En els darrers mesos, la descomposició i desmembrament de l'ordre liberal occidental s'està accelerant de manera vertiginosa. Aquest procés es pot percebre en tots els àmbits i a tots els països. Comporta transformacions econòmiques, socials i internacionals molt profundes, però succeeix a una velocitat tan frenètica que es fa difícil ni tan sols analitzar-les. Col·lapse del sistema financer, mort del liberalisme
Deu anys després de l'inici de la crisi especulativa de 2008, i sense haver completat el cicle de recuperació, l'economia mundial ha entrat en una nova recessió, encara més profunda que l'anterior. L'evidència que els marges de benefici empresarials mai tornaran a ser els d'abans de la crisi, se suma a la inutilitat de les mesures salvatges que els governs occidentals han portat a terme en la darrera dècada. La dilapidació de milions de recursos públics generats per la classe treballadora per a pagar el deute privat de la banca no ha servit de res. Les anunciades polítiques de reforma del capitalisme per a controlar i limitar l'especulació no s'han portat mai a terme. Ha estat inútil que la Reserva Federal dels EUA mantingués els tipus d'interès baixos de manera artificial. Les diferents bombolles tecnològiques i immobiliàries no han tingut capacitat ni d'atenuar parcialment els efectes devastadors de la crisi especulativa. Passada una dècada, la crisi ha deixat de ser cíclica per a evidenciar-se com una profunda crisi del liberalisme i de la globalització financera.
Els mercats acumulen setmanes de pèrdues, els beneficis de l'especulació de tot l'any s'han volatilitzat en els darrers dos mesos. La crisi sistèmica s'ha agreujat per altres factors que també són conseqüència del liberalisme. El primer, la crisi d'un model energètic curtterminista, basat en els combustibles fòssils, i de tots els sectors econòmics que en depenen: indústria automobilística, aviació, indústries plàstiques i un immens etcètera. El segon, la crisi d'un model productiu que consumeix molts recursos innecessaris i que depreda i destrueix els recursos naturals sense control, amb conseqüències molt negatives sobre el medi i el clima.
El liberalisme ha mort. No per l'activitat organitzada de les persones treballadores que són víctimes de la seva explotació, sinó devorat per la seva mateixa avarícia i per la incapacitat per a resoldre les seves pròpies contradiccions. No ha estat superat per un nou sistema, sinó que senzillament s'ha dissipat fins al punt de desaparèixer i ha deixat en el seu lloc un buit de poder que, més d'hora que tard, serà ocupat per una nova ideologia dominant.
El fet inqüestionable és que el liberalisme ha sucumbit i ja ni els mateixos liberals el defensen. El capitalisme s'ha replegat sobre si mateix, conscient del seu absolut fracàs, i ha abandonat el somni liberal de Nou Ordre Mundial hegemònic. Els grans capitalistes i els seus representants polítics més directes competeixen avui en revertir, de la manera més ràpida que els sigui possible, més de dues dècades de globalització financera i retornar a un capitalisme "nacional" i obscenament intervencionista, un capitalisme que sembla més un desig nostàlgic que una possibilitat real. Les polítiques proteccionistes del govern dels EUA, el Brexit del Regne Unit o l'ascens de l'extrema dreta a tot el planeta no són sinó manifestacions d'aquest gir del capitalisme que, desesperadament, ha assumit el final de la seva expansió i intenta salvar i mantenir els pilars que sostenen el seu statu quo, a través del replegament de forces.
Enfonsament de l'Imperi occidental
El col·lapse del sistema financer és, en el fons, només una expressió de l'enfonsament de l'Imperi occidental. Un enfonsament que, a part de la crisi dels mercats, té altres manifestacions importants. Quan en els anys 90, la Unió Soviètica va col·lapsar i el president Bush pare va anunciar que els EUA liderarien el sorgiment d'un Nou Ordre Mundial fonamentat en el lliure comerç, un empresari immobiliari nord-americà va publicar un interessant article crític en un prestigiós medi, en el qual s'assenyalaven els perills d'aquesta política. En resum, venia a dir que la promoció de la globalització financera podia comportar la completa desindustrialització dels EUA i convertir la Xina en la primera potència industrial i econòmica del món. L'autor d'aquest article era Donald Trump i els seus vaticinis s'han complert al detall.
La Xina ha guanyat definitivament la batalla industrial a Occident i ha esdevingut la primera fàbrica del planeta. Això li ha permès portar a terme gegantins avenços en tots els àmbits. Dels milions de persones que han sortit de la pobresa en les darreres dues dècades, 9 de cada 10 han estat a la Xina. Mentre a occident les condicions de la classe treballadora s'han degradat fins a extrems insuportables, les condicions de diverses generacions de xinesos han millorat de forma exponencial. Certament, aquest miracle econòmic no ha estat gratuït i el país té encara seriosos reptes al davant, però els fets són els fets. Incompreses a occident i menyspreades encara avui per l'esquerra europea, les polítiques de la Xina han estat més efectives que les de qualsevol altre Estat del món, per a portar la prosperitat a la nació més poblada de la terra. Després de vèncer la batalla de la indústria, la Xina combat ara per a guanyar la batalla dels mercats financers i les seves perspectives són força més bones que les d'occident.
