basa en això. Si la intimitat de la dona no provoca l’excitació esperada, els homes, arrossegats pels excessos sexuals, recorren a tota mena de perversions.

Això és una desviació de l’instint biològic subjacent a l’amor entre els sexes, cap a una luxúria malsana, que s’allunya de la seua font primera.

D’altra banda, l’atracció física entre els dos sexes s’ha complicat, al llarg de segles de vida social de la humanitat i de canvis de civilització, amb tota una gama de sentiments. L’amor – en la forma actual – és un estat d’ànim força complex, durant molt de temps ja separat de la seua font primera - l’instint biològic de reproducció – i que sovint es troba fins i tot en contradicció amb ella. L’amor és un conglomerat de tota mena de sentiments, com l’amistat, la passió, la tendresa espiritual, la compassió, l’estima, el el costum, i molts altres matisos de sentiments i emocions. És ben dur, donada aquesta complexitat, d’establir un lligam directe entre la veu de la natura – «l’Eros sense ales» (atracció física dels sexes) – i «l’Eros amb les ales desplegades» (l’atracció física barrejada amb emocions espirituals i mentals). L’amor-amistat en el qual no hi ha ni tan sols un àtom d’atracció física, l’amor espiritual envers la causa, la idea, l’amor impersonal de la col·lectivitat – tot això mostra que el sentiment d’amor se separa de la seua base biològica des del moment que s’«espiritualitza».

Però això no és tot. Sovint entre les diverses manifestacions de l’amor sorgeix una contradicció flagrant, comença la lluita. L’amor envers «la causa amada» (no pas envers la causa simplement, sinó precisament envers la causa amada) no encaixa amb l’amor envers l’elegit pel cor (3); l’amor envers la col·lectivitat entra en conflicte amb el sentiment d’amor envers la dona, el marit, els infants. L’amor-amistat contrasta semblantment amb l’amor-passió. En un cas, l’amor és dominat per l’harmonia psíquica, i en l’altre l’amor té com a base «l’harmonia corporal».

L’amor ha esdevingut polifacètic i polimòrfic. Des del punt de mira de les emocions amoroses (sentiments) que experiment l’home modern, en el qual s’han desenvolupat segles d’evolució cultural, que han educat les diferents tonalitats d’aquest sentiment, es troba en el destret que expressa el mot, massa general vague – amor (4).

Les multiplicitat de l’amor sota el domini de la ideologia burgesa i de la forma de vida burgeso-capitalista crea una sèrie de drames morals penosos i insolubles. Ja des de final del segle XIX, la multiplicitat del sentiment amorós esdevé el tema favorit d’escriptors-psicòlegs. «L’amor envers dos» i fins i tot «envers tres» preocupava i avergonyia pel seu «enigma» nombrosos representants reflexius de la cultura burgesa. La complexitat de l’ànima, aquesta divisió entre sentiments la intentà elucidar en els anys 60 el nostre pensador-publicista rus A. Herzen (Iskander) en la seua novel·la «Qui és culpable?». Per resoldre aquest problema s’hi acostà Txernixevski, en la seua novel·la social: «Què fer?». En la dualitat de sentiment, en l’escissió de l’amor, sovint s’aturen els més grans escriptors escandinaus – Hamsun, Ibsen, Bjørnson (5), Geijerstam. Aquest tema hom el retroba sovint en els escrits de literaris francesos del segle passat; hi escriu, prop de l’esperit del comunisme, Romain Rolland, així com allunyadament de nosaltres Maeterlinck (6). Aquest complex problema, «l’enigma de l’amor», l’han intentat resoldre en la vida pràctica tant genis de la poesia, com Goethe i Byron, com pioners remarcables en el camp de les relacions entre els sexes, com George Sand; molts han partit de la seua pròpia experiència, com l’autor de la novel·la «Qui és culpable» (Herzen) i d’altres grans pensadors, poetes, personatges públics... Sota el pes de «l’enigma de la dualitat de l’amor» reflecteixen ara homes que no pas «grans» del tot, sinó que cerquen vanament la clau de la solució en els límits del pensament burgès. I malgrat això – la clau és en les mans del proletariat. Desentranyar aquest complex problema tan sols es pot fer amb els sentiments, ideologia i forma de vida de la nova humanitat treballadora.

