El totalitarisme és una etiqueta política, amb escassa base objectiva, que molt sovint ha estat emprada per a intentar equiparar feixisme i comunisme. A través d'aquest concepte ambigu, s'intenten presentar com a semblants dues ideologies i societats que són completament antagòniques en tot. La gran paradoxa de la qüestió és que, amb el pas del temps, el totalitarisme cada vegada descriu millor el capitalisme. Què nassos és el totalitarisme?
Els únics que s'han definit com a "totalitaris" en tota la història han estat els feixistes i els nazis, que van inventar el terme en els anys 20. Posteriorment, va ser l'escriptor austríac Franz Borkenau qui el 1938 va utilitzar el concepte per a atacar la Unió Soviètica en una publicació, tot suggerint que el seu model social tenia semblances amb el Tercer Reich. Aquell mateix any, Winston Churchill va usar el terme dos cops per a referir-se a l'Alemanya Nazi i més tard va tornar a parlar de totalitarisme referint-se simultàniament a nazis i soviètics.
Fou el controvertit historiador britànic EH Carr l'únic qui, des de posicions progressistes, va utilitzar la idea, quan va voler assenyalar que ambdós moviments polítics antagònics, feixisme i comunisme, compartien haver nascut com a reaccions a la ideologia individualista liberal i apel·lar a una superació col·lectiva mitjançant la construcció d'una societat totalment nova. L'un, és clar, de manera hipòcrita i reaccionària, l'altre de manera sincera i revolucionària. La manipulació barroera d'aquests profunds plantejaments va començar a ser utilitzada de forma habitual, de manera que l'equiparació entre les dues ideologies es va convertir en un tòpic, en un clixé, de la propaganda liberal.
Carl Friedrich i Zbigniew Brzezinski van pretendre condensar i ampliar l'argumentari liberal sobre el totalitarisme, definint-lo a través de 6 característiques fonamentals:
1- Elaboració d'una ideologia guia
2- Partit únic i/o líder que exerceix de dictador
3- Ús de sistemes de terror, violència institucional i policia secreta
4- Monopoli de les armes
5- Monopoli dels mitjans de comunicació
6- Direcció central i planificació de l'economia
Però, aturem-nos a reflexionar un moment. Totes aquestes característiques suposades del totalitarisme, no les compleix el capitalisme actual?
1- Elaboració d'una ideologia guia
El capitalisme es justifica i persisteix a través d'una ideologia, una forma de veure el món, un conjunt de convencions socials compartides per la gran majoria de persones que sustenten aquest sistema social: el liberalisme. En línies generals, podríem definir el liberalisme com una ideologia que propugna que l'interès individual de lucre personal i acumulació de riquesa és el motor de la societat. Com a doctrina, el liberalisme es declara hereu dels grans valors humanistes de la revolució francesa com la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Tanmateix, aposta obertament pel primer dels tres pilars, la llibertat, i considera els altres dos, la igualtat i la fraternitat, com a màxim com un bon propòsit a tenir en consideració a l'hora de fer negocis. L'afany de lucre, la defensa d'una concepció de la llibertat que es confon completament amb la idea de propietat privada, és l'únic pilar veritable del liberalisme. Tota la resta són accessoris.
Es podria dir que això és exagerar, però no ho és. El que sí que seria absolutament ingenu fora parlar de capitalisme sense mencionar l'incessant bombardeig propagandístic liberal que a tota hora patim com a persones i la terrible imposició del pensament únic del qual som víctimes. No estem parlant de fosques teories de la conspiració, sinó d'extensos i documentats estudis provinents d'àmbits progressistes de les més prestigioses universitats nord-americanes. Des del "Com ens venen la moto" de Noam Chomsky, fins al "No Logo" o la "Doctrina del Shock" de Naomi Klein, ja hi ha publicada una extensa literatura sobre els mecanismes d'imposició de la ideologia hegemònica neoliberal.