D'altra banda, sota la direcció del controvertit president Putin, Rússia torna a ocupar avui el lloc que li pertoca com a nació més extensa del planeta i torna a ser una inqüestionable potència mundial. La clau d'aquesta recuperació ha estat la combinació d'una intel·ligent política diplomàtica, militar i econòmica que, desobeint el dictat liberal, li ha permès mantenir en mans de l'Estat amplis sectors de l'economia i, en conseqüència, una capacitat de sobirania i de planificació a llarg termini a la que han renunciat els Estats occidentals. L'exemple més clar de la important victòria diplomàtica i militar de Rússia sobre els EUA ha estat la recent guerra de Síria, que ha obligat a canviar totalment els plans imperialistes a l'Orient Mitjà i a reconèixer al mateix Pentàgon la inferioritat de l'exèrcit ianqui sobre el terreny. Una inferioritat que té la seva causa en l'excessiva externalització i subcontractació de serveis que ha portat a terme l'exèrcit nord-americà seguint la doctrina liberal i que ha comportat la pèrdua de qualsevol direcció centralitzada, el sotmetiment als interessos dels lobbies armamentístics i la dilapidació milionària de recursos estatals en l'adquisició d'armament i tecnologia que es reconeix com a completament inútil.
L'unilateralisme i la supèrbia de l'Imperi d'occident no només han causat la seva decadència i afebliment, també ha provocat l'aliança dels seus enemics, de manera que un nou pol mundial s'ha començat a erigir sobre l'aliança estratègica la Xina i de Rússia, aplegant totes les nacions del món que, senzillament, no estan disposades a renunciar a la seva Sobirania. Una evidència rotunda d'aquest canvi de polaritat és l'accelerat procés de desdolarització de l'economia mundial. Rússia, la Xina, l'Iran, l'Índia i un nombre creixent d'estats estan optant per abandonar el dòlar com a moneda de canvi. La desdolarització està sent tan ràpida que la mateixa Unió Europea, aliada preferent dels EUA, s'ha vist obligada a revisar la seva política de reserves de divises i a aplicar un pla "antidòlar" d'urgència.
Un cop evidenciat l'ocàs de l'unilateralisme de l'atlàntic nord, els primers a saltar del vaixell de la globalització financera han estat els seus principals impulsors, els EUA i el Regne Unit. I, ja se sap, que si el mateix capità abandona el vaixell davant l'evidència de naufragi, la resta de tripulants i passatgers entren en pànic i comença el "salvi's qui pugui".
Aquesta és, en definitiva, la situació exacta en la qual ens trobem ara: totes les potències occidentals competeixen en una carrera contra rellotge per abandonar tants tractats internacionals com sigui possible. Tots els pobles de l'occident capitalista prenen consciència accelerada del final d'un temps i de l'inici d'una nova era, en la qual, ni la UE ni els EUA ja no seran el centre del món ni una zona de confort econòmic.
Les armilles grogues, el dolor social i les seves expressions polítiques
L'elit econòmica europea, i amb ella bona part de l'esquerra, admira amb desconcert i sorpresa la creixent virulència de les protestes socials i polítiques que s'estenen per tota Europa. El moviment de les armilles grogues, per exemple, està desafiant totes les categories que tertulians i analistes liberals utilitzen per a explicar els moviments de protesta. Se'ls ha titllat d'extrema dreta i d'extrema esquerra, se'ls ha difamat i acusat injustament, se'ls ha ridiculitzat i menyspreat obertament en els mitjans de comunicació. Quan, finalment, el govern de Macron ha hagut d'acceptar la dimensió del conflicte, ho ha fet tard i malament, sense cap convicció i sense arribar a comprendre veritablement el dolor social que s'amaga darrere l'esclat.
Macron és model de manual de polític mediocre, trepa i oportunista, elevat a president d'una important república per uns lobbies financers que l'utilitzen com un titella. El seu classisme i el seu menyspreu obert a les terribles vicissituds que pateix la classe treballadora francesa, ha quedat en evidència en cada ocasió que ha tingut contacte directe amb la ciutadania. Només cal recordar les seves burles davant d'un aturat al qual va recriminar davant dels mitjans de comunicació que si no tenia feina, era perquè no volia. La seva cessió davant del moviment de les armilles grogues, amb la retirada de l'impost sobre el gasoil, que va ser l'espurna de les primeres protestes, o amb l'anunci d'una notable pujada del salari mínim, han estat insuficients.
