Després d'anys de PP, Cs i PSOE seguim en una situació extrema per a la classe treballadora i la majoria social. Durant aquests anys s'han seguit executant, al dictat de la Troica (Euro Alemanya), lleis contra la classe treballadora. Les denunciem molts sindicats combatius, des de fa 5 anys, amb la Marxa de la Dignitat que, en el nostre manifest fundacional, recorda el pes que tindrà durant anys el deute il·legítim derivat de l'Article 135 que ens van canviar de la Constitució del 78. Amb aquest règim capitalista no hi haurà solució a l'ocupació digna en tot el sud d'Europa, els rics seran cada vegada més rics i els pobres més pobres. A més, avui la repressió ha crescut en moltes empreses, quan s'intenta fer el sindicalisme que és necessari per combatre aquesta precarietat. Es criminalitza la vaga, s'imposen serveis mínims amb els governs de torn i, al carrer, amb la llei Mordassa no derogada, són ja més de 200.000 els sancionats. El paper del PNB i del PdCat ha estat també nefast, s'han plegat a la CEOE.
L'avanç de les idees individualistes, ultraconservadores i feixistes en una societat despolititzada (o polititzada a l'estil del màrqueting americà) arriba fins a les institucions i fa que perillin èxits aconseguits amb anys de lluita. Hi ha una contraofensiva, en temes d'igualtat de gènere, en la violència masclista, contra immigrants en matèria de drets humans i, fins i tot, amb el canvi climàtic s’hi atreveixen els ultres, posant més en perill la supervivència del planeta, amb els seus patrons de consum i producció insostenible que amenacen el futur de la humanitat. Fa temps que planifiquen la contra revolució des de les universitats i amb molts mitjans econòmics per difondre la seva ideologia.
En aquesta situació de derrota del socialisme, la precarietat creix i creix, i en això se'ns en va la vida. Un total de 652 treballadors van morir en accident laboral el 2018, d'un total de 520.037 accidents es van registrar en el lloc de treball i 82.279 van ser sinistres 'in itinere'. A més, es van notificar 730.686 accidents laborals sense baixa i segueixen creixent en el 2019. Els desnonaments superen els 60.000 a l'any, encapçalats per Catalunya, Andalusia i València. Els contractes temporals són el 93% de mitjana des de l'any 1985, només el 7% són indefinits. L'ingrés a la UE no va ser la solució a l'atur i la precarietat. Fins i tot, en l'administració pública els treballadors amb contractes temporals són el 27%. La devaluació salarial ha arribat per quedar-se com a única alternativa del capital per augmentar la productivitat, des del 2008, es necessitaria incrementar uns 300 € al mes els salaris per compensar-ho.
El gran exemple de la lluita contra els desnonaments, la dels pensionistes contra les retallades implícites en el Pacte de Toledo, l'exemplar lluita de sectors com el dels taxistes, i en menor mesura de les Kellys o els Riders davant la "nova economia", la lluita feminista amb la vaga general del 8 de març, la lluita per uns ingressos mínims i unes rendes garantides, així com les vagues en empreses en defensa de l'ocupació i els convenis dignes, són els exemples unitaris que ens mostren el camí a seguir. La lluita de classes existirà mentre les empreses només tinguin l'objectiu d'augmentar la taxa de guanys i no pagar impostos amb la seva enginyeria fiscal. Els paradisos fiscals i les societats SICAV han de cessar. Però al mateix temps hem de reconèixer-ho, hi ha un dèficit en el moviment obrer actual, no hi ha les lluites necessàries que frenin la devaluació de les condicions que patim al nostre país i a tota Europa.
Cal recordar que, amb l'absència de mobilitzacions generals, no s'ha aconseguit derogar la reforma laboral del PP i que, per a molts, es dóna gairebé per oblidada la que va fer, també molt negativa, el PSOE. Per això, és més necessari que mai difondre els exemples de conquestes de drets, perquè la pràctica s'estengui, siguin de les sigles sindicals que siguin. Després del que ha passat a llargues lluites com la de Panrico, Coca Cola, Movistar, Estibadors, Titanlux, o, el 2018, la del taxi, actualment hi ha lluites contra Expedients de Regulació d'Ocupació en sectors com Banca (Santander, Caixa Bank), Distribució d’alimentació (DIA; Supersol), Indústria (Alcoa, Airbus; Cemex; GM; Ford, Nissan), Energia (Naturgy, o el conveni d'Endesa amb una presència dels jubilats molt significativa) i Telecomunicacions (ERO Vodafone). Al que cal afegir el gran ERO encobert de l'Administració Pública, amb molts treballadors que porten anys i anys i que ara, amb les seves lleis, no se’ls permet continuar.
