realitat

Sobre la unitat de l'esquerra

Des de la pèrdua de l'horitzó comunista, la premissa de l'esquerra, o les esquerres, s'ha anat construint sobre la base d'un pragmatisme que té a veure més amb els valors d'un neoliberalisme tardà que amb els d'un postcapitalisme promès, del qual no sabem ni tan sols quin és el seu imaginari de model social.

I

Segons la politòloga Jodi Dean, aquesta premissa sosté que "una política d'esquerres ha de fomentar i expressar la multiplicitat de projectes individuals. Els individus han de triar i decidir, fins i tot encara que l'esquerra no pugui proporcionar res que es pugui realment escollir", i ens alerta d'una visió crítica de l'esquerra ancorada a un realisme, que si bé és bo per a la indignació espontània, no serveix per organitzar-la i fer alguna cosa amb ella que transcendeixi la "praxi" de concentrar l'acció en una fórmula de pantalla electoral.

Aquest és un dels errors que ha comès (i comet) l'esquerra de forma reiterada, i és també el marc tàctic/estratègic que no acaba de superar. Si a això li sumem una estratègia basada en una lectura pessimista dels resultats electorals, és natural que tard o d'hora entri en crisi, abocant les seves possibilitats a posicions cada vegada més febles i menys hegemòniques.

Atrapada en aquest cercle viciós, que apunta al fracàs del projecte de transformació (com a causa) i a la descomposició (com a resultat), es troba a l'esquerra avui dia, sense acabar de trobar el seu encaix en el nou context polític, deixant a la gent desorientada, enfonsada en el desconcert i el desencant. Cal no perdre de vista el context, ja que la crisi que vivim, a més d'econòmica, és estructural del sistema (i intrínseca en ell), és institucional, de règim i de model democràtic, i traspassa tot el que subjau en ella, també les dinàmiques i les estructures dels partits, amb un marcat caràcter ideològic concret.

No és això, davant aquest escenari de crisi, òbviament, l'exigència de la unitat de l'esquerra, sobretot per part de la seva pròpia militància, no deixa de ser un reclam important, però des d'un enfocament contradictori i paradoxal, ja que incrementa el seu recel, la desconfiança i la reticència cap a propostes més atrevides, de ruptura i de radicalitat democràtica. És a dir, en comptes d'obrir-se a estratègies diferents que aspirin a buscar certa hegemonia, l'esquerra prefereix retrotraure's repetint un modus operandi que dista molt de donar resposta al nou cicle en què es troba. "Si la realitat no és com la vull veure, o no s'ajusta al meu marc mental, la realitat s'equivoca".

Al capdavall, l'esquerra no té por al fracàs (diguem que aquest ha estat la seva zona de confort), com també assenyala Jodi Dean, sinó que tem l'èxit de la mobilització de l'energia i la ràbia del poble, ja que hauria de gestionar la violència intrínseca a tot procés revolucionari de transformació social i polític, encara que aquest sigui per la via democràtica. Però com ha deixat la praxi de la confrontació per la del consens, l'esquerra s'espanta i bolca tota la seva energia sobre els escassos recursos rascats al capital que permeti alguna reforma social. Diguem-ne pragmatisme d'esquerra o esquerranisme pragmàtic, és igual, l'ordre dels factors no altera el capitalisme.

De la consigna "el poble unit mai serà vençut", passem a una altra que ens fa concebre que és l'Esquerra la que ha de romandre unida per vèncer. En comptes de "tot el poder per al poble", hem passat a combregar amb la pràctica que el poder ha de ser per a l'esquerra... Per què?

II

Fins ara la dinàmica s'ha basat a posar tot l'esforç en construir una imatge (marca política) que concentri en ella un marc de referència únic per al poble (i aquí un assenyalament important), com si el poble fos una unitat monolítica. L'acció, que en paraules del marxista G. Lukács és més aviat la "no-acció", no sorgeix com a resposta a l'exigència d'una mobilització i voluntat popular prèvia, sinó a un interès parcial concret de màrqueting electoral: aconseguir el vot per seguir subsistint dins del format que permet la democràcia liberal burgesa, però mai contra ella. El poble, en aquest cas, l'únic que fa és apostar per una opció (la "no-acció") com qui aposta al roig o al negre de la ruleta, sabent que la banca sempre guanya.

Quanta raó no va faltar a Lukács en dir que aquest exercici lluny de mobilitzar al poble acaba més aviat per estressar-lo. Sobretot avui, que podem veure com la democràcia burgesa mor democràticament, fent-nos recórrer a les urnes de forma reiterada una tria anticipada després d'una altra.

Però anem al poble i quina ha estat la maniobra de l'esquerra al respecte. El poble no pensa ni actua de forma col·lectiva, no pot, perquè viu sota la influència de la ideologia individualista pròpia de la societat capitalista, que el fragmenta i el manté dividit en classes. És a dir, és un ens amorf, abstracte, desdibuixat i absolutament sense caràcter. Per tant és impossible que pugui percebre's a si mateix com a subjecte. L'esquerra el reconeix, l'assumeix com un fet incorregible, i què fa: intenta suplir la manca d'unitat popular posant l'èmfasi en la satisfacció de les necessitats individuals. Això permet al/s partit/s de l'esquerra erigir-se com "el subjecte" on es troba el canvi. Un canvi que no és sinó la mera gestió de solucions cosmètiques del benestar dins dels límits que imposa el sistema capitalista, com havia assenyalat abans. És a dir, l'esquerra converteix la visió del benestar social en un bé de consum. I ho fa, primer: eliminant el valor de la col·lectivitat com l'acció sobre el que és comú, i segon, suprimint la visió de la lluita de classes. Sí, tal qual; col·laboracionisme amb la classe dominant, sense complexos i amb la complicitat dels sindicats majoritaris.