2- El bipartidisme únic
El liberalisme sempre ha criticat la idea de partit únic de la classe treballadora, és a dir de la immensa majoria, que defensa el moviment comunista. Evidentment, la unitat de tota la classe treballadora en únic partit aterra els interessos del capital que prefereix al poble dividit i dòcil. La idea de partit únic fou copiada pels nazis dels comunistes amb objectius i resultats molt diferents, en el cas alemany, per a l'eliminació física de tota la dissidència.
En sentit contrari, per al comunisme, el partit únic de la classe treballadora és un fet lògic conseqüència de l'aprofundiment democràtic, de l'assumpció de consciència col·lectiva i d'unitat d'interessos de la classe treballadora. En una societat socialista que camina cap a la veritable igualtat i fraternitat, en el parlament no s'oposen interessos contraris, només hi ha un interès: el de la majoria treballadora, l'interès del poble. És per això que bona part dels països que caminen cap al socialisme (però no tots) han abandonat el miratge de la democràcia parlamentària per aprofundir en la democràcia real a través d'un únic partit. El comunisme defensa i practica la democràcia d'una manera molt més profunda que l'estèril parlamentarisme burgès. El comunisme defensa i practica la democràcia directa de les persones als centres de treball, als barris, als pobles.
Als liberals els agrada la idea d'atacar amb arguments barats el concepte comunista de partit únic de la classe treballadora en defensa dels interessos de tot el poble i hi oposen l'extrema varietat electoral dels parlaments occidentals, com a suposada evidència d'un major grau de democràcia. Tanmateix, aquesta imatge ja fa molt de temps que s'enfonsa per ella mateixa.
La crisi del capitalisme ha posat al descobert les vergonyes d'un sistema institucional fonamentat en una alternança bipartidista que només era una façana de democràcia. Demòcrates i Republicans als EUA, tories i laboristes al Regne Unit, socialdemòcrates i conservadors al continent europeu, tots dos han fet les mateixes polítiques ultraliberals i contràries als interessos de la majoria treballadora. Tots dos han impulsat conflictes bèl·lics imperialistes a tot el planeta. Amb les seves polítiques han anat privatitzant progressivament les administracions nacionals i transferint la sobirania a la banca especulativa. La pretesa pluralitat democràtica ha resultat ser a la pràctica una poderosa tirania bipartidista.
3- Ús de sistemes de terror, violència institucional i policia secreta
La imatge d'una societat occidental capitalista, moderna, dialogant i pacífica també és un miratge que s'ha esmicolat en els darrers anys. Amb l'esclat de la crisi de 2008 i l'augment de les contradiccions econòmiques, les problemàtiques socials s'han agreujat notablement a occident. La tensió ha fet esclatar la violència repressiva que s'expressa de manera cada cop més oberta i obscena. Les imatges de càrregues policials contra les protestes populars, s'han tornat habituals al cor d'Europa: a les mobilitzacions contra la troica a Grècia, a Bèlgica el 2016, a Rotterdam el març de 2017, a Hamburg el juliol de 2017 durant la cimera del G20, el 20 de setembre de 2017 a Itàlia durant la cimera del G-7, l'1 d'octubre a Catalunya, actualment amb les "armilles grogues a França"...
Però la repressió institucional va molt més enllà de la violència policial. Gràcies a les revelacions de grups com Anonymous o Wikileaks, s'ha obert l'accés a informació que prova l'existència d'una extensa xarxa de vigilància i control de la població. Tot allò que fa unes dècades eren teories paranoiques, avui són fets demostrats. Els capitalistes tenen al seu servei una complexa trama d'institucions, corporacions i fundacions arreu del món i disposen de sofisticats sistemes tecnològics de control de la població i de difusió de propaganda especialitzada. Tenen un ampli coneixement de cada ciutadà, tenen identificades i sota monitoratge les comunitats de persones al detall. Poden interferir a qualsevol lloc en qualsevol moment. Tenen manuals que apliquen sistemàticament per a posar i treure governs a totes les nacions. Van orquestrar desenes de revolucions de colors a l'Europa de l'Est, han organitzat a granel "primaveres àrabs" arreu del planeta. Les revelacions sobre Cambridge Analytica (CA) i sobre la seva influència han posat en evidència que també actuen en els processos electorals als EUA i a Europa, van ser part activa en la campanya de Trump i del Brexit.