Parlam ací de la dualitat de l’amor, de les complexitats de «l’Eros alat», però aquesta ambigüitat no es pot confondre amb les relacions sexuals d’un home amb diverses dones, o d’una dona amb diversos homes. La poligàmia (matrimoni múltiple) encara que no implique un sentiment pot causar una sèrie de conseqüències adverses perjudicial en elles mateixes (esgotament ràpid del cos, augment de les probabilitats de contraure malalties de transmissió sexual en les condicions actuals, etc.) però aquestes relacions, per confuses que siguen, no creen «drames morals». «Drames», conflictes que no sorgeixen més quan hi ha amor en els seus diversos matisos i manifestacions. Una dona pot estimar un home «per les facultats superiors», sintonitzar-hi amb els seus pensaments, aspiracions i desitjos; d’un altre l’atrau poderosament l’afinitat física. Davant d’una dona un home se sent més sensible, se li desperta una preocupació plena de sol·licitud, i en una altra troba suport i la comprensió de les millors aspiracions del seu «jo». A quina de les dues se li ha de donar la plenitud d’Eros? I per què hauria de destruir i mutilar-se l’ànima si la plenitud del seu ésser i existència depenen de l’una i de l’altra?

Sota el règim burgès la divisió de l’ànima i dels sentiments implica un patiment inevitable. Una cultura mil·lenària fonamentada en la institució de la propietat fomenta en la gent la creença que el sentiment amorós ha de tindre com a base el principi de propietat. La ideologia burgesa inculcà en el cap de les persones que s’estimen mútuament que això implica el dret de posseir el cor de l’ésser estimat en tot i per tot. Aquesta ideal, aquesta exclusivitat en l’amor fluïa naturalment de la forma establerta de matrimoni de parella i de l’ideal burgès d’«amor absorbent» entre els dos cònjuges. Però aquest ideal pot servir els interessos de la classe obrera? No és, per contra, important i desitjable des del punt de mira de la ideologia proletària que els sentiments de la gent siguen cada vegada més rics i múltiples? L’ànima múltiple i la complexitat de l’esperit no és punt que facilita el creixement i l’educació d’una complexa xarxa entreteixida de lligams espirituals-emocionals que sostenen el col·lectiu social-laboral? Com més nombrosos són els fils que connecten ànima amb ànima, cor amb cor, ment amb ment – més fort és l’esperit de solidaritat i és més fàcil de dur a la pràctica l’ideal de la classe treballadora – camaraderia i unitat.

L’exclusivitat en l’amor, com l’«absorció» amorosa, no pot ser l’ideal d’amor que determine la relació entre els sexes des de la ideologia proletària. Contràriament, el proletariat, davant la complexitat i multiplicitat de l’«Eros alat», no contempla aquest descobriment amb l’horror indescriptible i la indignació moral com fa la moral hipòcrita de la burgesia. Contràriament, el proletariat cerca imprimir a aquest fenomen (resultat de complexes raons socials) una direcció que compleix amb els seus objectius en el moment actual de la lluita de classes i el moment actual de construcció d’una societat comunista.

La multiplicitat de l’amor en ella mateixa no és contrària als interessos del proletariat. Contràriament, facilita el triomf de l’ideal d’amor en les relacions mútues entre els sexes que ja s’elabora i cristal·litza en la classe obrera. És a dir: amor-camaraderia.

La humanitat patriarcal s’imaginava l’amor com quelcom similar a l’afecte (amor de germans, amor de pares). La cultura antiga-esclavista posava per damunt de tot l’amor-amistat. El món feudalista construïa l’ideal de l’amor «espiritual» del cavaller, amor separat del matrimoni i no pas lligat a la satisfacció de la carn. L’ideal d’amor de la moral burgesa és l’amor d’una parella unida per matrimoni legítim.

L’ideal d’amor de la classe obrera deriva de la cooperació laboral i espiritual i de la solidaritat d’esperit i de voluntat dels membres de la classe obrera, homes i dones, per descomptat, d’una forma i contingut diferents del concepte d’amor d’altres èpoques culturals. Però què és l’«amor-camaraderia»? Vol dir que la severa ideologia de la classe obrera, forjada en una atmosfera de lluita per la dictadura obrera, es presta a fer fora implacablement el tendre Eros alat de les relacions mútues entre els sexes? Res d’això. La ideologia de la classe obrera no tan sols no suprimeix «l’Eros alat», sinó que obre el camí al reconeixement del valor de l’amor com a força psicosocial.

