Miquel Rico
Pots descarregar el número en pdf en aquest enllaç
Un dels principals reptes pels i les comunistes ha de ser la construcció col·lectiva d'un projecte polític adequat als reptes ecosocials actuals. Significa això que no existeix a hores d'ara? No. Existeix, però no de forma integrada i explícita. Existeix, però algunes de les seves parts resten ancorades a formes d'entendre el món natural força errònies o sense assumir els implícits de l'anàlisi ecologista, feminista i decolonial. Fa vora cinquanta anys que la ciència va descriure la trajectòria de mort en la que cavalquem, gairebé cinquanta també des de que Françoise d’Eaubonne encunyar el terme ecofeminisme, i cinquanta-nou des de que Franz Fanon publicà “Els condemnats de la terra”. Tot i així la velocitat no ha fet més que augmentar.
La intencionalitat capitalista no existeix, la seva dinàmica és cega, a-democràtica, construïda entorn a dinàmiques de poder i explotació emanades de la lògica del mercat. Ens porta a la barbàrie i la classe dominant, al percebre-ho, es prepara per a ella de forma lampedussiana. El repte és tan complex i afecta a tants nivells que implica repensar-ho tot. Ho hauríem d'haver fet fa temps, però no ha sigut així. Que els morts enterrin els seus morts. L'avenir ha de ser el nostre leitmotiv.
Una part de l’esquerra actual s’aferra a drets conquerits sense tenir en compte que aquests s’han de refundar sobre una base material i cultural radicalment diferent. Aquesta inèrcia ens pot portar a errors estratègics a llarg plaç de gran envergadura.
Com, però, articular estratègies defensives democràtiques en un moment en el que els processos de precarització i despossessió, centralisme i autoritarisme van en augment sense que això signifiqui una reivindicació dels modes de producció i consum fossilista?
Les perspectives de col·lapse -o col·lapses- ens obliguen a repensar el paper del treball i la seva falsa i patriarcal divisió, abordar l'abismal divisió entre el poder polític i l'econòmic, resituar la natura i a nosaltres en ella. Acceptar realment i fins al final el diagnòstic ecologista, incorporant-hi l'anàlisi feminista i el pensament anticolonial, implica que hem d'enriquir la nostra mirada. Aquesta ha de relacionar el seu relat aparent (aquell descrit per Marx i que posa sobre la taula la lògica del intercanvi capitalista) amb, seguint a Nancy Fraser, les “condicions de possibilitat de fons” de la societat capitalista.
Són tres els canvis que cal integrar en la nostra subjectivitat:
En primer lloc la reproducció social, treball reproductiu o de cures, és a dir aquelles formes d'aprovisionament, atenció i interacció que produeixen els vincles socials; activitats de socialització i construcció de comunitats que produeixen i reprodueixen significats compartits, disposicions afectives i els horitzons de valor que sostenen la cooperació social. Activitats que majorment es realitzen fora del mercat: a les famílies, el barris, les escoles i institucions varies i que estan associades a les dones.
En segon lloc un altre gir epistemològic a integrar holísticament és la dependència del capitalisme respecte uns poders polítics que estableixen i reforcen les seves normes constitutives. Sense marc legal, sense el dret a la propietat, sense mecanismes de coerció que arbitrin i reprimeixin, sense Estat en definitiva no hi hagués hagut “constitució” del capitalisme. En aquest sentit trobem un altra divisió: entre l'organització/poder polític i l'econòmic (Ellen Wood) i en relació a aquesta també la divisió westfaliana nacional/internacional, imperialista, i la racista centre/perifèria. Totes elles històriques i en fase de mutació.
I en tercer lloc la natura, el valor de la qual es pressuposa i es nega alhora. Integrar, doncs, en el nostre anàlisi global i sectorial que el capitalisme assumeix estructuralment -inaugura, de fet- una profunda divisió entre l'àmbit natural i l'àmbit econòmic, alhora que, al modelar el nostre projecte polític salvem aquesta distinció perniciosa.
L'ecofeminisme, l’ecologia política i l’economia ecològica han posat ja en marxa aquesta tasca, de la que ens hem de nodrir. Però mentre fem política en el present, tenint en compte les relacions de forces i les contradiccions que això implica, no hem de renunciar a buscar millores socials que alleugin la càrrega material de les classes més vulnerables tot començant a dibuixar l'horitzó utòpic que necessitem per no deixar-nos arrossegar per les estructures de sentit construïdes dins el capitalisme.
