Cal que ho enfrontem: a l'esquerra catalana, tenim un problema molt greu. Probablement, és un problema que compartim amb l'esquerra de la resta d'Espanya i d'Europa. El problema que tenim és simple: totes les nostres tàctiques a curt termini fracassen. Les causes són diverses i intentarem sintetitzar-ne algunes. La solució és dura però no n'hi ha cap altra. D'error en error, fins a la victòria de l'extrema dreta
Situem-nos l'any 2010: dos anys després de l'esclat de la bombolla especulativa, en plena recessió econòmica, l'atur ascendent fins a nivells mai vistos, les retallades en els serveis públics en el seu apogeu, el tancament d'empreses a l'ordre del dia, els escàndols per corrupció convertits en habituals, els partits polítics fins llavors hegemònics totalment desacreditats davant la ciutadania. En només uns mesos, Catalunya seria sacsejada per dues grans mobilitzacions populars massives: primer, el moviment popular del 15M, després, el 10 de juliol, una manifestació multitudinària pel dret a decidir.
Hom hauria dit, que, després de dècades d'escenaris conservadors, per fi es donaven les condicions per a l'articulació d'un projecte socialment transformador. No obstant això, avui, només podem constatar que s'ha fracassat amb contundència en aprofitar aquest malestar social per a articular una alternativa, ja no direm triomfadora, sinó, tan sols creïble i coherent. En el seu lloc, l'extrema dreta sí que ha sabut obrir-se pas amb eficàcia en tots els àmbits de la societat i creix cada dia més desacomplexada, aprofitant-se del malestar social que arrosseguem del 2010 i també de la decepció llaurada des de l'esquerra amb estèrils tacticismes polítics.
Determinar les causes d'aquest fracàs tan lamentable de l'esquerra catalana no és una tasca senzilla i, ben segur, en aquest article no podrem assenyalar-les totes. Però n'hi ha algunes que són evidents.
En primer lloc: la manca d'un projecte polític i social real alternatiu al capitalisme. Ens referim a la incapacitat d'oferir alguna cosa més que un programa de mesures inútils per fer el capitalisme una mica menys salvatge. Ens referim a la incapacitat d'oferir un conjunt de polítiques creïbles que aportin solucions pràctiques als problemes reals de les persones treballadores.
En segon terme: l'excessiu tacticisme i la ceguesa curtterminista d'una dinàmica de treball centrada en els cicles electorals, que no aspira a la transformació social ni a l'organització el poder popular, sinó únicament a la gestió de la pompa de l'aparell institucional burgès.
En tercer lloc: l'aferrament a consignes completament buides de contingut, com Independència i Federalisme, convertides en etiquetes simbòliques identitàries sense cap valor real. Cal observar, que es tracta de consignes que, en el seu moment, sí que van tenir un gran poder polític, però que l'han perdut per l'abús incoherent que n'han fet les esquerres mateixes.
Per últim: l'excessiu personalisme i l'escassa coherència dels lideratges polítics, que, en combinació, suposa una gran font de decepcions. Aquesta manca de coherència es manifesta amb especial èmfasi en l'acceptació tàcita per la via del fet (i, en darrer terme, en la legitimació de l'Estat franquista espanyol), que suposa haver acceptat el marc d'unes eleccions autonòmiques sota la repressió del 155.
Etiquetes per a seguir atrinxerats en el confort ideològic
Pensem-hi amb esperit autocrític. El Federalisme podria ser una solució molt vàlida a les contradiccions nacionals que enfronten les pobles de la península Ibèrica amb el poder centralitzador de l'Estat. El problema és que aquesta esquerra que avui es proclama orgullosament republicana i "federalista", tothom ho sap, és la mateixa vella esquerra acomodada que, durant més de 40 anys, ha mantingut el federalisme com un element decoratiu en els seus estatuts fundacionals, mentre s'empassava la monarquia i l'Estat de les autonomies acríticament. Si ara li ha tret pols a aquesta vella consigna, tampoc no ha estat per convicció sincera, sinó que ho ha fet a remolc d'uns moviments socials que l'han sobrepassat per tots els costats. Així que no té cap credibilitat, perquè el federalisme que aquests "federalistes" propugnen res té a veure amb l'exercici del dret a l'autodeterminació, sinó que s'assembla més a un desenvolupament no massa ambiciós de l'Estat de les autonomies.
