realitat

Sobirania (V): el problema de la conquesta gradual, la fal·làcia del contrapoder

En articles anteriors vam reflexionar sobre el concepte de Sobirania i vam analitzar, en un primer article, les dificultats de definir-la a través del concepte de nació, en un segon article, els intents estèrils de definir-la a través del concepte de ciutadania, finalment, en el tercer article vam concloure que ambdós, a l'igual que el concepte de poble, eren intents infructuosos d'establir un subjecte sobirà, desvinculat del concepte de lluita de classes. En el quart article vam enfrontar el problema de la conquesta de l'Estat, que no és altre que la socialització del poder privat.

"La substitució de l'Estat burgès per l'Estat proletari, és impossible sense una revolució violenta", digué Lenin a "L'Estat i la revolució", el 1917, i afegiria: "Si l'Estat és un producte del caràcter irreconciliable de les contradiccions de classe, si és una força que està per sobre de la societat i que es divorcia més i més de la societat, resulta clar que l'alliberament de la classe oprimida és impossible, no només sense una revolució violenta, sinó també sense la destrucció de l'aparell del poder estatal que ha estat creat per la classe dominant i en el qual pren cos aquell divorci".

La principal debilitat de la teoria de la conquesta gradual i democràtica de l'Estat capitalista i la seva transformació en un estat socialista radica en què es fonamenta bàsicament en la fal·làcia revisionista del doble poder, reformulada en l'actualitat sota la forma de la teoria del contrapoder. Es tracta del principi que estableix la possibilitat de construir espais de poder socialista dins del marc de l'economia capitalista i anar augmentant la seva influència i abast fins a arribar a substituir el sistema complet.

En la majoria de les seves formulacions, aquesta construcció parcial del socialisme es planteja a través de les reformes legislatives impulsades en el marc d'una democràcia parlamentària. En altres enfocaments que es pretenen més socials o rupturistes, aquesta construcció d'espais alliberats es planteja aconseguir a través del cooperativisme productiu, del municipalisme o, fins i tot, de l'organització d'un consum col·laboratiu.

Ens trobem bàsicament davant la mateixa concepció trotskista plantejada en el "Programa de Transició de la IV Internacional", segons la qual el proletariat pot anar construint el poder obrer -sense sortir-se del marc capitalista-, "obligant a la burgesia a acceptar el control obrer a les fàbriques", és a dir, imposant a través de reformes legislatives que garanteixin la supervisió de la gestió i el dret a ser consultats per a prendre decisions respecte de les inversions, dels preus, de la producció...

Aquesta teoria és pràcticament idèntica a la teoria reaccionària de la forma de l'estructura de l'empresa. L'argument habitual que aquesta "només constituirà una fase de transició a l'espera que es pugui dur a terme el programa màxim", és la mateixa postura revisionista de no renunciar a l'"objectiu final" però "adaptar-se mentrestant" a la dominació del capital financer.

En la forma actual de teoria del contrapoder, acostuma a ser presentada amb l'acompanyament habitual d'una defensa aferrissada i idealista de les lluites de base d'àmbit local, amb la qual, s'integren al cos central de la doctrina els tòpics altermundistes de teòrics com Hardt i Negri. És aquest el cas, per exemple, dels plantejaments dels autoanomenats anticapitalistes i d'altres formacions ideològicament properes, com alguns sectors de l'independentisme d'esquerres, caracteritzats per un rebuig frontal a les concepcions leninistes d'avantguarda, centralisme democràtic i organicitat del partit de la classe obrera.

No obstant això, com es pot apreciar, la teoria del doble poder és només una reformulació, complicada però superficial, de l'antiga estratègia revisionista de Bernstein que proposava "la combinació de l'activitat parlamentària reformista, el desenvolupament del cooperativisme i el rol de les administracions locals com a instruments d'un avenç gradual cap al socialisme". Teoria que va ser demolida en l'àmbit teòric i pràctic pel mateix Lenin i les experiències revolucionàries del segle XX.

El problema de la ideologia, el revisionisme


Debatre sobre nació, ciutadania, poble o classe en ple segle XXI sembla antiquat. I realment ho és. Són debats tancats en l'àmbit teòric i pràctic del marxisme des de fa un segle. Si tornen a aparèixer, de manera recurrent, és per la tasca incessant del revisionisme ideològic, que en totes les seves manifestacions és un desviacionisme tacticista dels principis ideològics i de la metodologia de la praxi.

En línies generals, tots els revisionismes tenen els mateixos objectius: delimitar l'activitat política a l'àmbit del parlamentarisme, de les institucions formals i dels processos electorals, deslegitimar la classe productiva com a subjecte de transformació social, diluir la consciència del paper de l'Estat com a instrument d'opressió de classe i, en definitiva, impedir qualsevol temptativa de control polític de l'economia, de socialització real dels mitjans de producció i de redistribució equitativa de la riquesa.

Òbviament, mai els revisionismes es presenten així, com a traïcions obertes als principis, al contrari: sempre acostumen a disfressar-se d'esquerra veritable, de vegades envoltant-se d'un halo de pragmatisme, modernitat i moderació, altres vegades fent ús de grans dosis de xerrameca radical i simbologia revolucionària. No obstant això, sempre acaben per a revelar-se com el que són, desviacions reaccionàries de la ciència social marxista, fet que les obliga a redimensionar constantment les seves construccions argumentals, molt especialment la seva fal·làcia del doble poder.

Per això cal tornar a valorar la gran importància de la batalla ideològica, en la qual van posar l'èmfasi tant els fundadors com els constructors del socialisme científic. L'anàlisi científica, la teorització i la comprensió de la realitat social, la praxi empírica, l'experiència organitzativa militant i l'atenció disciplinada a la metodologia són les tasques primeres de l'estratègia revolucionària.

PA

Etiquetes de comentaris: ,



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*