És un fet que la crisi del neoliberalisme i la descomposició de la socialdemocràcia han abocat la correlació de forces polítiques a un sotrac constant. Els blocs sòlids que s'havien format al voltant del bipartidisme s'han esfondrat i la política viu avui sotmesa a un cicle vertiginós de canvi i volatilitat. Els ritmes electorals s'han accelerat estranyament i assistim amb perplexitat a la formació de noves marques polítiques en cada nova convocatòria a les urnes, noves candidatures que són expressió d'una gran variabilitat de les aliances polítiques, per a donar resposta a una gran diversitat de problemàtiques espacials i temporals. Hi ha qui defineix aquesta situació com a líquida, fins i tot, com a gasosa. Allò que és indubtable és que, en la lluita política dels anys que han de venir, ja no hi haurà zones de seguretat on l'esquerra pugui sentir-se confortable. La nostàlgia és absolutament estèril. No voler acceptar que les coses han canviat i mai no tornaran a ser el que eren no serveix de res. Intentar reconstruir la socialdemocràcia o apuntalar-la des de l'esquerra radical, renunciant al mateix objectiu de transformació social, és una tasca condemnada al fracàs. És inútil tant si es fa per a salvar un Estat del Benestar que mai ha existit, com si és per a salvar la falsa democràcia de paper i cartró del foc perillós del feixisme. El resistencialisme condemna l'esquerra a la derrota i a la desaparició. Necessitem, per tant, una esquerra a l'ofensiva, propositiva, mobilitzada, activa.
La realitat camina més ràpida que les organitzacions. La major part dels debats polítics que mantenim oberts a l'esquerra ja els està tancant la realitat. Mentre debatem sobre com reformar la UE, aquesta va a la deriva; mentre debatem sobre com reformar l'Estat espanyol, aquest es deslegitima i involuciona; mentre debatem sobre com reformar el capitalisme neoliberal, aquest col·lapsa. La precipitació dels esdeveniments va resolent les equacions polítiques més complexes, mentrestant, a les organitzacions se segueix elucubrant amb paràmetres del passat. Necessitem, per tant, unes organitzacions més àgils, més dinàmiques, més flexibles, amb capacitat per a assumir la incertesa de nous escenaris de lluita, que no temin la inevitable ruptura de l'actual ordre institucional sinó que treballin per a conquerir una nova legitimitat.
La lluita col·lectiva requereix organització col·lectiva. Tot lideratge té un problema fonamental: els líders són humans, per moltes virtuts que tinguin, sempre tenen alguna debilitat. Però la lluita política és col·lectiva per naturalesa i requereix organització col·lectiva. Hem de combatre la cultura del lideratge neoliberal i de la delegació, que és el principal obstacle per a la veritable participació. L'hem de combatre de l'única manera possible: a través del debat col·lectiu, des d'un esperit crític però constructiu, des de l'assumpció de responsabilitats, des de la implicació i la camaraderia. Les organitzacions piramidals han de ser transformades en organitzacions en xarxa, que només són viables des dels principis de respecte a l'autonomia i la confiança mútua. Necessitem, per tant, una esquerra que treballi sobre la cohesió en una estratègia comuna i la coordinació en una acció unitària.
El respecte es guanya amb la coherència i l'exemple. De res serveix apel·lar al prestigi històric d'unes sigles, als càrrecs que hom ostenta o la força moral d'una puresa ideològica. L'única cosa que compta és el treball diari a peu de carrer, en la primera línia de les barricades de lluita amb la majoria treballadora contra la tirania del capital, amb la majoria popular contra la repressió de l'Estat, en coherència amb uns principis ètics. No valen pretextos per a legitimar la repressió, ni per a justificar l'existència de presos polítics o de lleis que vulneren drets fonamentals, ni per a minimitzar les seves implicacions. No es pot obviar l'existència d'un conflicte polític profund, ni d'un autoritarisme reaccionari que instrumentalitza els poders de l'Estat contra els interessos populars. Necessitem, per tant, organitzacions plenament compromeses contra la repressió, que no titubegin en la denúncia dels abusos del règim.
La unitat és inseparable de la diversitat. Si estem d'acord que hem de construir la unitat, hem de ser conseqüents i acceptar que aquesta serà molt diversa. Ja no hi ha lloc per a vetos i imposicions. El front unitari de l'esquerra que hem de construir ha d'aplegar el màxim de sensibilitats i organitzacions compromeses amb una ruptura progressista del marc institucional i amb un Procés Constituent, veritablement republicà, democràtic i popular, del qual emanin noves sobiranies legítimes. No s'hi val amb mantenir-se aïllat, protegit en una zona de confort ideològic, reelaborant constantment un discurs autocomplaent, dirigit només a la mateixa militància fidel. Necessitem, per tant, organitzacions valentes i generoses, amb capacitat d'establir una aliança àmplia, amb capacitat de posar-nos d'acord en allò que ens uneix i de superar les diferències a través del debat i la democràcia.
Socialisme, democràcia, sobirania i internacionalisme són indeslligables. Totes les lluites populars topen més tard o més d'hora amb el poder del capital. Per això, la superació del capitalisme segueix sent l'objectiu final de tota l'esquerra i, per això, el socialisme ha de tornar a ser el nostre punt de trobada. Un socialisme que potser es concep i es defensa de maneres diferents però que coincidim en què ha de ser expressió de la voluntat del poble, és a dir, democràtic. Un socialisme que sentim sovint des d'identitats diferents però que s'ha de fonamentar sobre els pilars de la sobirania nacional i la solidaritat internacionalista, des del reconeixement del dret a l'autodeterminació i des de l'acceptació del multilateralisme i la diplomàcia. Necessitem, per tant, una esquerra unitària sobre els principis de socialisme, democràcia, sobirania i internacionalisme; no sembla, aquesta, una quimera tan impossible si ens ho posem a pensar.
La victòria de l'esquerra està fora de la zona de confort. La lluita política no serà còmode, tothom haurà d'assumir contradiccions, tothom haurà de fer alguna renúncia, tothom haurà de saber adaptar-se. Cal que estiguem a l'altura dels temps i que articulem una alternativa popular a la reacció. Vertebrar un front polític unitari en l'àmbit municipal, nacional i en el conjunt de l'Estat és el repte immediat de l'esquerra ara. Defugir-ho és irresponsable i covard. Només l'aliança estratègica de les esquerres federalistes, sobiranistes i independentistes farà trontollar les bases del règim i obrirà una finestra d'oportunitat per a la ruptura democràtica, per a les conquestes socials i l'exercici dels drets nacionals. Necessitem, per tant, deixar de compadir-nos del passat, deixar de témer el futur, i actuar amb coherència al moment històric que ens ha tocat viure.
PA
Etiquetes de comentaris: Nacional