Els cessaments de l'activitat o la deslocalització estan a l'ordre del dia i, si bé no hi ha estadístiques oficials, cada vegada són més recurrents els conflictes motivats per l'impagament als treballadors/es. Altres exemples e lluita són Cayfosa (Sta. Perpètua-Vallès), Altair (Seseña), Chupa Chups, Arcelor mital contra els acomiadaments, o, al Metro de Barcelona, per l'eliminació de l'amiant. Però les lluites que són de resistència no són el mateix que les que són a l'ofensiva. El 2019 hem vist també algunes llargues vagues ocultades com la de Cotronic a Montcada i Reixac (contracta de Movistar) que amb una vaga de 2 hores al dia durant de 6 mesos, vegem els resultats: van aconseguir, en el sector del metall, un acord amb una pujada salarial fixa del 13% del salari i una altra pujada variable d'un altre 13%, a més d'una paga extra de 1.000 € no consolidable. És important recalcar que els treballadors de COTRONIC funcionen en "bossa comuna" pel que fa al plus de producció, de manera que no competeixen entre ells, s’ajuden en tot i han aconseguit desterrar l'individualisme. La lluita no es reduïa aconseguir un augment salarial, sinó que va prioritzar la conciliació familiar i la seguretat en matèria de PRL en tot moment, modificant l'horari que venia sent de jornada partida, de 8 h a 14 h i 16 h a 18 h, per una jornada contínua de 7.45 minuts que finalitza a les 16 h (deixant un torn rotatiu mínim de 8 persones que també la realitzen com a jornada contínua, però que acaben el seu torn a les 18 h).
Hem vist que la precarietat segueix en el sector públic. N'hi ha prou amb parlar amb metges i professors universitaris per conèixer les seves pèssimes condicions, ja que, malgrat les mobilitzacions de 2019, malauradament els pressupostos i les retallades han estat prorrogats. La contractació de 250 metges va donar per acabada una vaga de sanitaris públics, que d'haver continuat aquella setmana unitàriament, podia haver obligat a molt més a la Generalitat. Malauradament, el paper del sindicat de metges no va ser el d'un sindicat de classe, sinó d'un corporativisme que deixa al marge moltes necessitats comunitàires.
L'intent d'agrupar les lluites sindicals del conjunt de funcionaris per la recuperació salarial amb les lluites ciutadanes contra les retallades i, així recuperar el sector públic, no s’ha aconseguit. No s’ha aconseguit, per exemple, la unitat efectiva entre moviments socials com la Marea Blanca i els treballadors públics. Els treballadors i les treballadores d'ensenyament poden tornar a mobilitzar-se en les universitats per alguns objectius fins ara postergats, emntrestant, les reivindicacions d'aquella ILP Educació, que el Govern de JuntsxSI va trair al costat del PP i Ciutadans el 2016, continuen pendents entre les urgents mesures socials necessàries per a revertir el fracàs escolar. Els exemples de lluita del sector públic encara estan per venir, veurem com s’enfronta la precarietat un cop renovada la representació en les eleccions sindicals, però dubtem de la combativitat d'I-CSC que ara ha entrat amb força en diversos departaments de la Generalitat, a la calor dels suports independentistes rebuts. El repartiment de delegats sindicals entre el funcionariat de la Generalitat de Catalunya és avui: IAC 267, CCOO 174, UGT 123, I-CSC 115.
Excepte alguns exemples en el sector privat i en el sector públic, no hi ha una lluita enfront de la precarietat que sigui valenta, unitària i democràtica. Alguns argumenten que la por paralitza les iniciatives, que són moltes les armes de la patronal amb l'acomiadament barat o la possibilitat real de no renovació dels massius contractes temporals. També s’argumenta sovint que hi ha joves que prefereixen lluitar en altres moviments socials que no en el món del treball, on pateixen la repressió immediata de la precarietat. La generació que en la transició va lluitar en condicions molt més difícils, els recorda sempre que és possible lluitar i guanyar si s'organitza la lluita, però no influeix suficient. Alguns exposen la necessitat d’un sindicat mmés lligat al territori, ho fan des del sindicalisme de base italià USB, que alguns comunistes de Rete de Comunisti van impulsar. Aquí, hi va haver diversos intents d'oficines contra la precarietat, algunes subvencionades per l'Ajuntament de Barcelona, o d'algun sindicat de barri, impulsat per llibertaris que encara no han donat exemples importants de crear una solidaritat territorial estable. El model vigent, de tot el poder a les federacions i de tancament dels locals sindicals en les comarques i districtes, ha de canviar. Els ateneus i Casals tampoc no han abordat la precarietat laboral. Exemples impulsats per comunistes com els de 3 Voltes Rebel de 9 Barris o de L'Obrera de Sabadell són exemples que cal estudiar amb interès, per a millorar.
