La crisi ambiental, energètica i climàtica que pateix el nostre planeta fa que l'avenç cap a una economia baixa en carboni, no sigui una opció. Més aviat és l'única opció si es volen preservar els ecosistemes, dels quals tots depenem, i el mateix planeta en si mateix. Com qualsevol procés de canvi de model, necessita mesures i canvis estructurals que el facin possible, i un dels canvis que resulta imprescindible en el camí d'aquesta transició ecològica és el canvi de model energètic. El model energètic existent avui a Espanya i Catalunya està altament lligat a la producció d'energia provinent de combustibles fòssils amb forts impactes ambientals, amb un percentatge d'energies renovables totalment insuficient i amb un clar predomini de les tecnologies brutes i no renovables. Aquest és un dels principals reptes de la transició ecològica, determinar un model energètic més basat en les energies renovables i amb un millor retorn ambiental. Però com qualsevol canvi estructural, el camí cap a un model energètic més net presenta llums i ombres, i una de les principals ombres que presenta és en relació a l'ocupació als sectors de producció energètica no renovable. Un sector productiu amb arrelament territorial, bones condicions de treball i altament sindicalitzat. Des d'aquesta perspectiva el nostre sindicat ha exigit reiteradament la necessitat d'establir una estratègia de transició que no deixi a ningú pel camí i que sigui justa ambientalment, però també socialment.
El canvi de model energètic i la transició presenten reptes importants en el curt termini per a l'ocupació en sectors importants per a l'economia catalana i espanyola com el sector de l'automoció, la mineria i el carbó o les nuclears. Però aquest escenari de transició obre un ventall important d'oportunitats en termes de creixement i transformació de determinats sectors que hauran de jugar un paper central en la determinació d'un teixit productiu robust i sostenible.
Sectors com el de les renovables, que havien estat una gran font de creixement econòmic fa uns anys i que, donades les nefastes polítiques en matèria energètica realitzades pel govern del PP, va passar de ser un referent europeu a destruir molts llocs de treball en poc temps. Avui Alemanya té més instal·lacions solars que Espanya, tot i tenir moltes menys hores de llum.
La gestió avançada de la mobilitat, l'electrificació de l'automoció, la mobilitat compartida o la millora del transport públic han de ser alguns dels nous grans jaciments d'ocupació. A l'hora d'ampliar el dret a la mobilitat de les persones i de cohesionar el territori socialment i territorialment, un canvi modal del transport permet atreure la inversió d'indústries com les del ferrocarril, les bicicletes o els vehicles elèctrics, si s'aborden les infraestructures industrials i les inversions necessàries per retenir empreses al territori.
Aquesta transició obre una oportunitat també per a un sector que en el passat va resultar central per a la nostra economia com és el de la construcció i del qual Catalunya i Espanya eren referents en l'àmbit mundial. Un sector que malauradament, durant els anys de la gran recessió, va passar de ser motor de l'economia a perdre fins al 60% del total de la seva capacitat d'ocupació. L'escenari de la reducció d'emissions de gasos contaminants i d'efecte hivernacle obre una gran oportunitat pel sector en tot allò que es relaciona amb l'eficiència energètica, la rehabilitació d'habitatge i els nous materials constructius. Tenim l'oportunitat que el sector es transformi en un sector més industrialitzat, que no busqui només construir més edificis i equipaments, sinó que siguin millors, durin més, estiguin més integrats en el territori i tinguin un millor retorn ambiental.
A més, resulta que les polítiques públiques de rehabilitació d'edificis poden permetre arribar a sectors més desfavorits de la societat, amb molt poca capacitat inversora per realitzar inversions en aïllaments, energies renovables, aparells de baix consum, etc. Invertir en aquesta línia contribueix a reduir despesa pública en atenció a aquestes persones, però també minimitza els impactes ambientals, impulsa noves activitats i, sobretot, millora la qualitat de vida de col·lectius amb risc d'exclusió social.
L'estratègia de transició justa, conjuntament amb la digitalització, representa una part important del canvi de model productiu que tant hem teoritzat al nostre sindicat, i determina el model industrial amb el qual volem impulsar la nostra economia i el paper que Catalunya ocupa en la divisió internacional del treball. Era en aquest sentit que el nostre sindicat liderava i signava, l'any 2017, acords estratègics com el Pacte Nacional per a la indústria. I és en aquesta direcció que s'ha de desenvolupar d'una vegada la Llei de canvi climàtic de Catalunya.
Carlos del Barrio
Etiquetes de comentaris: Dossier 1 de maig 2019, Nacional
