Segons "El País" el meu partit (Comunistes de Catalunya) és "el grupo de Nuet". Què més voldrien El Pais i els seus amos que nosaltres tant sols fóssim "el grupo de Nuet"! Una estimada companya tirant del diccionari insulta els membres de Comunistes de Catalunya dient que som els acòlits de Joan Josep Nuet. O sigui, segons aquesta estimada companya som uns escolanets, una espècie de sectaris lobotomitzats que ens deixem enganyar per un "guru", més dolent que Fu Man Chú. Cosas veredes!
Pero aquest darrers dies hem pogut llegir coses pitjors. Molt pitjors. Sense diccionari. Amb llenguatge de taverna quan es va pel cinquè "quinto".
Companys, si això és una estratègia, us esteu equivocant! Amb insults i desqualificacions no aconseguireu res. En primer lloc perquè son falsos. En segon lloc, perquè no veig darrera d'aquesta cursa desaforada ("a veure qui la diu més grossa"), cap proposta millor per afrontar la complexa situació en la que ens trobem. En tercer bloc, per insultar un col·lectiu només produeix tancament de files.
El meu partit és petit, cert però és un partit. És un col·lectiu de comunistes actiu, present als moviments socials, a les institucions i també en la batalla de les idees. Jo estic content d'haver-hi re-ingressat, malgrat la complexitat de la situació. Prefereixo equivocar-me amb el partit que seguir equivocant-me sol. De les equivocacions i dels errors col·lectius, es pot sortir. Del solipsisme, del nihilisme i del sectarisme, no se surt mai.
En el meu petit partit hi ha debat viu, hi ha gent que pensa i actua. Hi ha diversitat d'opinions. No som un col·lectiu de sectaris lobotomitzats ni els acòlits de ningú. Som un col·lectiu de comunistes que en els darrers mesos ha recuperat la seva autonomia en el terreny electoral. Potser ens estiguem equivocant. No ho nego. Però dels errors col·lectius es pot sortir. Del sectarisme i de l'insult, no.
A Catalunya quatre partits es defineixen com a comunistes (Poble Lliure, Endavant, PSUC viu i Comunistes de Catalunya). També, i sobretot, hi ha una multitud de comunistes que no militen en cap partit. Molts d'ells són joves, no coneixen les velles batalles suïcides de les darreres quatre dècades. Ni falta que els hi fa! Reconeguem d'una vegada que "La revolució del segle XXI no pot extreure la seva poesia del passat, sinó solament de l'avenir" Deixem, com deia Marx que "els morts enterrin els seus morts" (18 de Brumari)!
L'actual divisió, crispació i esmicolament que patim son producte d'una derrota. D'una derrota de tots plegats. Son producte de la fase de lluita de classes en la que ens trobem. Que és una fase de replegament, que és una fase de revolució passiva.
Segur que algun dia tornarà a produir-se un ascens de la lluita de masses i en el si d'aquesta nova fase d'ascens, potser arribi la desitjada i enyorada unitat comunista. Potser això ho fagin possible les generacions futures. Potser els meus ulls no ho vegin.
Mentre això arriba (Inch Allah!), les velles generacions potser hauríem de posar els coneixements que en aquesta larga experiència hem adquirit al servei de les noves generacions. Potser hauriem d'elevar el llistó en el debat. Més enllà de les tàctiques electorals de cadascú, en aquesta fase de retrocés i de perill d'ascens de l'extrema dreta, hi ha una democracia popular i republicana per a construir. I ho hem de fer plegats.
Debat si. Respecte també.
Post-data.- En el Facebook vaig publicar la resolució del CC del meu partit, després d'un núvol de desqualificacions he pogut llegit una nota de Josep Lluís Martin Ramos que aporta al debat elements de contingut, de gran interès No he tingut temps encara de respondre degut a una acumulació de tasques. Ho faré per que plantejava qüestions de fons que mereixen ser examinades i debatudes.
Joan Tafalla
Publicat originalment al bloc: La Llibertat dels Antics
Etiquetes de comentaris: Nacional