En concret ens podem plantejar les següents preguntes: Com construir un socialisme que no només s'enfronti a la distribució del fruits de la producció, sinó que es replantegi la producció mateixa i el lloc preponderant del treball assalariat? Com descentrar el mercat econòmicament i políticament com a nucli de les relacions socials? Com fer front a l'atur creixent i a condicions de vida cada cop més excloents sense reproduir els cicles d'expansió del capital i de consum energètic i material inherents a les fases de recuperació capitalista? Com combinar de forma concreta la necessària centralització de certs sectors productius necessaris amb una descentralització que ajudi a construir majors quotes de resiliència sobre els territoris? Quins models de gestió urbana i territorial, de mobilitat, de distribució de béns, de consum, energia i aliments són necessaris i desitjables?
En el nostre context, ens cal una austeritat ben entesa, just i desitjable, un programa d’austeritat transformadora (Berlinguer) i això implica fer front a escenaris de reconfiguració del treball de gran calat, amb una reorganització important, localització de l’economia, re-primaritzant-la impulsant l’agroecologia, treballant menys hores en total, però també amb una reducció d’hores de treball en sectors com les finances, la indústria, les TIC, el turisme, el transport o la construcció equivalent a 2 milions de llocs de treball fins al 2030. Aquesta reducció d’hores de treball és impensable sota el capitalisme i el treball assalariat, i en canvi és natural en el socialisme, on maximitzar l’oci és compatible amb el bon funcionament de l’economia.
L'internacionalisme, per altra banda, pren en aquest context un valor preeminent al menys en dos sentits específics. En primer lloc qualsevol projecte polític emancipador en l'actual context han de posar fre, segar i no participar de tots aquells processos extractivistes colonials a través dels qual es sustenten les nostres societats actuals.
El concepte justícia climàtica i social ens interpel·la en la mesura en que ni de lluny som els que patim, ni patirem les pitjors conseqüències del capitalisme. Els fronts més durs de la lluita ecologista no es donen al centre del sistema capitalista, on gaudim de certa protecció legal davant les pitjors mesures, sinó a la perifèria, on els desplaçaments forçosos, els assassinats de líders de moviments, la destrucció massiva d'ecosistemes i els processos de despossessió estan a l'ordre del dia. Quines relacions polítiques, comercials i de cooperació volem mantenir amb els països de llatinoamerica? Sobre quina base material realitzem els processos de reindustrialització necessaris? Quines amb els països de la ribera sud del mediterrani? Continuaran sent territoris dels quals en fem un ús instrumental en base a una constant violació dels drets humans? Com afrontem el deute ecològic i humà que arrosseguem?
Per altra banda, front a un present i futur en el que les migracions forçoses tenen tots els visos d'augmentar degut, entre d'altres, als efectes del canvi climàtic, cal garantir el dret universal a la ciutadania, exposar i desmuntar el racisme institucional constitutiu en les legislacions actuals i fomentar la solidaritat i la reparació històrica a través, entre altres mesures, de les vies legals i segures, el tancament dels CIEs i la regularització de les persones que viuen al nostre costat.
Un altre repte important resta en l'esfera dels comportaments individuals i del propi Partit com a subjecte. Aquest és rellevant, no tant sols perquè com a comunistes hem de ser exemple, sinó perquè és fal·laç pensar que els comportaments individuals d’una persona del centre del sistema no tenen pes. La major part de la població de l’Àfrica ni té cotxe, ni consumeix productes importats, ni viatja en avió. Pensar que el nostres hàbits no són rellevants a escala global és mentida a Espanya i a Catalunya. Si som exemple militant, ho hem de ser també a través de les nostres pràctiques de consum, tenint en compte que, tot i que aquestes són actes individuals, estan vinculades a alternatives de producció i consum col·lectives (finances ètiques, energia, proximitat, etc.). Com viatgem i ens movem, com comprem, com ens alimentem, com ens relacionem. No obstant, davant de noves quotes de precarietat i pobresa material que s’estan donant, com la proposta política pot amalgamar la idea del consum responsable i ecològic i la garantia material per a les classes populars?
Les aliances socials més importants que es posen sobre la taula són, doncs, entre els moviments antiracistes, antifeixistes i per la pau, els feminismes anticapitalistes i el moviment ecologista. Aquestes aliances han de buscar, més que un suport, un procés de permeabilitat d'unes amb altres i amb la resta de moviments, especialment i de forma estratègica amb l'obrer, però també amb la resta de plataformes de garantia de drets (salut, educació, habitatge, etc.). Com recull la lluita sindical les elaboracions crítiques del feminisme sobre el treball assalariat? Com s'integren les reivindicacions antirracistes sobre ciutadania dins els municipis i la lluita veïnal? Com s'encara la defensa del drets laborals i els lloc de treball amb la necessitat de reconfigurar indústries senceres com la de l'automòbil? Cal integrar mirades i construir una agenda compartida.
