La relació política entre Catalunya i Espanya està passant per un mal moment, sense que es vegin millors perspectives de futur. La qüestió és, si el conflicte respon a problemes reals o de casta política, a problemes culturals i/o lingüístics, o si hi ha altres problemes que afecten de forma important a la ciutadania més enllà de la seva procedència i la seva pertinença a determinats nuclis d'alt, mitjà o baix nivell econòmic. Un dels aspectes que es reclama des de Catalunya està referit al Dèficit Fiscal. És a dir, som aproximadament, un 16% de població, generem un 22% de Producte Interior Brut (PIB) i aportem gairebé un 25% de recaptació dels impostos de l'Estat. Els diners que cada any torna a les institucions de l'Estat a Catalunya deixa entre 10.000 i 20.000 milions d'euros anuals de dèficit fiscal que no retorna. Però, en què ens afecta això als ciutadans de Catalunya?
Cada any es calcula i publica l'IPC (Increment de Preus al Consum). Als pensionistes ens afecta perquè és l'increment que tenim (o hauríem de tenir) en l'actualització de les pensions. Aquesta dada de l'IPC varia en les diferents autonomies i Catalunya, entre 2002 i 2017 (en 15 anys), reflecteix un diferencial d'aproximadament un 4,5% superior a la mitjana espanyola (un 0,3% anual de mitjana), i això suposa que els pensionistes tenim una pèrdua de poder adquisitiu d'un 4,5% en aquest període, respecte a la mitjana espanyola.
Si tenim en compte el període de cotització per al càlcul de la base de la pensió (25 anys), mes els 20 anys de mitjana de vida del pensionista (65 a 85 anys), el diferencial en la pèrdua de poder adquisitiu amb la mitjana espanyola podria aproximar-se al 15%.
Posant un exemple, aquesta pèrdua que freqüentment s'argumenta com solidaritat entre tots els espanyols, vol dir que, mentre pensionistes d'altres comunitats autònomes amb menor desenvolupament econòmic, amb la mateixa pensió i per tant amb la mateixa cotització durant els 25 anys, no aporten recursos de la seva pensió a les necessitats de la seva pròpia comunitat, als pensionistes catalans ens acaba costant gairebé un 15% a totes les pensions, des de la més alta a la més baixa.
Aquesta situació no es limita als pensionistes, afecta durant tota la seva vida laboral de la mateixa manera, a tots els funcionaris que treballen a Catalunya, ja siguin ensenyants, sanitaris, policies, de l'àmbit judicial, o de qualsevol altre tipus.
Els treballadors de l'àmbit privat també resulten afectats, perquè en les negociacions de convenis no s'utilitza l'IPC de Catalunya sinó el d'Espanya, de manera que els augments de salari en general mantenen la mateixa tendència de pèrdua de poder adquisitiu.
Les transferències de l'Estat als Pressupostos autonòmics i municipals també pateixen la pèrdua de poder adquisitiu, encara que es redueix el seu impacte, ja que una part important de la despesa s'aplica al cost salarial que en general ja queda compensat perquè en el seu increment s'ha aplicat l'IPC espanyol i no el català.
Aquesta pèrdua constant en pensions, salaris i pressupostos de les institucions, també afecta el funcionament de l'economia en general, ja que redueix el poder de consum a tots els nivells, afectant autònoms, petits comerciants i empresaris i porta com a conseqüència afegida l'increment d'impostos per fer front als costos d'inversió i manteniment de la infraestructura del 22% de PIB, superior a Catalunya sobre la mitjana espanyola.
En resum, l'actual relació econòmica entre Catalunya i Espanya ens condemna a un empobriment permanent i necessitem que els nostres representants polítics i sindicals plantegin alternatives per acabar amb aquest Dèficit Fiscal.
Tomás López
Etiquetes de comentaris: Nacional
