Un Nobel per la solidaritat del poble cubà

Al llarg de la meva vida he tingut la sort de conèixer la realitat cubana de primera mà en tres ocasions; la primera l'any 1976, quan tenia vint-i-dos anys. En aquell moment, em va entusiasmar la seva revolució i, sobretot, la seva gent, tant que si els haguessin fet falta mestres, m'hi hauria quedat. No va ser el cas, perquè el què necessitaven eren tècniques i especialistes en aspectes mecànics, del món de la pagesia o enginyeries.

En els altres viatges, he pogut viure la seva capacitat de lluita, de resistència, i la força per superar les adversitats amb el “resolvemos” que se'm va quedar gravat i que va representar una autèntica lliçó de vida. Sempre m'ha impressionat el valor que donen a la salut i a l'educació, no només la reglada sinó a l'ensenyament de totes les arts. I també la seva solidaritat i la promoció dels valors de la pau.

Aquesta solidaritat l’he pogut comprovar al llarg d'aquests anys: en el darrer viatge vaig tenir la sort de visitar un centre d'allotjament per criatures afectades per la radioactivitat de Txernòbil. Un centre que havia estat creat com a esbarjo i per fer campaments pels pioners, ben ampli, amb mòduls d'habitatges de poques criatures, amb espais verds, pistes esportives... Un país on els feia falta moltes coses bàsiques per culpa del bloqueig, oferia el millor no només en l’àmbit sanitari, sinó també d'acollida, a unes criatures de l'altra punta del món que estaven molt malaltes, físicament i psíquica.

En un viatge a Vietnam, la guia, la Tung, que parlava un castellà fantàstic, ens va explicar que com a altres joves del seu país, universitaris de diferents disciplines (ella estudiava veterinària), els van enviar a Cuba al començar la guerra perquè acabessin els seus estudis i fossin persones capacitades per reconstruir el seu país a l’acabar la guerra. Cuba els va acollir amb generositat i solidaritat; van acabar els seus estudis i van tornar al seu país amb els coneixements necessaris per teixir un nou país (1976). 

A Veneçuela, vaig conèixer de primera mà les brigades mèdiques cubanes que operaven de la vista o que exercien la medicina comunitària en els llocs més allunyats de la vida còmoda, on els professionals de la medicina veneçolana, de classe alta, no hi volien anar a treballar. L’única condició era que la comunitat els preparés un petit centre on rebre les persones malaltes i els proporcionés allotjament i acollida.

Més enllà de l'experiència directa, hem llegit i vist a diferents informatius com el personal sanitari cubà arribava ràpidament a qualsevol lloc del món on es necessités la seva ajuda i col·laboració. La història de solidaritat, en forma de brigades, arrenca el 1960, quan una brigada mèdica va assistir al poble de Xile, víctima d'un terratrèmol, i segueix el maig de 1963, quan un grup de cinquanta professionals cubans de la salut va viatjar, sota la signatura d'un acord entre totes dues nacions, a la República d'Algèria, en el nord d'Àfrica. Després de cinquanta-set anys d'ajuda humanitària, a finals  del 2019, un total de 1.931 milions de persones han rebut assistència sanitària, preventiva i curativa, en tots els racons del planeta, millorant el seu estat de salut i benestar individual, tot salvant la vida a 8, 2 milions d'elles. 

Per això estic orgullosa i satisfeta d'haver manifestat el meu suport, en aquest moment, com a senadora del Grup Republicà, perquè es concedeixi el Premi Nobel de la Pau a la Brigada “Henry Reeve”.

Aquesta brigada específica es va organitzar el 19 de setembre del 2005, en resposta als efectes de l'huracà Katrina sobre la població de Nova Orleans a EEUU (recordeu, oi, que en el cor del capitalisme es va abandonar la gent més pobra a la seva sort, posant el govern d'EEUU en pràctica el “sálvase quien pueda”?). Se la va anomenar “Henry Reeve”, en homenatge a un jove nord-americà que es va unir com soldat el 1869 als patriotes cubans per lluitar contra el domini colonial d'Espanya. Els membres de la brigada es mobilitzen de forma immediata, entre 24 i 48h, segons els tipus d’esdeveniment. La majoria dels seus integrants tenen experiència en missions sanitàries internacionals, tot i que cal dir que la participació és voluntària. El seu objectiu és oferir ajuda humanitària-mèdico-sanitària a les poblacions de països víctimes de desastres naturals i epidèmies, i ajudar a la seva  recuperació. 