La moral hipòcrita de la cultura burgesa arrencà sense pietat les plomes multicolors d’Eros, en obligar Eros a no visitar més que la «parella legalment casada». Fora del matrimoni, per a la ideologia burgesa no hi havia més que un «Eros sense ales» desplomat – el territori d’un desig sexual momentani en forma de carícies comprades (prostitució) o robades (adulteri-fornicació).

La moral de la classe obrera, una vegada que s’ha cristal·litzat, per contra, rebutja clarament la forma externa que cobreix la relació amorosa entre els sexes. Per a les tasques de la classe obrera és indiferent si l’amor pren la forma d’una unió llarga i formalitzada com si s’expressa en una relació transitòria. La ideologia de classe obrera no estableix límits formals a l’amor. Però la ideologia de la classe treballadora posa atenció en el contingut de l’amor, en els matisos dels sentiments i emocions que connecten els dos sexes. En aquest sentit, la ideologia de la classe obrera té una voluntat molt més severa i implacable per perseguir «l’Eros sense ales» (luxúria, satisfacció d’una sola de les parts mitjançant la prostitució, la transformació de la «relació sexual» en un objectiu autosuficient dins la categoria de «plaers fàcils») que la moral burgesa. «L’Eros sense ales» és contrari als interessos de la classe obrera. En primer lloc, és inevitable que comporte... excessos, i per tant esgotament físic, la qual cosa redueix la reserva de capacitat de treball en la humanitat. En segon lloc, empobreix l’ànima, dificulta el desenvolupament i l’enfortiment de lligams espirituals i sentiments de simpatia. En tercer lloc, es fonamenta generalment en la desigualtat de drets en les relacions mútues entre els sexes, en la dependència de la dona envers l’home, en l’autosuficiència o manca de sensibilitat de l’home, la qual cosa impedeix el desenvolupament d’un sentiment de camaraderia. Del tot diferent és l’acció de l’«Eros alat».

Evidentment, a la base de l’«Eros alat» hi ha la mateixa atracció sexual que en l’«Eros sense ales», però la diferència és que en un ésser humà que sent amor per a una altra persona es desperten i es manifesten precisament les qualitats de l’ànima que són necessària per a la construcció d’una nova cultura: sensibilitat, empatia, voluntat d’ajudar els altres. La ideologia burgesa exigí que totes aquestes qualitats es mostrassen tan sols envers un cor, el de la persona estimada o desitjada. La ideologia proletària es preocupa principalment perquè aquestes qualitats siguen despertades i educades en cada ésser humà, i es manifesten en comunió no tan sols del cor escollit, sinó també en comunió amb tots els membres del col·lectiu. Són indiferents per al proletariat les tonalitats i colors que caracteritzen l’«Eros alat»: que l’amor siga d’un to suau, o del color d’una passió calenta, o el de l’harmonia comuna de l’esperit. Importa una sola cosa, que en totes aquestes tonalitats de l’amor ho ha elements psico-espirituals que serveixen al desenvolupament i consolidació del sentiment de camaraderia.

El reconeixement de drets recíprocs i la capacitat de tindre en compte la personalitat de l’altre, fins i tot en l’amor, el suport mutu estable, co-participar i correspondre en els desitjos de l’altre en el marc d’interessos o aspiracions comunes – tal és l’ideal de l’amor camaraderia que forja la ideologia proletària per substituir els ideals obsolets «absorbents» i «excloents» de l’amor conjugal de la cultura burgesa.

L’amor-camaraderia és l’ideal necessari per al proletariat en un període difícil i ple de responsabilitat de lluita per establir o mantindre la seua dictadura. Però no hi ha dubte que després de la implantació de la societat comunista, l’amor, «l’Eros alat», apareixerà en una forma del tot diferent a l’actual, del tot desconeguda per nosaltres. De moment els «vincles de simpatia» entre tots els membres de la societat creixeran i es faran més forts, la «potència amorosa» augmentarà i l’amor-camaraderia esdevindrà un motor com la competència i l’egoisme ho eren pel règim burgès. El col·lectivisme d’esperit i de voluntat vencerà l’autosuficiència individualista. Desapareix la «pau freda de la soledat», de la qual les persones amb cultura burgesa cercaven la salvació en l’amor i el matrimoni; creixen els diversos lligams que entrellacen les persones mentalment i espiritual. Canvien els sentiments de la gent per un interès creixent envers allò públic, i desapareix sense deixar rastre, perduda en la memòria dels segles passats, la desigualtat entre els sexes i la dependència de les dones envers els homes.

