Quan es va instaurar l'1 de Maig, com a dia Internacional del Treball, en record dels treballadors anarquistes assassinats a Chicago, la classe treballadora, veia, majoritàriament, el món en masculí. I no perquè les dones no treballessin en les diferents fàbriques, al camp, a les llars. Però el seu treball es veia dins la família com obligatori i al món productiu com a subsidiari. Ara però estem el 2019; el món ha canviat i potser hauríem de pensar que aquesta data històrica, més enllà de tenir vigència com a data important en la lluita de classes, perquè segueixen havent explotadores (explotadors) i explotades (explotats), uns i altres han canviat de fesomia. Si l'imaginari de treballador era un home blanc que treballava a la gran indústria, ara sabem que aquests són minoria; ara podem parlar de persones que treballen a la neteja, a l'ensenyament, a la sanitat, en l'hostaleria, comerç, en la comunicació... Molta gent que va passant d'una activitat a una altra, sempre en condicions precàries de treball i que en moltes ocasions s'han acostumat a viure en el "dia a dia".
I en aquesta radiografia, les dones, pateixen majoritàriament la manca de treball, el treball en precari i la pobresa.
Els homes surten abans i millor que les dones de la crisi laboral. Segons dades oficials, a Barcelona, el quart trimestre de l'any 2017 els homes presentaven una taxa d'activitat del 66,7% i les dones del 55%.
La desigualtat entre dones i homes ha augmentat: el quart trimestre de 2013 hi havia una diferència de 3,3 punts i el quart trimestre de 2018 la diferència és de 7,10 punts.
A més, avui, sabem, que per viure, no n'hi ha prou amb el treball productiu; el treball de cures és fonamental pel bon funcionament de la societat, però, sobretot, pel benestar de les persones.
I quan es tracta de la feina domèstica i de cura, les dones són majoria. Hi ha dinou punts de diferència entre el percentatge de les dones que declara que dedica força o molt de temps a la cura de persones dependents properes i el percentatge d'homes amb aquesta mateixa percepció.
El passat 8 de març vam celebrar una jornada de vaga feminista (de cures, de treball, de consum i d'estudis). Potser cal que aquest primer de maig, incorporem les demandes feministes a les reivindicacions generals.
Es deia en el manifest del 8 de març: "Les nostres vides segueixen marcades per les desigualtats, per les violències masclistes, per la precarietat, per les exclusions socials i laborals, pels desnonaments dels habitatges, pel racisme i la manca de responsabilitat de la societat patriarcal i de l'estat en els treballs de cures.
Les feministes plantem cara a l'ordre patriarcal, racista, colonitzador, capitalista i depredador de la vida en el nostre planeta.
Exigim polítiques públiques. Fem una crida a la rebel·lia i a la lluita contra l'aliança entre: el patriarcat el capitalisme i el feixisme que ens vol dòcils, submises i callades. Si ens toquen a una, ens toquen a totes!
Amb la VAGA DE TOTES, avui amb la vaga de cures, reivindiquem que el treball de cures, sigui reconegut com un bé social de primer ordre, i exigim la redistribució d'aquest tipus de tasques.
Avui fem vaga contra la precarietat laboral, contra les feines marcades per la temporalitat, la incertesa, els baixos salaris, les jornades parcials no desitjades i les llistes de l'atur femení. L'empresa privada, la pública, les institucions i la política són reproductores de l'explotació laboral de les dones. Per una jornada laboral de 30 hores!
Exigim que s'eliminin les pràctiques laborals de subcontractació i terciarització, que precaritzen les condicions laborals, sobretot, a les que treballem en el sector d'hoteleria, les que fem la neteja en escoles, hospitals, locals i edificis, les que treballem en l'àmbit de les cures, moltes som migrades i gitanes.
Denunciem l'esclavitud moderna que significa el ser treballadora interna. Exigim la ratificació del Convenir 189 de l'OIT per la dignificació del treball de la llar i de les cures. Exigim la derogació de la "enmienda 6777" que no permet fins al 2.024 la integració amb el Règim General de la Seguretat Social."
Aquest primer de maig, dia de les dones i homes treballadors, a més de reclamar millors condicions laborals, cal que ens plantegem que la responsabilitat d'infants o de la gent gran o malalta, i de les cures, en general, no pot recaure només en les dones (de la família o subcontractades immigrants).
Potser si els homes comencen a tenir responsabilitats en aquest aspecte, es prendran més seriosament exigir reducció de la jornada laboral com a reivindicació prioritària. Jornades de 8-10 hores laborals, més desplaçaments, són incompatibles amb tenir cura de persones dependents.
En paral·lel, hem d'exigir que el treball de cures sigui assumit com un servei públic sense més demora, que a més de proporcionar benestar a persones dependents i a qui en té cura, crearia llocs de treball en condicions laborals dignes.
I també caldrà que abordem el tema de les cures com a qüestió comunitària i fer visible el caràcter cooperatiu d'aquestes activitats, i atendre'n el potencial democratitzador.
Adelina Escandell
Etiquetes de comentaris: Columna Violeta, Dossier 1 de maig 2019, Nacional