El model dominant d'acostar-se al sindicalisme és el que imita la gestoria jurídica per a la resolució de problemes laborals individuals i, després, no queda res d'organització solidària estable, excepte els militants de sempre. La delegació de la lluita sindical, al delegat sindical del comitè, predomina. No es creu que el sindicat siguem totes i tots, succeeix com en la política. Alguns plantegen que una reivindicació estratègica és eliminar la por existent a lluitar, amb una llei que permeti que l'acomiadament guanyat en un judici com a improcedent, tingui la garantia de la readmissió del treballador i que el judici no quedi en mans d’una justícia tan lenta. Es donaria, així, l'opció al treballador de reingressar o no al lloc de treball després de l'improcedent o d’una indemnització de 45 dies per any treballat (no de 33), argumenten que això permetria saber amb seguretat que la lluita acabarà sempre amb el manteniment el lloc de treball. Convé recordar que això es va aconseguir un curt període de la transició, l'any 77.
El sindicalisme honest i combatiu que queda dins dels sindicats majoritaris i institucionals ha d'assumir aquest debat amb la resta del sindicalisme minoritari, que proporcionalment és molt més combatiu. Quan es vol lluitar sense protagonismes estèrils i l'assemblea és la que decideix, la disgregació de sigles no hauria de ser un problema. El sindicat co.bas va proposar anar a candidatures conjuntes, que obeeixen a les assemblees des del sindicalisme alternatiu, a Telefónica, a CGT, ESK, CIG, LAB, que s’hi van negar: només obeeixen als seus òrgans de direcció i els seus afiliats, que sempre són pocs. Però, sense les assemblees unitàriess no hi ha democràcia ni correlació de forces per modificar la realitat. El mètode sí importa, els mitjans són part de la fi.
Algunes propostes se centren en el fet que els objectius no estan a l'altura de les necessitats. Hem vist el 2019 a les armilles grogues franceses demanar 1800 € de salari mínim. Quan es demana un salari mínim de 1.200 a Catalunya, altres responen que això hauria de ser en net, ja que, si és en brut, a la pràctica, són menys de 1.000 € al mes i molts ja els cobren si fan les 40 h. Per a gaudir de 1200 € al mes per 14 pagues, amb l'IRPF actual, els salari hauria de ser 1500 € bruts per a una persona soltera sense fills. A més a més, la realitat és que hi ha milions d'hores extres no declarades, moltes no pagades, però molt poc enfrontament perquè es compleixin els mínims legals dels convenis i de l’Estatut dels Treballadors.
La renda bàsica tampoc ha tingut lluites concretes sobre les quals recolzar-se, encara que alguns la plantegen com un gran mecanisme de redistribució de la riquesa. És possible que no siguin atractives aquestes reivindicacions per als qui són treballadors estables i amb drets, perquè són molt mínimes, i que la distància amb els més necessitats sigui abismal, de manera que poden preferir compatibilitzar les seves necessitats urgents amb l'economia submergida o amb l'incompliment del conveni. La veritat és que les mobilitzacions no han estat prou atractives per a àmplies masses, ni l'exigència de compliment de la renda garantida per als aturats. La consciència s'anirà construint a partir d'una pràctica quotidiana, no d'un programa màgic.
Al costat del repartiment de la riquesa, l'exigència històrica és la del repartiment del treball, de tots els treballs, inclosos els domèstics, que és el més important. Però aquesta reivindicació segueix estancada. Ara es compleixen 100 anys que a Barcelona es va conquistar un millor repartiment del treball de forma global amb la vaga de la Canadenca. Tanmateix, avui, les empreses amb 35 hores de jornada són molt poques. Les que signen convenis de reducció de jornada o, fins i tot, passen a condicions de jornada intensiva, per a poder compatibilitzar els horaris amb la vida, també són molt poques. Les propostes de teletreball s'acosten més a una forma d’explotació intensiva, des de casa, amb el desavantatge d’una manca de relació col·lectiva amb altres companyes o companys per agrupar-se davant l'empresari. La reivindicació d'aquell any 1995, quan va haver-hi grans mobilitzacions per les 35 h (impulsades per la IU d’Anguita, CGT, CrítiCCOOs, etc.) ha estat represa només al programa electoral de Unidas Podemos per les 34 h, però sense que s’hagin organitzat lluites concretes pel tema. Les interessants mesures implantades en alguns llocs de Suècia i el Japó, com la jornada de 4 dies, són temes per debatre com a exemple per a impulsar les lluites.
