realitat

Editorial: El futur dels comuns, en «aquesta terra del 15M i l'1O»

La dimissió d'en Xavier Domènech quan tot just estem acabant de preparar la motxilla per la rentrée ens demostra que el curs polític que comença serà mogut. Més enllà dels problemes organitzatius i les friccions inevitables que genera la construcció d'un subjecte polític que és el resultat de la confluència de molts i diversos actors, alguna cosa profunda, seriosa, transcendent està passant als comuns quan un líder com el Xavi ho deixa dos mesos després d'haver estat reelegit. I les explicacions que apunten a motius personals són parcials, si no malintencionades. Per entendre el que està passant cal aturar-se i recordar l'anàlisi que ens van portar a la idea del nou espai.

L'espai dels comuns va molt més enllà del subjecte polític realment existent —«Catalunya en Comú»—. És un espai polític i social que pot créixer i desplegar les seves potencialitats en dos camps polítics diferenciats. Per una banda, el camp popular que agrupa a les persones que se senten excloses del sistema, que no se sentien interpel·lades fins a l'arribada del 15M i que veuen en les expressions polítiques que se n'han derivat, com Podemos, un bri d'esperança. Per l'altre, el camp sobiranista, que beu del catalanisme popular, que pot interpel·lar a persones de diverses cultures polítiques que ara mateix es troben orfes. Persones que van viure l'1 i el 3 d'octubre com expressions de poder popular i que no se senten representades ni pel procés ni per les propostes recentralitzadores de PP-PSOE-Cs.

La lluita per l'hegemonia a Catalunya s'articula entorn de tres eixos: l'eix nacional, l'eix ideològic (dreta/esquerra o dalt/baix) i l'eix nou/vell. El camp popular i el camp sobiranista operen de manera diferent en aquests tres eixos, però operen de manera efectiva. El camp popular se situa especialment bé en l'eix nou/vell perquè representa la impugnació de la classe política i de les organitzacions clàssiques. En l'eix ideològic, defuig de l'etiqueta esquerres però defensa polítiques nítidament progressistes. I pel que fa a l'eix nacional —a on es mou menys còmode— pot fer una aproximació des de la radicalitat democràtica i el dret a decidir. El camp sobiranista, en canvi, opera de forma clara en l'eix nacional i pot articular una proposta superadora que disputi l'hegemonia al processisme, s'ubica de forma nítida en l'eix nou/vell com a nou catalanisme i se situa, en l'eix ideològic, en el progressisme, reclamant-se sense problemes de l'esquerra, però d'una esquerra poc identitària.

I havent recordat aquesta anàlisi, podem veure com el que s'està configurant com a nucli dirigent de «Catalunya en Comú» no se situa bé respecte als tres eixos. «Catalunya en Comú» es troba en una situació de bloqueig pel que fa a l'eix nacional, sense poder articular una proposta creïble, amb una facció interna —els comuns federalistes— que qüestiona l'ideari fundacional i qualsevol referència al sobiranisme. En l'eix ideològic, tot i que se situa a l'esquerra, sovint ho fa de forma poc valenta i radical i, a més, es van imposant uns codis, llenguatges i formes de fer tradicionals que fan que cali la idea que el subjecte s'està convertint en el que alguns mitjans de comunicació han anomenat «ICV 2.0», clarament situada en el «vell» de l'eix nou/vell.

Així, aquesta «Catalunya en Comú» no connecta fàcilment amb els dos camps de l'espai polític al qual pretén representar. En efecte, sembla molt difícil poder recórrer el camp sobiranista sense una proposta nacional clara de la mateixa manera que serà molt difícil recórrer el camp popular amb els vells codis i paràmetres de l'esquerra tradicional. Aquest primer intent de construcció de «Catalunya en Comú» com a confluència de diversos actors ha embarrancat perquè el subjecte no està sabent connectar amb l'espai. En aquesta confluència —en què els actors havíem d'aportar el bo i millorar de les nostres experiències i formes organitzatives prèvies per a situar-nos de forma clara i encertada en els tres eixos i construir una identitat col·lectiva superadora— s'està imposant el pitjor de les pràctiques clàssiques i s'està difuminant la perspectiva política del projecte. La dimissió del Xavi és la conseqüència d'aquesta situació i certifica que el subjecte s'assembla més a la coalició que a la confluència.

Ara, els comuns hem d'afrontar un futur obert en què caldrà clarificar la política, pensar quina és la millor estratègia per interpel·lar al conjunt de l'espai i redefinir el subjecte. El repte és difícil i contradictori però necessari. Mans a l'obra!

Etiquetes de comentaris:



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*