Les possibilitats d’accedir amb facilitat a espais d’oci millora la qualitat de vida de les persones. Les possibilitats d’accedir a la feina condicionen els ingressos i moltes vegades la mateixa possibilitat de tenir feina. Relacionem les qüestions de mobilitat amb les emissions de CO2 i el canvi climàtic. La conservació dels ecosistemes naturals és sobretot un dret de les generacions que vénen i que els estem hipotecant, potser fins a la ruïna, però quan parlem de polítiques de mobilitat també parlem de l’equitat d’avui. Parlem de drets.
És una evidència que les grans ciutats i poblacions de Catalunya, i especialment les de l’àrea metropolitana de Barcelona, presenten millors infraestructures i serveis de transport públic al servei de la mobilitat que en els altres territoris de Catalunya. Aquest és un element de desigualtat territorial, però no l’únic. Les infraestructures de mobilitat es combinen amb la capacitat econòmica de les persones perquè alimenten la gentrificació i la segregació de la població en el territori. Avui veiem com els preus de l’habitatge i el cost de la vida a Barcelona expulsen de manera sistemàtica en persones de classe treballadora cap a la rodalia de les grans conurbacions. Aquest procés de gentrificació dóna com a resultat que la classe treballadora ha de viure a més distància dels seus llocs de feina, oci o socialització. Això ja suposa, de manera immediata una pèrdua de poder adquisitiu, però també de possibilitats de desplaçament i d’esbarjo. Suposa l’augment d’accidents in itinere i de l’estrès. Incideix greument en la segregació escolar i per tant en els resultats escolar.
Les persones que tenen una major capacitat econòmica per escollir la seva zona de residència, tendeixen també a ocupar les zones amb uns millors serveis de mobilitat. Per contra, les persones amb menys poder adquisitiu, hauran d’invertir més hores i diners en realitzar la seva vida productiva, reproductiva o d’oci. De la mateixa manera, i donades les mancances dels serveis de transport públic en termes de freqüència, cobertura i coordinació d’horaris del transport públic amb els laborals, aquestes persones optaran per sistemes de transport menys sostenibles o segurs com el vehicle privat. L’accés i l’ús de les infraestructures també té un biaix de classe social.
Ens trobem, doncs, que la mobilitat sostenible, suficient i inclusiva és un element clau per a la cohesió social. Per això, és necessària una inversió decidida en infraestructures i un model de gestió avançat que incorpori criteris socials i ambientals capaços de garantir la mobilitat com a dret social.
Un element fonamental de la gestió de la mobilitat és la xarxa de transport públic i d’aquesta un dels factors més importants és la política tarifària. La qüestió del preu i de la garantia i qualitat dels serveis s’han de revisar tenint en compte les característiques de les persones usuàries, la seva situació econòmica i social, els motius i el nombre de desplaçaments. Cal aprofitar la imminent aplicació de la T-Mobilitat no només per comptar amb un suport tecnològic més avançat, sinó per establir un debat obert i participat que acabi en un model més progressista, superador de les limitacions que tenen els títols, ajuts i la zonificació actuals que penalitzen els col·lectius més vulnerables i les persones que fan un ús més intensiu dels serveis de mobilitat.
Les polítiques d’habitatge i de mobilitat s’han de combinar per evitar l’especulació, l’expulsió territorial, la gentrificació, la segregació de la població. S’han de pensar conjuntament com a element de vertebració territorial i cohesió social, que millori les condicions de vida d’avui i que permeti una vida més harmoniosa i en un entorn saludable avui i demà.
Carlos del Barrio
Article publicat orginalment al Diari Treball
Etiquetes de comentaris: Nacional
