realitat

Ansietat i explotació laboral

Fa unes setmanes corria per les xarxes un post del psicòleg Ramon Nogueras, en què denunciava que a la seva consulta acudien molts treballadors amb un diagnòstic de trastorn d'ansietat com a conseqüència d'unes condicions laborals injustes.

Em sembla molt important que es comenci a donar visibilitat a com la superestructura econòmica acaba afectant la salut de les persones, perquè sota el genèric epígraf de Trastorn d'ansietat s'amaguen en moltes ocasions les condicions d'explotació en què viu la classe treballadora els nostres dies.

És aquesta una qüestió que podem analitzar des de diferents perspectives. Des del pensament marxista, hem de tenir sempre present el factor econòmic com a determinant de totes les condicions materials que afecten directament i indirectament a la salut de les persones.

Aquesta em sembla la mirada fonamental a tenir compte en temps dels tractaments antiaging, i d'estils de vida healthy dissenyats per blanquejar la rudesa d'unes relacions laborals cada vegada més inestables, condensadors d'un Superjò col·lectiu i alienant, ja que té de tirànic i inabastable, amb el qual ens bombardegen diàriament per terra, mar i aire a totes les xarxes socials, sense altre objecte que el de generar nous nínxols de mercat.

En aquest context, em sembla fonamental la posició, clínica, científica i ètica en el qual s'ha de situar el professional de la salut. Tot un tema, aquest, que requeriria un congrés monogràfic sobre salut, economia i bioètica que tractés de respondre de manera valenta a la pregunta: Al servei de qui treballa el professional de la salut?

Perquè aquesta em sembla que és la pregunta que subjau al post que motiva aquest article. Dit d'una altra manera, el professional de la salut sempre orienta la seva intervenció atenent a la màxima hipocràtica d'actuar sempre en benefici del malalt? Sembla evident que no és això el que succeeix sempre de manera més o menys conscient en la pràctica clínica quotidiana.

Si partim de la concepció tridimensional de l'ésser humà, majoritàriament assumida pel nostre actual paradigma científic, com a ésser biològic, psicològic i social, tota exploració diagnòstica hauria de ser integral, i per tant realitzar una avaluació del malalt que contemplés aquestes tres dimensions, i en conseqüència, elaborar un pla d'intervenció per a cadascuna d'elles.

El nostre sistema públic de salut i les lleis que l'articulen està dissenyat sota aquests principis fonamentals. No obstant això, la falta de dotació de recursos públics, erosionats greument per les polítiques de retallades socials i la progressiva privatització dels serveis públics duta a terme pels governs en l'última dècada, entre altres causes d'ordre més estructural, fan que la praxi quotidiana quedi molt lluny d'una atenció integral del malalt.

Si podríem afirmar que això passa en el conjunt de les disciplines, en el camp de la salut mental, i de la Psicologia en particular la situació és encara més dramàtica. El fals debat sobre diferents escoles i corrents teòrics ens distreu de la qüestió fonamental a la qual s'ha d'orientar tota disciplina sanitària. És a dir, el disseny d'intervencions terapèutiques encaminades a resoldre la causa que genera el trastorn, sempre que això sigui possible des d'un punt de vista clínic, o, si més no, a mitigar i/o pal·liar el sofriment del malalt.

Crec que no exagero en afirmar que la infradotació de l'assistència primària en salut mental del nostre sistema públic, fa molt difícil, sinó impossible, un abordatge integral sota les premisses plantejades més amunt. Per contra, es fa recaure sobre els professionals la responsabilitat de no poder complir ni amb les expectatives dels pacients, ni amb les prerrogatives teòriques d'un sistema que es comporta de manera perversa en marcar unes línies d'actuació determinades que després no dota amb els recursos necessaris.

Si reprenem ara el post sobre el trastorn d'ansietat, com a categoria diagnòstica que recullen els dos manuals de classificació diagnòstica utilitzats majoritàriament, però sobretot i principalment, un dels motius de consulta més freqüents en les consultes de Psicologia, podem fer l'exercici de tractar d'analitzar-lo des de la perspectiva integral i tridimensional que aquí hem comentat.

En aquest sentit, no podem quedar-nos en un mer diagnòstic descriptiu dels símptomes que presenta el pacient, sinó tractar d'esbrinar en quina mesura, les dificultats observades responen a aspectes constitucionals o biològics, com ara possibles alteracions neurològiques, a l'organització psicològica del pacient o bé a condicionants o estressors socials, amb l'objectiu de poder dissenyar la intervenció terapèutica més adequada.