Les armilles grogues són l'expressió d'un profund dolor social derivat de les polítiques liberals a favor del capital financer, que han deixat desemparada una immensa majoria de la classe treballadora francesa, que havia conquerit un important nivell de benestar i drets. D'alguna manera, una part important de la població ha pres consciència clara que la integració acrítica en el procés de globalització financera internacional, suposa la pèrdua de tota capacitat d'influència de la classe treballadora sobre el desenvolupament econòmic de les seves nacions, la renúncia a tota sobirania i la regressiva igualació de les condicions laborals i socials del primer món, amb les del tercer món. En altres paraules, la globalització sota el control del capital, suposa la conversió de totes les nacions en colònies de les grans corporacions financeres.
És des d'aquesta perspectiva, que cal analitzar tots els moviments tectònics que estan transformant l'espectre polític occidental com un terratrèmol, també l'anomenada extrema dreta.
L'extrema dreta i el perill de confondre l'enemic ideològic i l'enemic de classe
Una nova extrema dreta s'està obrint pas a les societats occidentals nodrint-se fonamentalment d'aquest dolor social provocat per la globalització financera. Es tracta d'un fenomen polític complex que no pot ser simplificat i al que cal fer front amb intel·ligència. Certament, aquesta extrema dreta és molt més heterogènia i ideològicament menys monolítica que el nazional-feixisme del segle XX, la qual cosa li proporciona una menor cohesió però també una major adaptabilitat. Aquesta nova extrema dreta s'expressa en formes molt diferents i contradictòries a cada país, però comparteix entre ella una sèrie de trets comuns: l'essencialisme, l'identitarisme, el nacional-xovinisme, el tradicionalisme, el rebuig a la immigració, al multiculturalisme i al feminisme progressista. Tanmateix, també evidencia contradiccions irresolubles.
Així, per exemple, hi trobem dues tendències principals. Una social feixista, actualment representada per la Lliga Nord, que, tot i tenir un discurs obertament reaccionari en la major part de les matèries, manté un discurs de protecció social i de defensa de la indústria nacional i de la classe treballadora autòctona. Sota la seva batuta, Itàlia ha tirat endavant alguna de les legislacions més desafiants dels darrers temps contra els dictats ultraliberals de l'elit financera europea. És el cas del Decret Dignitat que, com bé han destacat Héctor Illueca, Manuel Monereo i Julio Anguita en un polèmic article, estableix restriccions i sancions molt severes a les deslocalitzacions d'empreses que s'hagin beneficiat d'ajudes públiques o que prohibeix qualsevol publicitat d'apostes esportives i joc d'atzar, amb l'objectiu d'erradicar la xacra social de la ludopatia.
Per una altra banda, tenim una extrema dreta liberal-feixista que, a pesar de presentar-se com a defensora del poble, aposta per programes obertament regressius en matèria social, amb plantejaments econòmics calcats dels neoliberals que defensen la reducció dels impostos als rics, la privatització dels serveis públics i el desmantellament de les restes de l'Estat del Benestar, tot justificat amb el ja tradicional argument de l'eficiència de la gestió privada. Exemple d'aquesta tendència és el cas de Vox.
Així mateix, els posicionaments d'aquesta nova extrema dreta en matèries com el feminisme, l'homosexualitat, l'eutanàsia, la memòria dels règims feixistes del segle XX o el racisme, estan lluny de ser únics i presenten una enorme diversitat en funció de dinàmiques nacionals i locals.
Per un altre costat, encara que un tret distintiu de la nova extrema dreta sigui el rebuig a la immigració, especialment la musulmana, seria un error considerar aquest factor com el determinant del seu creixement sociològic. El rebuig a la immigració s'evidencia cada vegada més com un element addicional al conjunt de discursos de reafirmació i orgull nacional. La nova extrema dreta creix precisament perquè un important sector de la classe treballadora, que se sent ultratjada, humiliada i desproveïda de la seva identitat per la globalització cultural, veu en ella un canal d'expressió de la seva ràbia, de recuperació de l'autoestima i de la identitat pròpia, així com de tornada a certa idea d'ordre social davant la manca d'empara que ha provocat el liberalisme. En aquest sentit, en l'abordament de l'auge de l'extrema dreta, l'esquerra corre el perill de confondre l'enemic de classe amb l'enemic ideològic.
El perill de confondre l'enemic ideològic amb l'enemic de classe podria portar-nos a confondre el discurs de l'extrema dreta amb els seus votants i a concloure erròniament que hi ha una massa de població que, sobtadament i de forma insensata, ha abraçat una ideologia antidemocràtica i pateix d'una predisposició natural al fanatisme. Aquest error tindria conseqüències nefastes per a l'esquerra i per a les classes populars, perquè impediria copsar les veritables causes de l'auge de l'extrema dreta, que no són altres que el malestar social, el greuge, la humiliació i el patiment que sent en carn viva una immensa majoria de la classe treballadora. Un dolor causat pel constant espoli al qual ha estat sotmesa en benefici del gran capital i que ha estat executat per tota una cort de tecnòcrates, financers i polítics oportunistes, sense cap ètica ni rastre de moralitat.