L’Economia Social i Solidària aquí juga un paper central a l’hora d’articular formes de contrapoder. La seva aposta per lògiques no mercantilistes i de benestar col·lectiu, circuits curts, comerç just, producció agroecològica, procomú i open data, suport mutu, contractació pública responsable, recuperació i reciclatge la converteixen en un pilar fonamental per bastir formes d’aprovisionament social alternatiu al mercat de base fòssil i explotadora.
Davant l'atomització en les lluites cal fomentar punts d'encontre i debat, llaços reivindicatius i programes compartits que facin front la urgència, la gravetat i la complexitat dels impactes presents i per venir.
Reflexions finals que volen ser principi
Moltes de les problemàtiques exposades obren a la porta a la possibilitat d'una gran revolució tècnica i creativa, tant l’àmbit de les ciències humanes com en el de l'enginyeria, l'arquitectura, l'agronomia, etc. Un nou renaixement construït entorn a les necessitat, la cooperació, l’eficiència i l’enginy.
Un aspecte important i menystingut o invisibilitzat és que les propostes polítiques que s'articulin han d'orientar-se i avaluar-se sempre entorn a indicadors físics i socials concrets. Qualsevol mesura ha d'anar acompanyada d'eines de seguiment i avaluació del seu impacte. Es necessiten, doncs, organismes independents, un impuls a la investigació i la recerca, majors espais de divulgació als mitjans de comunicació públics, programes d'ecoalfabetització i educació per la sostenibilitat, escoles que es reconnectin amb la natura, reformes sobre els estudis superiors que busquin la capacitació tècnica vers la transició ecosocial, una gran empenta als estudis agraris i reconstituir els programes de les ciències econòmiques i empresarials.
Hem de començar a imaginar més i millor, a desitjar menys i millor, perqué articular la lluita política sense perfilar quin món volem crear ens força a treballar sota el marc de significats construïts en el present, i aquests ens porten al desastre de l'ecocidi i el genocidi.
Mirar cap a un altre lloc no ens servirà. No abraçar la gran veritat científica del nostre temps, i el que implica -que som éssers vulnerables, interdependents i ecodependents- ens portarà a errar el tret polític i a no saber donar resposta als feixismes que s'alcen. Minimitzar i centrar la mirada en les preocupacions presents, abstenint-se d'enmarcar-les dins el gran procés d'acceleració capitalista i de trajectòria de mort iniciada fa setanta anys és una de les formes que pren el negacionisme actual.
Estudis recents mostren que en el sistema actual és impossible aconseguir estàndards alts de benestar sense traspassar els límits biofísics del planeta (Vietnam és el que millor està situat i tot i així és un gran emissor de CO2). Em de tenir en compte, però, dos factors: primer, que una gran part de les economies del centre del sistema estan dedicades a la producció o consum de béns superflus i no necessaris, i segon, que el benestar social no continua augmentant paral·lelament al consum de recursos, sinó que s'estanca. Des d'una perspectiva marxista i ecològica estem en l'obligació de idear diferents i millors sistemes d'aprovisionament social amb una transformació dels recursos molt més sostenible. Això implica repensar-ho tot.
Les eines clàssiques de la socialdemocràcia, com impostos progressius, una major inversió pública o regulacions més estrictes no poden, per si soles, donar una resposta emancipadora i justa al problema dels límits que presenta l'actual sistema capitalista, ni a les diverses formes d'explotació i despossessió que els sustenten. Qualsevol mesura, en el marc del capitalisme és absorbida per aquest i mediatitzada per la seva autoreproducció.
El front de batalla més gran que existeix avui en dia, al nostre parer, és el cultural. Donada la magnitud de les forces del capital, la imperiosa necessitat de canvis i el terrenys sembrats de trampes en els que juguem (eleccions i institucions entre d'altres) el poder cultural pren preeminència davant del poder polític. El canvi intencional es veu obstaculitzat per dos grans factors: els paradigmes culturals i les dinàmiques sistèmiques. En l'àmbit de les cosmovisions, les creences compartides sobre el progrés, la omnipotència humana, l'alienació, el fetixisme i la reificació fan necessari, primer de tot, prendre consciència del món viu, de la mirada esbiaixada i dels límits. Cultivar la humilitat ètica i epistemològica es converteix en l'únic punt de partida possible. El bon viure, amb solidaritat, cooperació, igualtat i harmonia, front el viure millor, a expenses de l’altre, saquejant els recursos, apropiant-te del que és comú.
