En els darrers 10 anys, el món ha canviat molt. Però sembla que, a Catalunya i a Espanya, una part de l'esquerra no se n'ha assabentat de res. El capitalisme especulatiu ha iniciat el seu col·lapse, el neoliberalisme ha entrat en crisi, el miratge de la classe mitjana europea s'ha escolat per les clavegueres del sistema i la socialdemocràcia ha estat degradada a la paperera de la història. El socialisme ha fet passos gegantins a l'Amèrica Llatina i d'altres llocs del món. El feixisme s'ha estès de manera alarmant a occident. El món es polaritza. Els EUA i el Regne Unit han perdut la seva supremacia econòmica, militar i diplomàtica davant de nacions emergents que s'han aliat al voltant dels principis dels drets humans, la justícia social, la democràcia popular, la sobirania nacional i el multilateralisme.
Tanmateix, a Catalunya i a Espanya hi ha una esquerra que no se n'ha assabentat de tot això i que es manté escorada en una concepció caduca de la realitat. Amb covardia, s'ha atrinxerat en la passivitat resistencialista i no és capaç de qüestionar críticament el marc institucional que l'envolta. És el cas d'una esquerra que no pot concebre cap estratègia que amenaci seriosament el marc autonòmic, el Règim Monàrquic espanyol i la presó de pobles anomenada Unió Europea. És el cas d'una esquerra que es conforma a parasitar en els marges d'un sistema en decadència, efectuant reformes menors i inútils, i que ha renunciat a transformar realment la societat i a conquerir la sobirania.
Sí, ens referim a aquesta esquerra que parla de sobirania amb la boca petita i que es declara federalista però es posa nerviosa quan se li parla del dret a l'autodeterminació de les nacions. Aquesta que, a Catalunya, s'organitza en partits nacionals catalans i diu tenir un projecte de país però tremola quan sent a parlar de República Catalana. Aquesta mateixa que a la resta de l'Estat espanyol diu comprendre la "qüestió catalana" però acusa sistemàticament de secessionistes als qui parlen de sobirania. Una esquerra capriciosa, sense rumb, incoherent, fora del seu temps, que no vol comprendre la realitat nacional de Catalunya ni els nous vents del món i que no té cap possibilitat d'arribar a mobilitzar una majoria social rellevant, ni a disputar el poder a les forces de la reacció.
La sobirania ocupa el centre de l'estratègia política de l'esquerra a tot el món, també a Catalunya i a Espanya. Però, parlem clar: no hi ha sobirania sense autodeterminació de les nacions, no hi pot haver federalisme sense prèvia sobirania, mai podrà existir una República Federal Espanyola o Ibèrica, sense l'existència d'una República Catalana. No avançarem en l'enderrocament de la tirania monàrquica, mentre l'esquerra de tot l'Estat no assumeixi profundament la realitat plurinacional d'Espanya i tot el que això significa: que Catalunya i molts altres territoris de la península són nacions que volen la plena sobirania, que exigeixen el respecte al seu dret a la no ingerència i que només lluitaran per a federar-se amb la resta, si ho fan lliurement, en la construcció d'un projecte comú i il·lusionador. Seria bo que l'esquerra federalista recuperés el republicanisme iberista que va motivar la 1a República Espanyola.
A una altra part de l'esquerra catalana, la que s'autoanomena independentista, també li convindria fer autocrítica i mirar-se en el mirall de l'esquerra mundial. Comprovaria com d'absurda que resulta la seva defensa de l'"unilateralisme", en un món que globalment està apostant pel multilateralisme i la diplomàcia, per a fer front a l'Imperialisme i el militarisme. Modificar la seva estratègia unilateral, abandonar el plantejament estèril d'un Front Patriòtic (amb una burgesia compradora que no té veritables aspiracions nacionals i que ha fet del Procés l'instrument de la seva auto perpetuació), afavoria la generació de noves aliances i faria possible l'avenç de la Unitat Popular, a Catalunya i a tota Espanya.
Igual que l'esquerra federalista, l'esquerra independentista es manté atrinxerada en una posició de resistència, a l'espera d'un improbable cop de sort tàctic que li permeti ampliar ràpidament la majoria independentista i capgirar la correlació de forces. Lamentablement, per aquesta via, només aconsegueix alimentar la reacció espanyolista i les resistències d'un important sector de la població. Potser és el moment que l'esquerra independentista abraci el multilateralisme i comenci a teixir la seva estratègia a partir d'aliances de classe, amb una visió internacionalista de la lluita per la Sobirania.
És en aquest context que el recent naixement de la plataforma Sobiranistes planteja una enorme oportunitat estratègica per a tota l'esquerra catalana i espanyola, perquè, simplement, aporta un camí de solució a la divisió identitària, aporta un lloc de trobada entre les esquerres federalistes i les independentistes, aporta un marc de debat ideològic i polític constructiu i pràctic: la sobirania i el multilateralisme. Un punt de trobada, on l'esquerra de Catalunya i de tota Espanya pot treballar unida en la superació del règim i en la constitució democràtica d'una nova realitat institucional. Un punt de trobada on federalistes i independentistes poden treballar per un projecte comú: la lliure federació de les repúbliques sobiranes dels pobles d'Espanya.
Pel seu plantejament, Sobiranistes no ha nascut amb la voluntat de crear un nou espai polític, sinó amb l'objectiu de propiciar la unitat dels principals espais de l'esquerra catalana i mostrar un camí de col·laboració amb l'esquerra de tot l'Estat. Era d'esperar que la proposta de Sobiranistes rebés atacs des dels sectors més immobilistes i identitaris, tant de l'esquerra federalista, com de l'esquerra independentista, però molt convé que, amb el pas de les setmanes, s'imposin la reflexió i el debat sobre els sectarismes, pel bé comú.
A Europa, una esquerra renovada comença a aixecar el cap i alça la veu: el Partit Laborista al Regne Unit, el Partit dels Treballadors de Bèlgica, la important coalició d'esquerres a Portugal. Una esquerra fresca avança, enarborant els principis de sobirania i multilateralisme, posant al davant de les seves reivindicacions les condicions de vida materials de les persones, tornant a posar al centre de la batalla política la lluita de la majoria treballadora contra el capital especulatiu, propiciant l'establiment de noves aliances en tots els àmbits.
Ens hi juguem molt en aconseguir-ho. Només des de la Unitat Popular, el sobiranisme i el multilateralisme podrem enfrontar i vèncer les forces de la reacció.
PA
Etiquetes de comentaris: Nacional
