La darrera setmana, Comunistes de Catalunya hem aprofundit en dos importants processos de debat que, sense cap dubte, determinaran el futur del partit i que, molt probablement, influiran en el desenvolupament de les aliances estratègiques de l'esquerra del nostre país i del conjunt de l'Estat. 1- Resolució del Comitè Central sobre l'estratègia d'aliances
El passat 21 de febrer el Comitè Central de Comunistes de Catalunya va aprovar per àmplia majoria una proposta de resolució que, durant les setmanes vinents haurà de ser debatuda en les cèl·lules. La resolució eleva al conjunt de la militància un debat que ve madurant-se a l'interior del partit des de fa molts mesos, la necessitat d'una readaptació de l'estratègia d'aliances del partit en la construcció de la Unitat Popular, davant l'emergència d'una nova realitat econòmica, social i política. Aquest nou context ve determinat pel final d'un cicle polític i l'obertura d'una nova etapa.
En l'àmbit internacional fa temps que anem constatant la pèrdua d'hegemonia del pensament neoliberal i la caiguda en una espiral de decadència de l'Imperialisme occidental liderat pel Regne Unit i els Estats Units d'Amèrica, una decadència que té múltiples i rotundes expressions: Trump, Brexit, crisi de la UE, desdolarització, drama humanitari de persones refugiades, auge de l'extrema dreta, involució conservadora, masclista i reaccionària, liquidació de la socialdemocràcia, estancament de l'esquerra ciutadanista, ressorgiment dels conflictes nacionals latents i agudització de la tensió social amb esclats de revolta, com el de les armilles grogues a França. Aquestes són només algunes de les diverses manifestacions del col·lapse de la globalització neoliberal i del sorgiment d'un nou ordre multilateral que s'evidencia amb la consolidació de la Xina com a primera potència industrial i comercial i de Rússia com a primera potència militar i diplomàtica.
Tant en l'àmbit estatal espanyol com en l'àmbit nacional de Catalunya, també trobem evidents símptomes d'aquest canvi de cicle. En primer lloc, la involució reaccionària de l'Estat espanyol i l'obscena manca de legitimitat de les seves institucions pretesament democràtiques, que són constantment instrumentalitzades contra els interessos populars, en benefici dels poders del capital i les estructures franquistes que perviuen en el cor de l'Estat. En segon lloc, el fracàs de l'estratègia de Front Patriòtic impulsada per les forces independentistes catalanes durant la darrera dècada, després del pols de la històrica mobilització de l'1 d'octubre de 2017 i dels successos posteriors, caracteritzats per la inadmissible escalada repressiva de l'Estat espanyol i la desproporcionada criminalització de la dissidència política, amb el judici-farsa als Presos Polítics. En tercer lloc, la saturació i previsible col·lapse dels moviments polítics d'unitat popular sorgits en la darrera dècada, a causa de la manca d'organicitat, de projecte col·lectiu i de debat polític, com a conseqüència de la imposició de lideratges excessivament personalistes i d'una dinàmica d'acomodament al parlamentarisme burgès i la gestió institucional.
Davant d'aquest context, la proposta del Comitè Central ve acompanyada d'un conjunt de reflexions ineludibles per a totes les persones comunistes de Catalunya. La primera, més genèrica: l'oportunitat de reafirmar la necessitat d'un partit comunista revolucionari, nacional i sobirà, davant de totes aquelles forces conjurades per a diluir-nos en el caos informe d'una esquerra postmoderna que ha renunciat a la conquesta del poder polític per part de la majoria treballadora. La segona, més concreta: la necessitat de replantejar el nostre paper específic en el projecte de Catalunya En Comú, projecte que hem impulsat des del seu naixement, però que sembla haver quedat segrestat pels interessos de supervivència d'una minoria institucionalitzada, que ha renunciat a pilars fonamentals del projecte original: la transformació social, la sobirania nacional, l'internacionalisme solidari, el republicanisme radical i la ruptura democràtica. La tercera, a tall de síntesi: la necessitat d'explorar una nova política d'aliances amb el conjunt de forces progressistes del país, amb l'objectiu d'ampliar la base d'un moviment polític socialista, sobiranista, republicà i rupturista que representi els interessos i la voluntat de la majoria treballadora del país.