La seva tasca se sustenta en quatre principis. Primer, la defensa i l'exercici del dret humà a la salut que implica l'accés i la cobertura universal de salut, gratuïts i sense distinció de raça, religió, ideologia política o condició econòmica o social. Segon, la promoció del dret humà a la pau en defensa del ple gaudi dels drets derivats de la dignitat inherent de tots els éssers humans, que inclou el dret a la vida. Fomenta el diàleg i la cooperació internacional amb l'objectiu de millorar els indicadors de salut de la població afectada, sobre la base del respecte i les necessitats dels països que demanen l'ajuda; i respon davant situacions d'emergència, desastres o epidèmies, les quals poden significar a futur un obstacle a la pau. El tercer, l’humanisme que ratifica la dignitat de l'ésser humà, sobre la base de la igualtat i la justícia social i que contribueix al desenvolupament dels pobles, en particular, en oferir salut per a tots. I per últim, el quart principi és la solidaritat que uneix a homes i pobles de manera que el benestar dels uns determina el dels altres. Fonamenta l'ajuda mútua i la col·laboració entre els pobles i les nacions, independentment de les diferències existents entre els seus sistemes polítics, econòmics i socials o els seus nivells de desenvolupament; al mateix temps que es practica la tolerància, el respecte a les seves tradicions i cultura i el foment de la pau. 

La brigada, fins al 10 d’agost de 2020, ha assistit a 45 nacions i cinc territoris no autònoms. La primera emergència a què es va enfrontar el contingent, pocs dies després de la seva creació, va ser a Guatemala, quan van assistir a la població afectada per les inundacions de l'octubre del 2005: un total de 688 professionals de la salut van ajudar a més de 477.000 persones i van salvar la vida a més de 1.300. Des de la seva constitució, el contingent ha desenvolupat 20 missions mèdiques especialitzades per fer front a desastres naturals; inundacions, terratrèmols, huracans… Entre les missions més complexes hi podem trobar la seva col·laboració amb l'OMS (organització Mundial de la Salut) per lluitar contra l'Ebola a l'Àfrica (va ser l'única missió mèdica que va oferir assistència sanitària directa) o a la col·laboració contra l'epidèmia de còlera a Haití.

I ara, en plena pandèmia de la COVID-19, hem vist les brigades cubanes (fins a 45) arribar durant cinc mesos a 38 estats. En aquestes brigades hi han participat més de 3.700 professionals de la salut. Han atès a més 355.000 persones. Han col·laborat amb països a l'Àfrica (Angola, Togo, Cabo Verde, Sud-àfrica, Guinea Conakry, Guinea Bissau, Guinea Equatorial, Serra Leona, Kènia...), Amèrica Central i el Carib (Nicaragua, Hondures, Mèxic, Triada i Tobago...), l'Amèrica del Sud (Perú i Veneçuela), Europa (Itàlia - Llombardia i Piemont, Andorra, Azerbaidjan...), Orient Mitjà (Qatar, Emirats Àrabs, Kuwait).

Crec que si es concedís el Premi Nobel de la Pau a la Brigada “Henry Reeve”, seria molt positiu, no només pel reconeixement de la feina feta a les persones que han compost les diferents brigades, sinó perquè seria una manera de reconèixer que la pau no és només l'absència de guerres, sinó la contribució de manera desinteressada a què totes les persones puguin viure en bones condicions de salut, ja que aquesta és un dret bàsic reconegut en la Declaració Universal dels Drets Humans (Article 25 1. Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d'atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat). També seria una gran notícia pel reconeixement d'un dels seus principis: “La solidaritat que uneix a homes i pobles de manera que el benestar dels uns determina el dels altres”, en uns moments que veiem que els països rics monopolitzen i acaparen les vacunes de la COVID-19.

Però més enllà d'aquests aspectes mèdic-sanitaris, que se'ls atorgués el Premi Nobel de la Pau significaria un reconeixement a l'esforç del poble cubà per desenvolupar el seu projecte polític i de vida sense les ingerències del bloqueig de l'imperi.