El perill de confondre l'enemic ideològic amb l'enemic de classe podria portar-nos a abandonar el combat contra l'enemic de classe, per a centrar-nos a combatre l'enemic ideològic, tal com ja sembla estar passant. Això equival a intentar contenir el fum, en lloc de tractar d'apagar el foc. Per aquesta via, l'esquerra s'endinsa en una dinàmica resistencialista i derrotista que l'alinearà irremeiablement en la defensa d'un sistema que, no només s'esmicola a passos gegantins, sinó que, a més a més, mai no ha estat en cap sentit ni just ni democràtic.
La nova extrema dreta és, sens dubte, un enemic ideològic al qual no podem menystenir i que cal combatre amb fermesa, però els seus votants en cap cas són l'enemic de classe que alguns sectors de l'esquerra han volgut presentar. L'error de plantejar-se com a objectiu la contenció de l'extrema dreta, és que suposa alinear-se en la defensa del sistema actual, o millor dit, en la idea nostàlgica i absurda d'un capitalisme democràtic que mai ha existit. Ve a ser el mateix que renunciar a combatre el capitalisme que és la causa primera i profunda de tots els mals.
La necessitat d'un front democràtic no resistencialista que lideri l'ofensiva social
El problema de cridar a la unitat contra el feixisme en defensa de la democràcia, és que, en realitat, no hi ha cap democràcia per a salvar i la classe treballadora no és idiota. La classe treballadora europea és perfectament conscient que els parlaments no són depositaris reals de cap sobirania, que els processos electorals són espectacles que no tenen cap efecte en l'economia real. La classe treballadora sap que governi la dreta o governi l'esquerra, res canviarà, perquè el marc de joc acceptat per les dues parts suposa l'acceptació acrítica de la globalització financera, dels tractats comercials i dels organismes internacionals que han arrabassat la sobirania dels pobles.
Tal com s'està evidenciant els darrers mesos, la classe treballadora europea té menys fe en el sistema parlamentari que el més radical dels partits d'esquerra amb representació institucional, i exigeix als moviments polítics que pretenguin representar-la una contundència discursiva que fins al moment cap esquerra ha estat capaç d'articular amb coherència. La pràctica política d'Unidos-Podemos, els comuns o la CUP a les institucions, s'allunya cada vegada més de les veritables necessitats de les classes populars. És lògic que una part creixent de la classe treballadora es plantegi seriosament de què serveixen els 67 diputats de l'esquerra al Congrés, les alcaldies de Barcelona i Madrid o el pes que la CUP ha tingut en el parlament català, si ni uns ni altres han aconseguit cap conquesta significativa per a la vida material de la majoria de les persones.
L'extrema dreta, en canvi, planteja gairebé sense embuts la sortida de la Unió Europea i la recuperació de la sobirania, amb molta més contundència i d'una forma que, com a mínim, sembla molt més creïble. Sense cap mena de dubte, el seu discurs supera de llarg en efectivitat el d'una esquerra que encara es debat sobre com reformar unes institucions que ja ha analitzat mil vegades que no poden ser reformades. L'esquerra està en bucle mentre que l'extrema dreta avança, simplement, perquè la dreta ha fet una lectura més ràpida i precisa del moment actual. L'enfonsament del liberalisme és inevitable, així que no és el moment de la resistència, sinó de l'ofensiva.
És per això, que qualsevol concepció del Front Democràtic com a simple mur de contenció de l'extrema dreta està condemnat a la derrota perquè implica una renúncia a la superació d'un sistema liberal profundament injust, que no pot ser salvat i que no mereix ser salvat. Per tant, la nostra lluita no pot ser per a salvar la il·lusió d'una democràcia inexistent sinó per a construir una democràcia real que mai ha existit a occident.
El que necessitem amb més urgència que mai és articular un front democràtic que lideri una ofensiva social per enderrocar definitivament les institucions antidemocràtiques de la UE i els tractats internacionals que han arrabassat la sobirania de les nacions. Un front democràtic a l'ofensiva social que sigui capaç d'articular processos constituents de noves institucions democràtiques a tots els àmbits. Un front democràtic que, en definitiva, no tingui per objectiu salvar el liberalisme del feixisme, sinó apoderar la classe treballadora per a vèncer el capitalisme i totes les seves màscares polítiques: ja sigui la socialdemocràcia, la democràcia cristiana, el liberalisme, el social-xovinisme o el liberal-feixisme.
PA
Etiquetes de comentaris: Internacional
