realitat

No passaran: passarem!

L'ascens de l'extrema dreta i el feixisme sembla que sorprèn i incomoda a una esquerra desmemoriada que s'ha acostumat a practicar el paternalisme. Així, es repeteixen arreu les expressions de sorpresa i rebuig davant del creixement del feixisme a Europa, als EUA o al Brasil, expressions crítiques benintencionades, però que van habitualment revestides d'una pretesa superioritat moral i s'intenten emparar en una gran dosi de victimisme. Parlem clar: avui com ahir, de l'auge de l'extrema dreta, l'única responsable n'és la socialdemocràcia.

Quan s'analitzen les causes que alimenten i fan possible el feixisme, sovint es tendeix a culpar el poble, fent-lo responsable, i s'atribueix la desgràcia a la ignorància de les masses. Tanmateix, aquesta és una explicació capciosa i classista que defuig cercar les causes veritables del feixisme per a ocultar les pròpies incapacitats. El feixisme no és resultat d'una rentada de cervell de les masses per part d'unes minories perverses, no només. El feixisme és la manifestació d'una crisi estructural del sistema econòmic capitalista i de la incapacitat de la socialdemocràcia i les forces progressistes de defensar els drets i els interessos de la majoria treballadora.

És fàcil de comprovar si s'analitza l'auge recent de l'extrema dreta a Europa, als EUA i al Brasil. A Europa, la crisi de la socialdemocràcia ha vingut determinada per la desconnexió de les organitzacions polítiques progressistes de la realitat laboral i social de la classe treballadora assalariada, que ha estat víctima d'una vertiginosa pèrdua de drets, serveis públics i poder adquisitiu en les tres darreres dècades. La classe treballadora europea ha retirat progressivament el seu suport als grans partits tradicionals, tan de dretes com d'esquerres. Ferida per les agressives polítiques neoliberals d'una dreta que es deia moderada i decebuda amb una socialdemocràcia que suposadament havia de representar els interessos dels més desafavorits, fastiguejada de la moderació, la correcció política, la pompa institucional i el burocratisme que no dóna resposta real a les seves necessitats vitals, la classe treballadora es veu abocada desesperadament i rabiosament a l'extrema dreta.

Als EUA, el fenomen reaccionari del govern Trump, és resultat del mateix esgotament de la credibilitat d'un Partit Demòcrata que ha impulsat durant dècades polítiques idèntiques d'expansió econòmica i militar imperialista que el Partit Republicà, sempre en benefici de les grans corporacions capitalistes multinacionals i en detriment de les classes populars.

Al Brasil, la victòria de Bolsonaro no es pot entendre ni analitzar correctament, sense valorar l'impacte negatiu que va tenir en els moviments socials i populars el gir cap a la moderació del darrer govern progressista del PT. No es pot obviar l'acceptació de la neoliberal Agenda Brasil, que pretenia implantar el copagament sanitari. No es pot obviar, el canvi en el model de polítiques culturals que va causar tantes decepcions. No es pot obviar la política de construcció de polèmiques preses a l'Amazones. No es pot obviar l'aprovació de la Llei Antiterrorista que va portar a les presons a centenars d'activistes que protestaven durant el Mundial de Futbol. Totes aquestes mesures regressives portades a terme per l'esquerra socialdemòcrata en el govern, li han passat factura. Bolsonaro ha guanyat apropiant-se dels símbols nacionals i populars que l'esquerra culta arreu del món tendeix a rebutjar i a menysprear: les banderes nacionals, les músiques populars, les comunitats religioses i les seleccions nacionals de futbol. Bolsonaro ha guanyat amb un discurs agressiu, certament, però també perquè precisament el seu missatge anava carregat d'energia i empenta, davant d'un discurs de l'esquerra que s'ha centrat en el victimisme i la lamentació.

Com es pot guanyar si ja es dóna la batalla per perduda? Això mateix és el que va succeir els anys 30 a Alemanya i a Itàlia, quan l'ascens del feixisme al poder es va assumir com a "inevitable" per una fracció majoritària de la socialdemocràcia europea. Alguns, fins i tot, van voler creure que la victòria del feixisme serviria per a despertar les masses i podria arribar a afavorir a les forces progressistes a curt termini. No va ser així, la major part dels que sostenien aquests postulats van ser eliminats en els anys posteriors pels governs feixistes. Si, després, el feixisme va ser vençut, va ser possible, principalment, gràcies a milers de persones comunistes i combatents soviètics que no només lluitaven per aturar el feixisme sinó també per enderrocar el sistema capitalista i edificar una nova societat basada en els principis de igualtat i justícia social.

L'extrema dreta sempre guanya quan l'esquerra assumeix la seva derrota i renuncia a la victòria. Ernest Mandel ho explicava perfectament el 1969, quan va escriure:

"Al principi, les bandes feixistes només organitzen a la fracció més decidida i més desesperada de la petita burgesia (la seva fracció "embogida"). La massa de la petita burgesia i la part poc conscient i desorganitzada dels treballadors i, sobretot, els obrers i empleats joves, oscil·larà normalment entre els dos camps. La seva tendència serà la d'alinear-se del costat d'aquell qui manifesti major audàcia i esperit d'iniciativa; apostaran de bona gana pel cavall guanyador. Això és el que permet afirmar que la victòria del feixisme tradueix la incapacitat del moviment obrer per resoldre la crisi del capitalisme madur d'acord amb els seus propis interessos i objectius. De fet les crisis d'aquest tipus proporcionen al moviment obrer l'oportunitat de vèncer. Només quan el proletariat ha deixat escapar aquesta oportunitat i es troba sotmès, dividit i desmoralitzat el conflicte pot conduir a la victòria del feixisme."

No es pot vèncer el feixisme des del resistencialisme, cal passar a l'ofensiva des de l'esquerra, amb un discurs agressiu i ambiciós, amb un projecte disposat a la confrontació amb els poders econòmics, en defensa dels interessos de la majoria treballadora. Cal passar a l'ofensiva amb l'objectiu d'enderrocar la societat capitalista, no amb la promesa de reformes futures i almoines, sinó amb propostes estretament connectades a la realitat material de les persones, amb solucions concretes i efectives a les necessitats reals de la gent. Ens cal, més que mai, una esquerra combativa que abandoni retòriques morals i que s'impregni d'un veritable compromís ètic, una esquerra que prediqui amb l'exemple humil i l'acció, que sigui avantguarda de la solidaritat amb les persones necessitades i que estigui disposada a lluitar fins al final, en defensa de la humanitat.

No es tracta, doncs, que cridem: "No passaran!". El que cal que cridem és: "Passarem!"

PA

Etiquetes de comentaris:



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*