Per tant, estem davant d'una esquerra que assumeix les seves postures des de la premissa que la col·lectivitat és indesitjable i alhora impossible; indesitjable perquè és sospitosa d'excloure possibilitats, sensibilitats i difuminar les diferències, i impossible, perquè les singularitats ens matisen tant, i són tan vàlides unes i altres, que no és possible concebre una estratègia comuna. Conseqüència: la renúncia ideològica de l'esquerra a organitzar la unitat popular i amb això l'objectiu de la transformació radical de la societat capitalista per una altra socialista. Allò que és patent: una esquerra diluïda en la pulsió per la democràcia com a resposta a la pèrdua d'un horitzó superador al capitalisme. I aquí es dóna una altra paradoxa interessant. Mentre les elits i les classes dominants segueixen carregant contra el comunisme, considerant-lo latent i viu encara (la batalla que es dirimeix avui segueix sent ideològica i de classe), és l'esquerra la que assumeix el discurs anticomunista del fracàs de la via socialista i del Fi de la Història. D'aquí, com deia la cita al principi d'aquest article, que l'esquerra no té res a oferir que pugui ser elegit, o, si alguna cosa ofereix, és el "no-canvi" real de les coses. Això podria explicar per què resulta més fàcil imaginar una fi del capitalisme caient pel seu propi pes que a una esquerra organitzada lluitant contra ell i sortint-ne vencedora.

I a sobre ens preguntem escandalitzats per què les classes oprimides no ens voten, per què aquesta desafecció de les classes populars cap a la política i la seva no identificació amb l'esquerra.

III

Llavors, unitat de l'esquerra, sí, però quines esquerres i sota quina premissa? Per a fer què i amb qui?
Vull dir amb això que no cal buscar la unitat de l'esquerra mentre no s'assoleixi subvertir la situació? No ... Vull dir que el dia que l'esquerra comprengui això, i tingui la valentia i la humilitat de reconèixer honestament que ha fracassat, que ha fallat a les classes populars, llavors estaríem a punt de fer un salt qualitatiu, per dir-ho en termes del materialisme dialèctic.

Mentre no sigui així, tot serà més del mateix. Depèn de la situació, unes vegades es donaran les condicions per anar junts i d'altres no. Tampoc és cap desastre sempre que es tingui clar que l'objectiu és agrupar tots els agents actius del canvi, ja sigui abans de la campanya electoral, o després, i reconduir l'energia cap a moviments que facilitin aconseguir la institució amb un programa, sí, però sobretot amb estratègies que permetin subvertir a favor de la sobirania popular. Portar-la cap a fora obrint espais democràtics de participació directa.

Aquesta és la línia en la qual hauríem de treballar. La nova política ha de ser això. Cercar fórmules que permetin i facilitin canviar la democràcia liberal burgesa "representativa" per una altra que sigui participativa i directa. El repte és canviar el marc reformista amb una visió i una actitud transformadora que posi a la institució en mans de la voluntat popular, perquè és en aquest procés de relació estreta entre govern i poble en el qual pot desenvolupar-se el canvi de forma efectiva i eficaç de l'única manera possible: amb un ésser social conscient del seu poder, amb caràcter i veu pròpia, amb capacitat real de govern i poder polític, que construeix la realitat a la seva imatge i semblança.

Una de les claus per a això perviu en una llei fonamental del marxisme que ens diu que és l'ésser social qui determina la consciència social i no a l'inrevés. Doncs això; si l'esquerra continua posant l'èmfasi en la satisfacció individual, l'ésser social no deixarà de ser individualista i en conseqüència, també la consciència social. En canvi, en la mesura que anem ajudant a configurar un ésser social que posi el focus sobre el valor de la col·lectivitat com la seva raó de ser, la consciència social de respondre al que és comú i al col·lectiu.

Llavors sí que estaríem començant a superar el marc actual de les coses i a construir una societat diferent. Els i les comunistes diem: societat socialista. Però no ho diguem alt, que la gent s'espanta. Cal saber modular i adaptar el llenguatge. Coses a què obliga la mala premsa existent sobre el comunisme, on de fet l'esquerra té una responsabilitat directa.

Des d'aquest punt de vista, com a comunistes, únicament té sentit la unitat de les esquerres amb qui comparteixin aquesta visió, construint aliances amb propostes concretes al conjunt de les forces que apostin per la transformació.

La unitat de l'esquerra o és orgànica o fracassa, i aconseguir-la només és possible en la mesura que siguem capaços de configurar-la el més semblant al que ideològicament volem ser. Llavors, unitat de l'esquerra sí, però sota la premissa de la unitat popular. Caracteritzant el poble com a subjecte des de la perspectiva de la lluita de classes. És a dir, amb visió de classe en funció de la classe treballadora on més pateix: cohesió, unitat, processos constituents, sobirania i poder popular. Perquè és el poble el protagonista real de tot procés de canvi. És el poble "el subjecte" on hi ha la força que es requereix per a la transformació, i no els partits, que òbviament tenen un paper vital com a eina per a polititzar i organitzar les masses contra el capitalisme que les oprimeix. Fem que les consignes tornin a ser: "Tot el poder per al poble!", "El poble unit mai serà vençut!".

Adel Pereira

Etiquetes de comentaris: ,



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*