És d'aquest últim grup de factors dels quals m'ocuparé aquí, ja que són l'expressió individualitzada de les condicions d'explotació del nostre sistema econòmic, que queden interioritzades i invisibilitzades en la simptomatologia del pacient.

Per tant, quan després d'un adequat procés diagnòstic es conclou que els símptomes de caràcter ansiós-depressiu presentats pel pacient es deuen fonamentalment a causes d'ordre objectiu, la tasca del professional hauria de ser la d'ajudar al pacient a identificar-les de manera adequada. És aquí, on, al meu entendre, la posició ideològica del professional juga un paper fonamental, alhora que la seva fidelitat al jurament hipocràtic, real o simbòlic, es posa a prova.

Ajudar al pacient a identificar les causes objectives de la seva ansietat, i acompanyar-lo en un procés de presa de consciència dels processos interns de submissió i identificació amb l'agressor que han generat una resposta d'ansietat acompanyada generalment de severs sentiments de culpa, impotència, falta d'autoestima, irascibilitat i canvis d'humor.

És evident, que actuar sobre les causes objectives s'escapa a l'àmbit de la consulta del psicòleg. No obstant això, el fet de prendre consciència d'aquestes, té un efecte sobre el rearmament psicològic del pacient i sobre les seves capacitats i recursos per afrontar-s'hi, alhora que permeten posar les accions legals que fossin necessàries.

De no actuar així, responent en moltes ocasions a la demanda del pacient, de manera acrítica, conscient o inconscientment i centrant la intervenció exclusivament sobre les manifestacions simptomàtiques, el professional pot entrar en col·lusió amb els agents estressors que van motivar la consulta i actuar en contra dels interessos del mateix pacient, comportant-se, en definitiva com a part de l'engranatge d'un sofisticat sistema d'explotació capitalista.

Voldria aquí, descriure breument el cas d'un pacient home de mitjana edat al qual vaig atendre a la consulta afligit d'un quadre d'ansietat amb depressió. Treballava com a quadre intermedi d'una important multinacional. Havia estat sotmès a un estrès laboral a partir del nomenament d'un nou cap de departament, que es corresponia amb totes les característiques d'un mòbing laboral. La demanda inicial del pacient era la de poder adaptar-se a les exigències de la seva nova situació laboral. En la seva demanda, demanava, de manera desesperada, fer-se immune a les contínues humiliacions a què el sotmetia el seu nou cap. Un cop reformulada la demanda de manera adequada, identificant les causes objectives que motivaven el seu malestar i deixant clara una posició terapèutica, de "no aliança" amb l'agressor, el treball terapèutic va consistir en una progressiva identificació i presa de consciència que es va traduir en un augment de l'autoestima i la mobilització dels seus propis recursos, que en el seu cas particular, el va portar a implicar-se col·lectivament, passant a formar part, mesos més tard, del comitè d'empresa.

Si ho comparem amb altres tipus d'intervencions, en què altres agents externs són també els responsables del patiment psicològic del pacient, l'enquadrament de la intervenció hauria de ser semblant, salvant les distàncies, a la qual es realitza en situacions de maltractament o violència masclista, totes elles expressions de dominació capitalista que provoquen situacions de submissió més o menys sofisticades.

Totes elles són episodis traumàtics, que es troben també amb notable freqüència darrere de molts quadres clínics, per poc que es realitzi una detallada anàlisi anamnèstica de la persona. Quadres que van des del trastorn d'ansietat i els quadres depressius a Trastorns de personalitat severs i quadres psicòtics, de més o menys gravetat depenent de múltiples factors com la intensitat i freqüència del trauma infligit, l'edat en què es va iniciar i la capacitat de resiliència de la persona.

Arribats a aquest punt, i com a apunt final, cal reflexionar sobre com les polítiques de retallades de la sanitat pública, en el context del conjunt de polítiques de desmantellament de l'estat del benestar, i el pes cada vegada més gran dels tractaments farmacològics en l'abordatge dels anomenats trastorns psicològics té un efecte en la invisibilització de les causes objectives que causen patiment psicològic, tendents a la normalització efectiva d'algunes condicions laborals de flagrant explotació.

Alfonso Salmerón

Etiquetes de comentaris: ,



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*