Quina organització necessitem per enfrontar la precarietat? La perspectiva de tenir centenars de camarades organitzats treballant en barris o sectors, com els hi va haver en un temps que els partits comunistes es van plantejar aquesta prioritat del moviment obrer, segueix pendent. Els exemples d'organització nova els seguirà buscant la gent d'acord amb les seves necessitats, però les explosions momentànies necessiten una organització prèvia i estable per acabar amb èxit. Per això és necessari abordar tasques organitzatives més enllà del dia a dia sindical, amb aquells activistes més conscients d'aquests dèficits. Abans de la crisi, només hi havia lluita contra els EROs en un 3% dels casos i la majoria ja arribaven pactats a la Generalitat o Ministeri de Treball, perquè no haguessin de posicionar-s’hi els polítics, ni a favor ni en contra dels acomiadaments. La llei no permet apujar els salaris a l'alcalde que externalitza treballs en un municipi o al parlament d'una autonomia. Però la llei actual europea obliga les institucions a què el treball que s'encarregui depengui només del preu que posin els convenis col·lectius (no del que voti la ciutadania) i aquests convenis depenen de la força que tingui la classe treballadora per a negociar dins del sector. Fa anys que aquests convenis tenen increments molt baixos i són signats sense lluita. L'assaig error de noves organitzacions és urgent, cal difondre els exemples de lluites exemplars, és un primer pas, però l'important és prendre’s seriosament la tasca organitzativa, per al conjunt de les esquerres i el sindicalisme sociopolític.
Un sindicalisme que vol superar l'injust sistema capitalista ha de ser un sindicalisme amb ideologia revolucionària, on la formació dels activistes sigui una prioritat perquè se sàpiguen contrarestar les noves habilitats ideològiques de la patronal i el discurs dominant en els mitjans del sistema. Avui moltes empreses utilitzen tècniques més desenvolupades per demostrar que tots anem en el mateix vaixell i que l'empresa ha d'anar millorant per augmentar uns beneficis que, després, no es distribueixen. D'aquells cercles de qualitat dels anys 80, ja han passat molts anys, avui hi ha coaching individualitzat, tallers de ioga, sortides lúdiques i tot un ampli ventall de formes de menjar el coco, que no saben enfrontar-se pels delegats sindicals. Sense aquesta formació, continuarà la devaluació dels conceptes com classe treballadora (la majoria es creu classe mitjana), plusvàlua, republicanisme, impostos progressius, igualtat i fraternitat. Vam veure, en l'època de Sacristán (el nostre gran teòric comunista), com aquest ens alertava del retard que portava el moviment obrer en temes de feminisme i ecologisme. Avui, temes com la igualtat de gènere i LGTBIQ, el decreixement, l'antiracisme i l’antifeixisme, s'han d'abordar, perquè s'expandeixen molts rumors masclistes, desenvolupistes o prejudicis ètnics de tota mena. Cal recuperar el projecte del socialisme democràtic, un humanisme sense antropocentrisme. Les idees democràtiques han d'entrar a l'empresa.
El tema de l'economia plural, de la nova economia i el cooperativisme ha entrat amb força aquest segle, més encara després de la crisi. Hi ha moltes persones que ho veuen com una alternativa a l'estatal, que l’activitat pública s'ha de combinar amb la comunitària. La idea que ens va deixar el fil vermell del marxisme, abolir el treball assalariat i passar a una associació lliure de productors, alguns creuen que pot fer-se ja amb una cooperativa dins del mercat capitalista. Hi ha altres exemples que són per urgències d'alternativa, com ho hem vist amb l'agrupació de la cooperativa de Manteros (per obtenir papers després de 8 anys d'estar sense a Barcelona), o amb els Riders, sol·licitant ajudes per crear una cooperativa i una aplicació informàtica alternativa al Globus i Deliveroo. És un debat que hem d'afrontar, per confrontar amb un capitalisme que ens vol fer passar a tots per emprenedors, convertint-nos en falsos autònoms.
El paper a les institucions dels partits d'esquerra nous no està tampoc a l'altura en temes sindicals. La majoria de regidors no procedeixen d'aquest món de lluites, sinó d'altres moviments socials. S’han produït vagues que podien evitar-se. El nou model econòmic que superi el capitalisme no està escrit i l'haurem d'anar construint. Alguns plantegen aliances amb les PIMES i amb els autònoms, davant els grans poders. Els nostres debats es troben també a l'Equador, Bolívia o el Brasil. És un debat complex, ho veiem fins i tot a Cuba, on han redefinit el paper dels seus sindicats en les seves empreses mixtes amb capital estranger, o a la Xina, on sorgeixen ara moltes lluites contra l’explotació. L'important seria que els nous models de relacions de producció fossin un exemple ocupació digna i estable, aquest exemple seria el multiplicador.