2- Conferència de feminismes
Aquest 23 de febrer, Comunistes de Catalunya vam celebrar la primera Conferència Nacional sobre Feminismes. Aquesta conferència ha estat el resultat d'un procés de treball intern del conjunt del partit que ha durat mesos i que ha recorregut tota l'organització de manera transversal, a través de tallers de formació i d'un intens debat polític i ideològic en les cèl·lules. La Conferència ha estat un èxit en tots els sentits: organitzativament, perquè hem demostrat que som una de les escasses organitzacions partidàries d'aquest país que té capacitat per enfrontar un debat profund i transcendent com aquest i traslladar-lo al conjunt de la militància amb eficiència; políticament, perquè ens hem demostrat que som una organització política capaç d'avançar a través del debat ideològic col·lectiu, construint consensos majoritaris a partir de diferents posicions de partida, en matèries, de vegades delicades, com els usos del temps, la conciliació familiar, la igualtat d'oportunitats, la discriminació laboral, la prostitució, els ventres de lloguer o la violència masclista.
Tanmateix, la importància d'aquesta Conferència de Feminismes va molt més enllà d'allò estricament intern del partit. D'una banda, perquè posa de manifest el caràcter estratègic que el feminisme té per als i les comunistes, en el context d'una involució reaccionària del neoliberalisme cap a posicionaments d'extrema dreta que ataquen directament els insuficients però irrenunciables avenços en matèria d'igualtat conquerits per les dones treballadores en el darrer segle. De l'altra, perquè és una immillorable expressió nacional del debat del moviment comunista internacional, en relació a la importància central de les dones treballadores en els processos revolucionaris d'apoderament popular del segle XXI.
En aquest sentit, els i les comunistes ens hem reafirmat en el nostre caràcter de partit feminista revolucionari, en la nostra lluita per l'abolició de tota forma d'explotació i per la igualtat efectiva de drets, en el nostre compromís militant, ètic i quotidià, amb la subversió de totes les formes de la dominació burgesa, en la qual, el patriarcat i el masclisme tenen un paper central. Liberalisme i patriarcat se sustenten mútuament i es complementen com a ideologies repressives d'una societat pornogràficament injusta, on la majoria de persones som tractades com a força de treball i com a mercaderies per una elit despòtica que ens explota i espolia amb total obscenitat.
Com a comunistes, hem de combatre amb vehemència els virus ideològics neoliberals i patriarcals que en tots els àmbits intenten fragmentar la unitat de la classe treballadora. Hem de saber incorporar a la nostra lluita el poderós potencial insurreccional i emancipador del feminisme de classe, sobre la base que la societat igualitària que volem construir es definirà essencialment per l'apoderament de les dones treballadores.
3- No hem renunciat a la revolució
Els i les comunistes debatem aquests dies sobre aliances estratègiques i feminisme. Ho fem a plena llum del dia, davant la vista de tothom, perquè no tenim res a amagar. Si algú pensava que havíem desaparegut o que havíem deixat enrere les nostres aspiracions d'acabar amb el capitalisme imperialista i construir una societat lliure, igualitària i fraternal, li hem de dir que estava completament equivocat.
Davant l'enfonsament del neoliberalisme i de la socialdemocràcia, només una alternativa roman dempeus, amb capacitat per a retornar als pobles la seva sobirania, per a retornar a la majoria treballadora la seva dignitat: el socialisme. Arreu del planeta, la idea de revolució pren força, l'esperit de canvi s'obre pas. Per tot el món, la classe treballadora s'alça en defensa dels seus drets. A l'Índia milions de persones han realitzat la vaga més gran de tota la història. A França, més de tres mesos de mobilitzacions massives de les armilles grogues estan fent trontollar els fonaments de la República. En el mateix cor del capitalisme, les idees socialistes s'obren pas: a Anglaterra, amb el nou laborisme de Corbyn; als EUA, de la mà d'una nova onada de dones valentes com Alexandria Ocasio-Cortez. A l'ONU, el bel·licisme imperialista, fins ara dominant, topa amb el bloqueig d'una nova majoria que aposta pel multilateralisme diplomàtic i que no avala les ingerències de les potències contra nacions com Síria i Veneçuela. El món li ha arrabassat als poderosos el privilegi de decidir qui és i qui no és una democràcia. Els capitalistes tornen a tenir por de perdre la batalla davant l'únic enemic real: el socialisme.
Només hi ha un programa polític amb capacitat de conduir al socialisme: el marxisme revolucionari. La lluita col·lectiva de la classe treballadora és l'únic camí cap a l'emancipació social i nacional dels pobles, per la plena sobirania. No hi ha dreceres, no hi ha solucions miraculoses: només l'organització de la majoria treballadora per a la conquesta del poder polític, només la nacionalització dels recursos naturals i dels mitjans de producció de la riquesa, només l'autodeterminació dels pobles i el respecte a la sobirania de les nacions.
Els i les comunistes llancem una advertència: no hem renunciat a la revolució. Per l'autodeterminació i la sobirania, per la igualtat i la justícia social: ara és el moment de l'ofensiva de la majoria treballadora.
Etiquetes de comentaris: Editorial