En aquesta nova societat, col·lectivista pel seu esperit i emocions, en mig de la unió alegre i la camaraderia entre tots els membres del col·lectiu treballador i creador, l’Eros prendrà un lloc honorable en tant que sentiment multiplicador de l’alegria humana. Com serà aquest nou Eros transformat? La imaginació més audaç és incapaç de copsar-ne l’aparença. Quelcom és clar: com més fortament soldada siga la nova humanitat per lligams estrets de solidaritat, més gran serà la seva connexió espiritual i emocional en tots els àmbits de la vida, de la creativitat, de la comunicació, i menys espai quedarà per a l’amor en el sentit modern del terme. L’amor contemporani sempre pateix pel fet d’absorbir els pensaments i sentiments dels «cors amorosos», per aïllar-los al mateix temps que separa la parella del col·lectiu. Aquesta separació de la «parella amorosa», aquest aïllament moral d’un col·lectiu en el qual els interessos, problemes i aspiracions de tots els membres s’entrelliguen en una xarxa densa, serà no tan sols innecessari, sinó psicològicament inviable. En aquest nou món, la forma normal i reconeguda de les relacions entre els sexes tindrà probablement com a base l’atracció sana, lliure, natural, dels sexes (sense perversions ni excessos), en «l’Eros transfigurat».

No obstant això, som encara en el llindar de les dues cultures. I en aquest període crític, juntament amb la batalla oberta entre dos mons en tots els fronts, incloent el front ideològic, el proletariat és interessat en totes aquelles mesures que faciliten l’acumulació més ràpida de «sentiments de simpatia». Durant aquest període, l’ideal moral que defineix les relacions entre els sexes no és l’instint bàsic nu sinó l’experiència multifacètica de l’amor-camaraderia tant pels homes com per les dones. Aquestes experiències, per complir amb els requisits conjunts de la nova moral proletària, han de recolzar en tres principis bàsics:

1) igualtat en les relacions mútues (sense l’autosuficiència masculina ni la dissolució servil de la individualitat en l’amor per part de la dona),

2) reconeixement mutu dels drets de l’un i l’altra, sense cap mena de reclamació de possessió indivisa del cor i de l’ànima de l’altre (un sentiment de propietat, nodrit per la cultura burgesa),

3) sentiment de camaraderia, capacitat d’escoltar i comprendre el funcionament de l’ànima íntima de l’estimat (la cultura burgesa no exigia aquesta sensibilitat en l’amor més que per a dones).

Però, en proclamar el dret de l’«Eros alat» (amor), la ideologia de la classe obrera subordina al mateix temps l’amor dels membres del col·lectiu treballador, dels uns envers els altres, a un sentiment més potent – un sentiment de deure envers la col·lectivitat. Per gran que siga l’amor que els dos sexes, per nombrosos que siguen els vincles de cor i esperit que els uneixen, els mateixos lligams amb la col·lectivitat han d’ésser més forts i més nombrosos i, per dir-ho així, més orgànics. La moral burgesa exigia: tot per a la persona estimada. La moral proletària prescriu tot per al col·lectiu.

Però sent ja la vostra qüestió, jove amic meu: que així siga. Deixeu que la comunicació amorosa, d’acord amb l’esperit de la camaraderia, siga l’ideal de la classe obrera. Però no imposa aquest ideal, aquesta nova «mesura moral» de l’amor, una altra vegada, un pes feixuc en l’experiència amorosa? No arronsarà, no paralitzarà les suaus ales de l’«Eros tremolós»? Alliberant l’amor dels grillons de la moral burgesa no li forjam noves cadenes?

