El 29 de gener de 2017 en Xavi Domènech ―absolutament bolcat en la preparació de l'assemblea constituent de Catalunya en Comú― escrivia a El Periódico un article titulat "Sobiranies: recuperar el valor de les paraules. Els comuns volen guanyar un espai, no unes eleccions" i deia així:
"En la proposta i la realitat dels comuns se supera la falsa dicotomia entre sobiranistes que sota diferents etiquetes defensen els mateixos principis, que quan parlen de construcció de la sobirania de Catalunya parlen efectivament d'una sobirania plena, una sobirania que permeti construir un model econòmic, social i cultural al servei dels drets dels més i no al dels privilegis dels menys, una sobirania que sigui el punt de partida i d'arribada de les múltiples sobiranies que estan en joc. La voluntat de l'espai dels comuns en la seva construcció és superar aquesta divisió no només a partir de la proposta d'un referèndum efectiu, que té més possibilitats de realització precisament a partir d'un projecte amb capacitat de sumar majories plurals, sinó també a partir dels espais compartits més enllà de les etiquetes i recuperant el valor de les paraules. La construcció d'una república de totes les sobiranies, com a expressió institucional de la sobirania de Catalunya, articulada amb un estat plurinacional."
En aquest paràgraf se sintetitzen amb encert els conceptes fonamentals que ens van portar ―el 8 d'abril de 2017― a l'ideari de Catalunya en Comú: els valors republicans, la defensa d'uns drets socials i nacionals indestriables i la necessitat de construir àmplies majories. Aquestes idees bàsiques, irrenunciables per a qualsevol projecte rupturista que vulgui acabar amb el règim del 78, es concreten en la defensa de la sanitat i l'educació públiques, en la lluita contra els desnonaments, en les formacions sobre feminisme, en la recuperació constant de la memòria històrica o en la lluita del moviment veïnal. Es concreten també en la denúncia de la repressió a sindicalistes, rapers i polítics, en la reprovació del rei borbó, en la reclamació de l'1 i el 3 d'octubre com a expressions històriques de poder popular i en la defensa a ultrança d'un referèndum d'autodeterminació per Catalunya.
Però, malauradament, el subjecte polític que és avui Catalunya en Comú té cada vegada més dificultats per representar l'espai polític dels comuns, que en bona mesura s'articula entre el camp sobiranista i el camp popular. El procés de renovació de la direcció s'ha tancat en fals, i encara no s'han metabolitzat les conseqüències de la dimissió d'en Xavi Domènech. La nova direcció ha d'afrontar totes les dificultats i contradiccions d'una realitat molt plural al territori pocs mesos abans d'unes eleccions municipals crucials, i amb molt de retard respecte al calendari previst després de la paràlisi dels darrers mesos.
Així, es troba en risc la mateixa concepció de Catalunya en Comú com a confluència superadora que, amb els esforços de moltíssimes persones provinents de diferents organitzacions i experiències d'activisme i participació política, anava construint una identitat comuna des de la lleialtat i la generositat, sobreposant-se a les dificultats i als partidismes. Alguns dels passos que s'han fet en els darrers mesos apunten clarament a una regressió cap al model de coalició de partits.
D'altra banda, Catalunya en Comú no pot allunyar-se del seu ideari fundacional sense perdre sentit com a eina i capacitat de connexió i articulació de l'espai polític. El mandat d'en Xavi Domènech es va caracteritzar per importants resistències internes a l'hora de desplegar i concretar els principis aprovats a l'assemblea de la Vall d'Hebron respecte a la qüestió nacional, titllant la seva acció política de subordinada a l'independentisme quan es parlava de referèndum, de dret a l'autodeterminació o de sobiranisme. Això va dificultar enormement explicar la nostra proposta de "república de totes les sobiranies, articulada amb un estat plurinacional".
Ara, a Catalunya en Comú, ens trobem directament sense proposta, més enllà de posicionaments reactius i a la defensiva davant els emplaçaments mediàtics que dicta l'actualitat. I això no ens ho podem permetre perquè els comuns som imprescindibles per construir una majoria que pugui treure el país de la situació de col·lapse actual i donar sortida als reptes socials i nacionals que afrontem. No hem de tenir complexos perquè defensar la República Catalana no vol dir ser independentista i denunciar la repressió dels presos polítics no vol dir validar l'estratègia suïcida i irresponsable del processisme. La solució de la qüestió nacional passa forçosament per trencar la dinàmica de blocs i perquè els comuns assumeixin la seva centralitat, que no equidistància.
Al llarg dels darrers mesos, Comunistes de Catalunya hem reunit les cèl·lules i els comitès per reflexionar sobre una situació alarmant que posa en perill la proposta política rupturista per la qual hem estat treballant de forma sincera i lleial els darrers anys. I d'aquesta reflexió col·lectiva emergeix la necessitat de ser proactives, prendre la iniciativa i fer moviments valents ―encara que arriscats i contradictoris― per revertir la situació i recuperar l'essència dels comuns. Els i les comunistes volem que Catalunya en Comú esdevingui el subjecte polític que vam teoritzar, juntes amb tantes altres persones que ara se senten orfes i allunyades del subjecte però que són part de l'espai.
Per això necessitem dotar-nos de les eines polítiques necessàries per articular al 60% de les inscrites a Catalunya en Comú que vam votar a favor de participar en l'1 d'octubre i a les incomptables persones que no formen part del subjecte però que són republicanes, sobiranistes i rupturistes. I com que aquest partit té sempre la mirada posada en la construcció de majories i en la lluita per l'hegemonia i perquè és hereu del catalanisme popular, no es tracta d'atrinxerar-nos en una guerra de corrents sinó de fer una proposta superadora, que englobi al conjunt i que trenqui amb les falses dicotomies, com deia el Xavi.
Som comunistes i no podem quedar-nos quietes.
Etiquetes de comentaris: Editorial