Per la seva banda, l'Independentisme podria haver arribat a seduir a un ampli segment de la classe treballadora si hagués estat capaç de no sucumbir a la tutela reaccionària i corrupta d'una Convergència que ha aconseguit renéixer de les seves pròpies cendres, parasitant el moviment sobiranista com una paparra. Malauradament, en cada ocasió que ha tingut l'oportunitat d'influir, l'esquerra independentista ha errat el tret i ha acabat fent-li la feina bruta a la dreta. Sempre que ha hagut d'escollir entre Front Patriòtic o Unitat Popular, ha prevalgut la idea de la pàtria a la realitat del poble. Després de vuit anys en el govern, perduts ingènuament en formalismes simbòlics, després de la més gran mobilització social d'Europa en els darrers 50 anys, l'Independentisme no ha avançat ni un pam. Tot allò de construir estructures d'Estat, de procés de desconnexió i de la via unilateral, ja sabem del cert que era mentida. Amb la seva incoherència l'independentisme no només sembla haver tocat sostre en l'acumulació de forces, sinó que, a més a més, ha afavorit la polarització identitària i ha negat repetidament el debat social. Una part important de la classe treballadora catalana està convençuda que el moviment independentista és una cortina de fum o una estratègia de l'elit financera catalana per a mantenir o millorar el seu statu quo i, per desgràcia, l'experiència recent els dóna la raó.
Una altra part de l'esquerra, incapaç de gestionar les contradiccions que suposa la qüestió nacional, es refugia en el Municipalisme i s'aferra literalment al principi "des de la base". Tancant-se en l'àmbit local, sucumbeix una vegada i una altra a les seves pròpies limitacions. En renunciar a la conquesta del poder legislatiu i del govern nacional, renuncia sense adonar-se'n a gairebé tot i, amb molta sort i treball dur, acaba convertint-se en un gestor més o menys efectiu de l'àmbit més insignificant de la burocràcia estatal, els ajuntaments. Des d'allà, comprova amb frustració com tot el seu esforç és inútil per a canviar les condicions materials de les persones, però es conforma resignadament a posar-hi pedaços.
Socialisme i sobirania
En el fons del problema ens trobem amb la incapacitat i la por de l'esquerra d'assumir el conflicte econòmic que roman sota el conflicte identitari o nacional, d'assumir, en definitiva, la lluita de classes i sortir del marc de confort ideològic autocomplaent. Hi trobem el pànic de l'esquerra per a acceptar el paper de representant dels interessos de la classe treballadora productiva i enfrontar-se als poders econòmics que tenen segrestada la sobirania dels pobles. Hi trobem el malson de l'esquerra de quedar marginada de la representació parlamentària i del focus mediàtic, una por que li impedeix desenvolupar estratègies més enllà de l'electoralisme curtterminista. En el més profund del problema no hi ha cap altra cosa que el terror de les direccions d'aquestes esquerres a implicar-se realment en la lluita de la majoria treballadora, posant en risc la seva feble posició d'aristocràcia tècnica assalariada en el marc d'una mentalitat petit-burgesa conservadora.
La solució a aquest problema és fàcil sobre el paper, però molt difícil de portar a la pràctica. D'una banda, cal fer front a la constant contaminació de prejudicis i valors liberals, com el narcisisme, l'individualisme, els lideratges carismàtics. Cal donar valor real al treball col·lectiu, a la solidaritat, a la cooperació, cal mantenir un ferm compromís ètic, cal una gran dosi d'humilitat i una gran intel·ligència en les aliances. Per un altre costat, és imprescindible abandonar l'adamisme i la ingenuïtat. La lluita és dura i està plena de perills, l'enemic serà despietat i jugarà brut. No hi ha una via fàcil a la sobirania, no hi ha dreceres, només un camí de lluita sostinguda, de confrontació amb els poders del capital, d'organització del poder popular, de construcció del socialisme.
Sens dubte, l'assumpció del socialisme, l'internacionalisme i la lluita de classes segueix resultant difícil per una gran part de l'esquerra catalana, que s'ha educat en l'adoctrinament liberal anticomunista de les produccions de Hollywood, però és un esforç necessari si es pretén sincerament conquerir la sobirania. Catalunya no és l'únic poble que lluita per la seva llibertat, ben segur que li convé la Unitat Popular i la solidaritat amb els pobles que comparteixen la mateixa aspiració. Ben segur que li convé abandonar tota ingènua aliança amb els poders econòmics que l'oprimeixen.
Independentisme o federalisme s'han tornat simples etiquetes identitàries que funcionen sovint com a manifestació de prejudicis irracionals. Com a propostes polítiques, vénen despullades de programes socials reals, són projectes indistingibles del capitalisme actual. Ambdós s'han convertit en pretextos per a defugir la lluita social. El punt de trobada i de superació és el sobiranisme, és a dir, la defensa del dret a l'autodeterminació efectiva en el marc de processos constituents d'unes noves institucions veritablement democràtiques i representatives dels interessos majoritaris de la classe treballadora. Prefixar el resultat és no comprendre què significa autodeterminació. En el camí a la sobirania, només hi ha una via: la Unitat Popular. Potser ja ha arribat l'hora de deixar de dir-la i fer-la.
PA
Etiquetes de comentaris: Nacional