Un treball cultural entorn als “nuclis del bon sentit” gramscians -front els sentit comú dominant- que ens permetin articular una continuïtat des del passat vers el futur en busca d'una consciència crítica d'espècie. Valors com lentitud, la sobrietat, la passió, l'amor fratern, el treball plaent, la senzillesa, la joia de les petites coses, la responsabilitat de la mesura, el bon humor, l'alegria de la vida, el sacrifici just. Rastrejar en el nostre passat per recuperar i constituïr una nova manera de ser autolimitada (en la que el límits es visualitzin des del nostre interior), front a un desbordant productivisme esgotador tot caminant a un futur desitjable. Sobretot si tenim en compte que la contracció econòmica progressiva imparable afectarà de forma severa la complexitat social actual i les formes polítiques i culturals que l'acompanyen.
Es fa també necessari imaginar quina ciutat volem, la prefigurada, la volguda, com ens imaginem el treball, la criança, la salut, el temps lliure, la pròpia subjectivitat, els habitatges, la vida col·lectiva. Imaginar-la i narrar-la.
Finalment pel que fa als escenaris i a les diverses estratègies rastrejades pensem que, tot i que el terme col·lapse sembla estar tenyit de determinisme, defineix amb precisió la realitat ecosocial descrita per la ciència. El planeta és un entorn finit, amb processos complexos que encara no arribem del tot a entendre i sobre els que hem exercit una pressió que sense cap mena de dubtes posa en risc la supervivència de l'espècies humana a mig o llarg termini. Tot i que el debat sobre els terminis és delicat, les properes dècades resultaran claus, no pel que fa a evitar determinats processos -en marxa des de fa dècades- sinó per reduir els seus pitjors impactes, recordant que aquests tenen una escala global, és a dir tan sols mesures a aquesta escala poden fer-los front.
“Allò ecològicament necessari és cultural i políticament imposible i allò políticament possible no ens treu de la trajectòria de mort” deia Riechman. Davant la improbabilitat d'una revolució mundial en els propers anys, quines estratègies a nivell local, comunitari, estatal i internacional seguir doncs?
Tenim marge per evitar les pitjor conseqüències, per evitar una caiguda en picat i aconseguir un aterrament d'emergència (perquè el descens és sí inevitable). Cap fatalisme en aquest sentit. Per això és vital que, en paraules de Margarita Mediavilla, ens centrem en les tres dinàmiques bàsiques de la solució: frenar el creixement, desactivar la sobreexplotació i regenerar la base social i ecològica. La nostra responsabilitat, a Barcelona, a Catalunya, a l'Estat Espanyol, és major al pertànyer al grup de països que han de donar més passos. L'agenda política no ha d'estar centrada únicament en a l'emergència climàtica indicada per l'IPPC, sinó que ha d'apuntar a una replantejament i un garbell de la producció, una reducció i transformació del consum, desvinculant el creixement agregat (el “mal infinit” de Harvey) del benestar, reduint la jornada de treball, introduïnt esquemes de treball compartit, amb una forta redistribució i sota els principis d’universalitat (o és accesible a tots o no és bon viure) i singularitat (o respecta les diferents vides o no és bon viure). És fonamental també no acceptar estratègies que invisibilitzin la perillosa pèrdua de biodiversitat, els canvis en els usos de la terra, la minvant fertilitat del sòl i els impactes socioecològics en l'extracció de recursos.
Advoquem per estratègies duals i agregades, en les que la lluita en el pla institucional es sumi a la social, cooperativa i comunitària, en les que en comptes d’escenificar debats confrontants es busqui la complementarietat i l’encontre programàtic. Sense amagar la veritable naturalesa del problema i tractant a les persones com a adults amb capacitat de reflexió, sense caure en possibilismes overtonians i fent front a la por creixent que acompanya la “gran exclusió” descrita per Turiel.
Comprendre millor és el primer pas. Ens dona força i serenitat. Les respostes venen després. Acceptar que fem tard a determinades respostes, que s'haguessin hagut d'iniciar fa 30 anys, no implica que el futur estigui escrit. La velocitat i la profunditat dels impactes venen determinats pel que fem ara, aquí i durant els propers anys. “Fracassar millor” diu el Riechman com a forma de dur a terme un procés d’emancipació i aprofundiment democràtic en el qual el dret a l’existència, el bon viure i l’autocontenció es donin la mà fraternalment. El capitalisme ens parla d'expectatives, l'anticapitalisme d'esperances. Esperança sense optimisme, arrelada en la superació del dol industrialista, l'amor, l'alegria, la lluita i el compromís amb la vida, sigui humana o no.
Etiquetes de comentaris: Comunisme, Ecol, Marxisme, Marxisme ecològic