L'ús de sistemes de terror per al compliment d'objectius polítics ha estat una pràctica constant dels Estats capitalistes. Durant la Guerra Freda, el terror va concentrar-se a Europa amb l'objectiu de combatre i desprestigiar els grups comunistes més radicals. Després, per moltes dècades, les polítiques de terror van estar orientades principalment als països "perifèrics" de l'Imperialisme. Els EUA i les potències europees van començar a finançar obertament els grups islamistes més reaccionaris de l'Orient Mitjà per a utilitzar-los contra la Unió Soviètica. A partir dels anys 90, l'Imperialisme ha utilitzat sistemàticament aquests grups terroristes per a desestabilitzar i enderrocar governs de tot el món.
L'evidència és de tal magnitud que és cada vegada més difícil ignorar-la. Membres de l'equip de CA han estat assessorant en la campanya electoral de Bolsonaro a Brasil o en els darrers comicis a l'Índia. La influència de la propagació de notícies falses a través de Facebook en tots aquests processos electorals ha estat documentada. Tot sembla indicar que tota la campanya mediàtica sobre la ingerència russa ha estat una cortina de fum per amagar les vergonyoses pràctiques d'agències d'intel·ligència occidentals i els excessos i abusos d'algunes empreses de telecomunicacions en el tràfic de dades privades. Es fa difícil seguir parlant de democràcia.
4- Monopoli de les armes
L'ús d'armes és, a efectes pràctics, un monopoli de l'Estat a la major part dels països capitalistes occidentals, gairebé a tota Europa. La important excepció occidental a aquesta norma general són els Estats Units d'Amèrica, encara avui, paradigma de la "llibertat" individual de tenir i usar armes en defensa pròpia, en defensa de la propietat privada o en defensa d'un govern tirànic.
Molt s'ha escrit sobre la realitat d'aquesta "llibertat" als EUA, sobre el gran biaix classista i racista de la política policial i de la justícia nord-americana. Tanmateix, no s'ha reflexionat profundament sobre la qüestió, especialment, en un moment que la indústria d'armes està fent avenços significatius en l'aplicació de noves tecnologies que minimitzen la intervenció humana.
Del que no hi ha dubte és que, tant als EUA com a Europa, l'ús de les armes és privilegi de la classe alta i poderosa, ja sigui de forma directa i privada, com a través dels mecanismes institucionals de l'Estat.
5- Oligopoli dels mitjans de comunicació
Els liberals han atacat sovint la regulació estatal de la premsa i els mitjans de comunicació dels sistemes socialistes i han sostingut que el monopoli estatal de la informació és característica d'un règim totalitari. Paradoxalment, encara que la llibertat de premsa ha estat històricament un pilar teòric del liberalisme, a la pràctica, en les societats capitalistes el dret a la llibertat d'expressió sempre ha estat estretament vinculat a la capacitat econòmica. Si va haver-hi un temps que la llibertat de premsa va ser un dret veritable en les societats capitalistes, ja fa temps que això va passar a la història.
Generalment, no ha existit a occident un marc legislatiu que reguli o limiti el dret a expressar qualsevol opinió, però el fet és que mai no ha fet falta. El capitalisme mai no ha necessitat un control institucional per a garantir el seu control de l'opinió pública. En el capitalisme, és la mateixa dinàmica empresarial d'uns mitjans de comunicació que són concebuts, no com a serveis públics, sinó com a negocis, la qui limita el veritable exercici del dret a la lliure expressió i a la lliure informació. És un funcionament senzill i àmpliament conegut per tothom: els mitjans funcionen econòmicament gràcies a la publicitat i la publicitat la paguen empreses en funció de les línies editorials dels mitjans. Així que, en definitiva, els mitjans publiquen el que els anunciants volen i els anunciants no volen pensament crític, ni pluralitat d'opinions, ni fonamentació d'arguments. Els anunciants també són empreses que només volen ampliar els marges de benefici, de manera que els drets fonamentals són supeditats sistemàticament als interessos econòmics.
