Ara fa deu anys, en una visita a Barcelona, el recentment desaparegut Samir Amin, geni marxista egipci conegut per la seva anàlisi crítica de la globalització, va explicar una il·lustrativa anècdota. Quan la Unió Soviètica va extingir-se, un amic socialdemòcrata europeu el va trucar entusiasmat per refregar-li el fracàs del Socialisme. A Amin el va sorprendre la terrible ingenuïtat del seu company i el va advertir que la caiguda de la Unió Soviètica només podia tenir conseqüències nefastes per a la classe treballadora europea, ja que, després de tot, el Pacte Social europeu no havia estat una conquesta dels pobles d'Europa, sinó una concessió de les seves oligarquies, davant el triomf de la Unió Soviètica en la Segona Guerra Mundial.
Durant la trobada, el mateix Amin o alguna de les persones presents, va definir amb molt d'encert l'esquerra europea com a zombi anticomunista, una esquerra no morta, funcionalment viva però desproveïda de l'autèntica força vital, que actua de manera primària, automatitzada i inconscient, amb l'únic objectiu de parasitar i destruir.
El cas és que aquestes reflexions de fa una dècada semblen tenir avui una inapel·lable vigència i que l'esquerra europea, més zombi i anticomunista que mai, s'aboca al precipici i arrossega amb ella a tots els pobles d'Europa. Tal com va predir, Samir Amin, a l'enfonsament de la Unió Soviètica l'ha seguit l'enfonsament del Pacte Social europeu i l'extinció de la socialdemocràcia. Tot un segle de conquestes socials perdudes en una única generació.
Després de cent anys de patiment a Europa, després de dues Guerres Mundials, de dècades de feixisme, camps d'extermini, misèria i mort, després de tantes crisis financeres, hem tornat a principis del segle XX, com si no haguéssim après res. Gràcies a l'estèril anticomunisme de la socialdemocràcia europea, estem a punt de viure una crisi especulativa que promet ser una rèplica ampliada del crack del 29. Gràcies a l'absurd anticomunisme de la socialdemocràcia europea, ens tornem a enfrontar als perills dels partits feixistes en el poder. Gràcies a la repugnant submersió de la socialdemocràcia europea en el pou ideològic del neoliberalisme, avui hem de tornar a plantejar-nos les mateixes lluites que la classe obrera de 1920.
Hem de tornar a conscienciar tota la classe treballadora sobre els nostres drets, hem de tornar a instruir la classe treballadora per a la lluita política, hem de tornar a organitzar la classe treballadora en defensa dels nostres interessos de classe. Hem de tornar a posar al centre del debat el conflicte entre treball i capital. Hem de tornar a reivindicar la Sobirania dels pobles davant l'Imperialisme. Hem de tornar a despertar les consciències atrofiades davant els crims de les guerres criminals. Hem de tornar a alçar la bandera del feminisme per a protegir-nos del patriarcat salvatge. Hem de tornar a defensar la ciència dels atacs dels fanatismes i les supersticions.
Hem hagut de recuperar les velles consignes de les nostres àvies. Europa, som víctimes de la nostra desmemòria i la nostra deslleialtat, víctimes del classisme, dels xovinismes i dels supremacismes. A Europa som víctimes de la supèrbia d'una esquerra que ha perdut dècades en el debat estèril sobre la forma i el moment, que ha evitat penetrar en l'essència, que ha preferit no embrutar-se de realitat i limitar-se a la gesticulació. Això, mentre discutia i valorava tots els possibles revisionismes ideològics del "marxisme caduc": ecologisme, postcomunisme, anticapitalisme, globalisme, ecosocialisme, mediacionisme, movimentisme, ciutadanisme, hegemonisme pseudo-gramcià i, fins i tot, neuroneoeurocomunisme.
Enmig d'aquest apocalipsi zombi de l'esquerra europea, atrapada en els laberints de la postmodernitat, el pensament comunista, hereu de tota l'experiència obrera, ha continuat sent un far. Un far sovint ignorat i ridiculitzat, però robust com una roca, ideològicament macís, indestructible. Després d'haver exercit una notable influència a Europa, va retrocedir fins a tornar a ser minoritari, però tots els esforços per a anorrear-lo han estat inútils.
Davant dels reptes que té avui la nostra societat, els i les comunistes tenim més solucions que ningú, el problema és que també, de crisi en crisi, d'escissió en escissió, ens hem anat debilitant i reduint, fins al punt que la societat, ni tan sols ens escolta. També en això, estem "atrapats en el temps" i hem de tornar a fer les coses que feien els i les comunistes de fa un segle: agitar i propagar, denunciar i mobilitzar, organitzar i formar, pensar i actuar.
Una cosa tenim a favor nostre. El pensament comunista és una llavor resistent i persistent, que ha cultivat en tota la humanitat l'espurna del pensament crític, un fil roig en la història al que s'aferren els pobles quan perceben la veritable faç del poder reaccionari.
PA
Més articles
Anteriors
- Comunistes de Catalunya a la festa del PCE
- L'apoderament de la militància
- Aquells que temen l'1 d'octubre
- Les polítiques de mobilitat, una clau en termes de...
- Independentisme i federalisme, etiquetes per a seg...
- Es pot desenvolupar qualitat educativa sense el pr...
- Editorial: El futur dels comuns, en «aquesta terra...
- Les nacions no fan les revolucions, és de les revo...
- La memòria silenciada
- #AmazonEnLucha: treball contra capital