Tothom diu saber que les formes organitzatives dels partits polítics, heretades del segle XX, estan en decadència i que ja no són sentides com a representatives per la immensa majoria. S'acusa els partits de ser excessivament piramidals, poc democràtics i escassament transparents. S'acusa els partits d'actuar com a grups de pressió no representatius per al manteniment d'interessos particulars, de ser façanes que es beneficien de l'identitarisme ideològic per al mercadeig electoral i el repartiment del pastís institucional. S'acusa els partits de ser les clavagueres d'un sistema pútrid i als seus dirigents de ser els grisos lampistes que gestionen la putrefacció i fan possible que l'espectacle de la democràcia continuï. I totes aquestes greus acusacions tenen molt de fonament.
És indubtable, que alguns antics models de partit polític de masses estan en crisi. De manera general, les organitzacions perden militància activa i la mitjana d'edat de les persones políticament organitzades augmenta de manera imparable. Tanmateix, el desencís pels partits polítics no va acompanyat d'un desinterès per la política. Al contrari, la implicació política creix però passa ara per altres tipus d'organitzacions, més informals i aparentment més desconnectades de l'aparell institucional i del poder, organitzacions que, per aquests motius, són poc efectives en la conquesta d'avenços significatius.
La gran majoria de les propostes polítiques que en els darrers temps han aconseguit revertir aquesta tendència han estat fortament impregnades d'un missatge de regeneració democràtica i formes més transparents i col·lectives de fer política. Ha estat el cas de candidatures municipals i de plataformes ciutadanes que han intentat incorporar noves dinàmiques participatives i un major control col·lectiu de les decisions.
Malauradament, fins ara, totes aquestes iniciatives, després d'un període de notable creixement, han acabat entrant en una fase d'estancament o, simplement, han acabat morint. O bé els ha estat impossible conjugar les contradiccions de l'inevitable apropament a l'àmbit electoral i institucional, o bé no han aconseguit mantenir l'equilibri entre capacitat resolutiva i democràcia interna. Aquelles que han aconseguit sobreviure ho han fet al voltant de lideratges individuals i d'aliances electorals o de govern extremadament fràgils i contradictòries, de manera que tampoc no han aconseguit l'objectiu de retornar a les organitzacions polítiques el sentit col·lectiu i la coherència que perseguien.
El problema que tenen els partits polítics no només té a veure amb la seva forma i model organitzatiu, sinó també en la mateixa concepció liberal i reaccionària de la política que han assimilat com un inevitable exercici de delegació de decisions i responsabilitats. Una concepció liberal i laboral de la política que es troba engabiada en la correcció acadèmica, el burocratisme gris, l'externalització i professionalització de l'activitat militant i la manipulació del voluntarisme benintencionat. Una concepció liberal i individualista de la política centrada en la negociació d'interessos particulars, que no pot anar més enllà del combat superficial de les formes i d'un parlamentarisme intranscendent. Una concepció liberal i perversa de la política que viu absorbida per la conspiració palatina i les intrigues, lluny de tota aspiració ètica i exemplaritzant. Una concepció liberal i maquiavèl·lica que assumeix la política com l'art de gestionar les contradiccions mentre es manté l'aparença de coherència a qualsevol preu.
Si el que perseguim és la implicació de persones honestes i intel·ligents en un projecte polític, no es pot pretendre que aquestes acceptin participar-hi com a simples espectadores, claca, comparsa o mà d'obra barata per a la realització voluntariosa de tasques poc gratificants. Les persones que fan el pas sincer d'implicar-se en un projecte polític per convicció, no aspiren només a votar o a ser escoltades ocasionalment: volen aprendre, conèixer, formar-se, créixer, apoderar-se dels seus destins, decidir lliurement, lluitar amb plena consciència i sentint el suport de la camaraderia.
Les organitzacions es tornen piramidals perquè s'estructuren a través de la delegació, no de l'apoderament. Es tornen opaques perquè no poden gestionar públicament les seves misèries internes. Es professionalitzen i desvinculen de la militància perquè funcionen com a xarxes d'interessos al marge de les bases. Esdevenen poc democràtiques perquè les decisions es prenen en àmbits informals diferents als àmbits aparents de decisió. Així, queden segrestades pels deutes, financers i polítics. Aquestes organitzacions no resulten útils per a avançar, amb prou feines per a sobreviure, no serveixen per a apoderar el poble, només per a mantenir-lo captiu.
Necessitem un partit revolucionari. Un partit coherent, combatiu, persistent, un partit que no se sostingui per lideratges sinó per l'organització i la cohesió d'una militància activa i conscient. Necessitem un partit, no per a fer sentir la nostra veu al parlament, no per a pidolar les engrunes en els marges del sistema, sinó per a formar noves generacions militants per a la lluita, per a fer que el poble s'apoderi de la seva sobirania.
Avui es parla molt de l'apoderament popular però es practica poc, gens. Que el poble s'apoderi, no significa trobar-li un líder d'alçada, vol dir convertir a totes les persones en líders. Que el poble s'apoderi no té res a veure amb què la majoria voti una opció determinada a les eleccions, sinó amb dotar la majoria d'instruments per a elegir sense intermediaris. Que el poble s'apoderi no és fer polítiques per al poble, sinó que el poble faci la política i decideixi sobre totes les coses. L'apoderament popular de la majoria productiva, no és una versió postmoderna i mediocre del despotisme il·lustrat, és un horitzó de conquesta, atiat per una força històrica imparable, nascuda de la tradició humanista, el pensament científic, el desenvolupament tecnològic i la internacionalització. Desgraciadament, alguns semblen haver confós l'apoderament popular amb apoderar-se del poble. Apoderar el poble és el contrari que narcotitzar-lo en la delegació i l'electoralisme.
El repte de les organitzacions d'esquerra, avui, és tornar a ser revolucionàries, com ho van ser els partits obrers, instruments per a l'alfabetització, la formació intel·lectual, el desenvolupament personal, el pensament crític, la consciència col·lectiva i les conviccions ètiques. El repte dels partits d'esquerra, avui, és tornar a ser útils, no per l'acompliment de les promeses tàctiques o electorals, sinó per ells mateixos: com a eines d'alliberament i de solidaritat entre les persones, com a experiències de vinculació en una causa comuna, com a trinxeres del pensament humanista, el debat crític i la tradició revolucionària. Útils, com a ariets d'avantguarda contra la submissió passiva, l'esclavitud explotadora, el pensament únic, la resignació consumista, l'entreteniment encapsulat, la solitud individualista i la insatisfacció vital.
És molt probable que aquesta necessària transformació revolucionària dels partits d'esquerra no hagi de venir de les direccions, sinó de la militància. Tard o d'hora, una nova generació de persones apoderades, que no es conformaran amb la delegació, es farà lloc en els partits existents o en crearà de nous. Mentrestant, per coherència, hem de seguir aprofundint en l'apoderament, des del principi, a l'interior de les mateixes organitzacions. Necessitem organitzacions per a la lluita llarga i dura, per a la victòria. Necessitem una militància apoderada, conscient, formada, coherent, implicada, capaç de seguir la mil·lenària batalla de la humanitat contra la barbàrie.
PA