Però, per si de cas tot aquest sistema no fos suficient per a garantir el control de tota la informació que circula, les grans corporacions capitalistes han portat a terme una agressiva política de compra i concentració de mitjans de comunicació en grans grups econòmics multinacionals. De manera que, darrere la propaganda de la llibertat de premsa de les societats capitalistes occidentals, hi ha la realitat d'una complexa xarxa empresarial que conforma un veritable oligopoli de mitjans de comunicació que ens imposa un monopoli ideològic reaccionari i conservador que té com a únic objectiu perpetuar el sistema d'espoli econòmic d'una minoria sobre la majoria social, fins al final del temps.
6- Direcció central i planificació de l'economia
Un dels grans mals del nostre temps és que els principals debats polítics contemporanis es fonamenten en tòpics erronis o senzillament falsos. Un dels axiomes més acceptats i més equivocats del debat polític actual és el que enfronta el liberalisme, com a model basat en el lliure mercat i la no-intervenció de l'Estat en l'economia, amb el socialisme, com a model que imposa una direcció central i una planificació estatal de l'economia.
Per un costat, ni la direcció central, ni la planificació estatal de l'economia en els països socialistes han estat mai tan absoluta com sovint es planteja. La iniciativa privada ha continuat existint a totes les societats socialistes, però sempre limitada per l'Estat.
Tampoc el sistema capitalista ha estat mai tan liberal com se'ns vol fer creure. El capitalisme ha estat sempre fermament regularitzat i els governs més liberals (Thatcher, Reagan, Bush, ...) han estat dels més intervencionistes sobre l'economia de les seves nacions i de totes les nacions de la terra. La qüestió és que, en el model liberal, tota la regularització i tota la intervenció s'ha efectuat sempre en benefici dels interessos del gran capital contra els interessos de la majoria treballadora. En el capitalisme, l'economia també està planificada, però per la Banca i no segons criteris de necessitat de la població, sinó segons perspectives de benefici empresarial.
Sembla que, en qualsevol dels casos, el segle XXI ha arribat per a desmuntar fins a l'últim dels axiomes polítics que van forjar-se durant la segona meitat del segle XX. Només així és possible explicar que, en l'actualitat, les polítiques econòmiques proteccionistes les estiguin encapçalant els capitalistes occidentals, mentre el lliure comerç hagi passat a ser una reivindicació de societats socialistes com la Xina.
El capitalisme liberal és un totalitarisme
Tot i els grans esforços que s'hi ha dedicat, el concepte de totalitarisme no ha arribat a ser mai assumit en l'àmbit acadèmic de la història, ni tan sols a la majoria d'universitats occidentals. D'una banda, perquè confon més que clarifica i no és rigorosament científic. De l'altra, perquè la seva acceptació suposa una clara tergiversació de la història del segle XX. Significa l'ocultació interessada de la profunda connivència del capitalisme liberal amb el nazisme i del paper decisiu del moviment comunista internacional i de la Unió Soviètica en la derrota del feixisme.
A tall de resum podem concloure, que el concepte de totalitarisme és un invent propagandístic sense fonamentació de cap mena, que és millor evitar i abandonar. Va ser creat pels propagandistes reaccionaris liberals per a desprestigiar les revolucions alliberadores socialistes i equiparar-les als crims genocides dels feixistes. Tanmateix, revoltant-se contra els seus creadors, el monstre conceptual ha acabat per definir a la perfecció, la tirania explotadora i criminal del capitalisme que pretenia defensar.
PA
Etiquetes de comentaris: Internacional