Sí, jove amic meu, tens raó. La ideologia del proletariat, en refusar la «moral» burgesa en el domini de les relacions amoroses-matrimonials, genera però inevitablement una pròpia moral de classe, noves regles de relacions entre els sexes, que es corresponen millor a les tasques de la classe obrera, que fomenta sentiments dels membres de la seua classe en una direcció determinada, i això imposa unes certes cadenes sentimentals. Atès que es tracta d’un amor patrocinat per la cultura burgesa, el proletariat, per descomptat, arrencarà moltes plomes de les ales d’Eros, en la forma burgesia. Però lamentar el fet que la classe treballadora posarà el seu segell en les relacions entre els sexes per tal de fer correspondre el sentiment amorós a la seua tasca, suposa no ésser capaç de mirar cap al futur. És clar que en el lloc de les velles plomes arrencades de les ales d’Eros, la classe ascendent en farà créixer d’altres, d’una bellesa, d’una puixança i d’un esclat encara desconeguts. No oblideu, jove amic meu, que l’amor, inevitablement, muta i canvia juntament amb els canvis en la base cultural i econòmica de la humanitat.

Si en la relació amorosa s’afebleix el sentiment passional cec, exigent i absorbent, si hi desapareix el de propietat, així com el desig egoista de vincular-se «per sempre» l’ésser amat, si desapareix a la fi l’autosuficiència de l’home i la renúncia criminal al seu «jo» per part de la dona, per contra, altres elements preciosos de l’amor es desenvoluparien. Aconseguir el respecte més fort per la persona de l’altre, perfeccionar la possibilitat de tindre en compte els drets dels altres, desenvolupar la sensibilitat emocional mútua i augmentar el desig de demostrar l’amor, no tan sols amb petons i abraçades, sinó també en la unitat d’acció i de voluntat en el treball comú.

La tasca de la ideologia proletària no és expulsar l’Eros de les relacions socials, sinó tornar a equipar el seu buirac de fletxes de nova creació, que fomenten un sentiment d’amor entre els sexes en l’esperit de la força psíquica nova més potent – la solidaritat de la camaraderia.

Ara, jove amic meu, esper que us quede clar que l’interès creixent en els afers amorosos entre els treballadors joves no és un signe de «decadència». Ara sereu capaç de trobar un lloc per a l’amor no tan sols en la ideologia proletària, sinó en la vida quotidiana dels joves treballadors.

1. En el segle XII, per iniciativa dels cavallers i dames cortesans, el comportament de les quals sovint entrava en conflicte amb la moral dominant, començaren a organitzar-se els anomenats «tribunals d’amor», en els quals els jutges eren «nobles dames».

En un d’aquests judicis es tractà la qüestió és de si el veritable amor pot existir en un matrimoni legal, i el «Tribunal d’Amor» fallà la sentència següent: «Els aquí presents trobam i mantenim que l’amor no pot estendre els seus drets a dues persones unides per matrimoni. Dos amants, sense ésser obligats a consideracions addicionals ni a la necessitat, es donen voluntàriament l’un a l’altre; els esposos, per contra, són vinculats per la llar, són obligats a obeir la voluntat d’un a l’altre i no poden refusar-se recíprocament res en virtut d’aquest sol fet. Que aquesta decisió adoptada després d’una madura reflexió i que expressa l’opinió d’un gran nombre de nobles dames siga reconeguda com una veritat establerta i indiscutible».

Sentència del Tribunal. Tercer dia del mes de maig del 1174.

Resolució setena.

2. Una altra font natural-biològica de l’amor és l’instint de maternitat, les cures de l’infant per part de la dona. Barrejant-se i creuant-se entre elles, els dos instints han creat una base natural per al desenvolupament, amb l’ajut de les relacions socials, de complexos sentiments d’amor.

3. Conflicte poc comú, que s’ha donat especialment en la dona de l’època de transició contemporània.

4. La nova humanitat haurà de trobar nous mots per expressar els diferents matisos de sentiments emocionals que hom tradueix grollerament per amor, passió, enamorament, afer, amistat. Totes les tonalitats creuades en l’estat d’ànim per aquests diferents sentiments no s’expressen gens del tot amb aquestes nocions i vagues definicions.

5. «Halte Hulda»

6. «Aglavaine et Sélysette»

Notes

[1] https://www.marxists.org/catala/kollontai/1923/11/eros.htm