Actualment estem vivint una època de retallades a la sanitat pública del nostre País que es podrien titllar d'immorals. Ja que els diferents governs que han passat per la Generalitat a les últimes legislatures, han deixat aquest sector amb uns 1500 milions d'euros menys de pressupost i fins a 2400 professionals menys a les seves plantilles. Això ha tingut com a conseqüència (entre d'altres) unes llistes d'espera disparades, personal sanitari que percep uns sous insuficients, jornades de treball extenuants, serveis d'urgències col·lapsats per la manca de personal, pacients que passen fins i tot dies a una llitera a un passadís de l'Hospital perquè no hi ha boxes o llits disponibles, etc. Totes aquestes mancances a la nostra sanitat, han fet que el sector privat agafi més rellevància i es vegi afavorit per aquestes circumstàncies. Recordem les infames declaracions de l'exconseller de sanitat Bohi Ruiz el 2011, en què recomanava a tots els Catalans que s'afiliessin a una mútua privada i que va retallar en 3 anys fins a un 20% del pressupost a l'assistència primària. És per tot això i des d'una perspectiva històrica, no està de més recordar el que va ser el primer Sistema Sanitari públic i Universal de la història que va tenir lloc a l'URSS, i el gran avanç que va significar per la societat d'una època, i l'exemple que ens va donar a les generacions posteriors. Perquè un sistema sanitari públic i universal garanteix l'accés a l'assistència Sanitària completa i a la Salut Pública dels residents d'un País o regió geogràfica o política, sense importar la seva capacitat econòmica o situació personal.
Poc després del triomf de la Revolució Bolxevic l'Octubre de 1917, es va establir a Rússia el 1918 el primer sistema Sanitari Universal de la història de la mà del Comissari Popular de salut pública Nikolai Semashko, que estaria al càrrec fins al 1930. La cura de la Salut devia ser controlada i gestionada per l'Estat i es proporcionaria gratuïtament a tots els ciutadans. Es van crear noves organitzacions com La Unió Federada de treballadors Mèdics de Rússia o l'Institut Estatal d'Higiene Social. Tot el personal sanitari eren empleats estatals i en general, el sistema sanitari Soviètic tendia a l'atenció primària i profilàctica més que a l'hospitalària, ja que era un sistema que posava més èmfasis en la prevenció. El model "Semashko" ha sigut considerat com un sistema coherent i rendible per fer front a les necessitats mèdiques de la seva època.
El 1913, a la Rússia zarista l'esperança de vida era de només 36,4 anys en comparació dels 53,4 al Regne Unit. En menys de mig segle l'esperança de vida havia augmentat fins als 69,5 anys (dades de 1965) a l'URSS. La mortalitat infantil també havia experimentat un descens significatiu, passant de prop d'un 50% el 1913, a un 25% el 1965 fins a arribar a un 2.99% el 1975. També el 1960, hi havia més d'un metge per cada 5.000 habitants (setze vegades més que el 1913). Les campanyes de vacunació van ser molt efectives també. Per exemple, el còlera (que va matar més de 2.000.000 de persones entre el 1823 i el 1922) va ser erradicat el 1927. Una altra fita del Sistema sanitari Soviètic, va ser que l'avortament (lliure i gratuït) es va legalitzar l'any 1920. Molt abans (entre 40 i 50 anys) que a les Socialdemocràcies. Al començament hi havia també una gran dependència de medicaments importats, però el 1928 entre un 70% i un 90% dels medicaments es produïen a l'URSS.
La despesa en serveis mèdics va augmentar de 140,2 milions a 384,9 milions de Rubles entre els anys 1923 i 1927. Es van construir més de 2000 Hospitals entre els anys 1928 i 1932 i es va destinar un 16% del pressupost total del govern a sanitat l'any 1929. Aquesta inversió de l'Estat en sanitat va proporcionar als Soviètics una atenció mèdica competent i gratuïta, i va millorar notablement les seves condicions de vida. Una data a tenir en compte, el 1985 la Unió Soviètica tenia 4 vegades més doctors i llits d'Hospital que els tot poderosos EUA.
La cobertura sanitària era total, gratuïta i universal per a tota la població. El finançament corresponia a l'Estat, encara que les granges col·lectives i les indústries participaven en aquest finançament amb part del seu pressupost.
El sistema sanitari soviètic tenia una planificació centralitzada, mentre que les activitats executives i operatives estaven totalment descentralitzades. Ho sigui, hi havia un Ministeri central de sanitat i diferents departaments de salut a les Repúbliques, Regions, Ciutats i districtes. Fent d'aquesta manera que l'assistència sanitària arribes a qualsevol racó de la Unió Soviètica.
Els estudiants de medicina rebien la seva educació i formació de forma gratuïta i durant els 6 anys que durava la carrera rebien un sou. Un alt percentatge d'aquests estudiants eren dones, ja que la formació en aquest àmbit (com en tant d'altres) era totalment equitativa entre gèneres.
Tots aquests canvis en salut que van succeir arran de la Revolució Bolxevic, van tenir el seu ressò a les Socialdemocràcies Occidentals, inspirant-se en molts casos els seus sistemes sanitaris en el Soviètic i millorant d'aquesta manera, l'atenció sanitària a les seves respectives poblacions.
Quines conclusions podem treure de tot això i com les podem aplicar al nostre sistema sanitari actual? Hem d'apostar clarament per un sistema sanitari públic 100x100, que garanteixi l'accés a aquest de tots i totes les ciutadanes. Apostant també per una Atenció Primària de qualitat amb més recursos econòmics i humans. I sobretot, no permetre l'intrusisme que en molts casos ve fomentat des de les institucions per interessos econòmics, de la medicina privada en la pública, fent que hi hagi preferències i diferencies entre pacients i usuaris, qualificant-los de primer, de segon i, fins i tot, de tercer ordre. I per últim i no menys important, està la formació i la investigació en aquest àmbit, en què les autoritats competents haurien de destinar molts més mitjans econòmics i materials.
Per últim recordar, que l'assistència Sanitària Universal és considerada un dret humà de segona generació inscrita als drets econòmics, socials i culturals. I que com a tal, totes les persones hem de gaudir d'aquest dret, sense importar el nostre gènere, la nostra raça, la nostra procedència o cultura, i/o la nostra situació econòmica o personal.
José Sánchez
Etiquetes de comentaris: Història