Si volem una societat que superi aquest injust sistema capitalista que perpetua la pobresa, l'exclusió social i la divisió sexual del treball, cal enfrontar-nos al domini del sistema financer, al poder real que tenen moltes multinacionals i bancs per a modificar la legislació social i laboral en funció dels seus interessos. Només amb la mobilització unitària, massiva i contundent és possible realitzar aquesta gegantina tasca per la majoria social treballadora. Som treballadors i treballadores, actius i aturats, precaris o falsos autònoms, patint, a més a més, com a dones la bretxa salarial, amb pensions de misèria, i no acceptem l'actual situació. La situació concreta de la classe treballadora es pateix en un context mundial que ens situa en un país dels més rics del món, sense comparació a com es viu l'explotació a Àsia o Àfrica. Així i tot, els índexs de pobresa aquí són molt elevats per a un terç de la població.
Però la nostra visió de classe ha de ser per a tota la classe, a escala mundial. Per això, l'internacionalisme és un tema a recuperar, amb pràctiques d'acció conjunta de tot el sindicalisme de classe europeu i, també, amb solidaritat. Però, per a recuperar la lluita internacional, cal planificar-la. Cal una vaga general europea, és necessària i urgent per a desmuntar l'entramat jurídic que garanteix als neoliberals la seva política antisocial en la Unió Europea. Recuperar la sobirania estatal, autonòmica o municipal no ha d'anar deslligat del nostre internacionalisme solidari.
La tasca necessària de l'internacionalisme és la que el moviment obrer ha anat practicant històricament, donant suport a les lluites socials i sindicals per la pau, sigui contra la intervenció a Líbia, Síria o Veneçuela, o per la pau a Palestina davant el genocidi que practiquen els governs israelians, i a Llatinoamèrica, on, tot i l’assassinat de 450 líders socials a Colòmbia (des dels acords de Pau de l'Havana), l'internacionalisme no està tenint gairebé cap repercussió dins el sindicalisme. Recordem que els anys 80 i 90 CCOO convocava vagues generals contra la guerra a l'Iraq i exigia referèndums contra l'OTAN. La dretanització ha estat immensa. Avui moren centenars de refugiats cada any a la Mediterrània i no és un tema prioritari?
El camí no és el cosmopolitisme i les manifestacions d'elits sindicals a Brussel·les com la del 26 d'abril de la CES. La FSM també té aquí una pràctica pendent d'exemples amb grecs del PAME, sindicats italians i comunistes de tot Europa, ja que el 8 de març s'ha vist que la coordinació venia de moviments feministes on estava absent el sindicalisme internacionalista.
Per a aquestes tasques, el moviment comunista, també el llibertari i el socialista, han tingut grans exemples en els darrers 2 segles, era un tema que s'organitzava i es treballava partint de les lluites concretes en el moviment obrer i no es deixava passar l'oportunitat d'estendre la ideologia internacionalista de fraternitat. Ara, quan la globalització financera del capitalisme s’imposa en tot el planeta, és quan aquestes tasques són més necessàries i estan més absents, llevat de l'excepció del moviment antiglobalització capitalista del 2003. No ens serveix construir un futur de competició a partir d'un país sobirà contra els treballadors asiàtics, llatins o africans, per veure qui produeix en pitjors condicions socials per copar mercats. Aquestes no són les regles del joc que ens va ensenyar el fil vermell de la història per superar la precarietat. Despullar l’imperialisme, el neocolonialisme i l’etnocentrisme, també és una tasca per a qualsevol sindicat de classe. Es va arribar tard al feminisme i a l'ecologisme, però hem d'aprendre dels nostres límits per a millorar.
Haver deixat sols als grecs quan s'enfrontaven a la UE i al deute il·legítim, o als treballadors francesos que han realitzat 24 setmanes de lluites i dues vagues generals amb les armilles grogues, és un dèficit que aquest 1 de maig seguirà pendent i hem de tenir-ho present per a avançar. Les lluites contra la precarietat seguiran i hem d'implicar-nos-hi els comunistes, els que diem que sí es pot, com els primers, per a ajudar a organitzar-les.
Josep Bel
Etiquetes de comentaris: Dossier 1 de maig 2019, Nacional
