Sofía Lorenzo González i Mercedes Vidal
Pots descarregar el número en pdf en aquest enllaç
En ple temps de pandèmia mundial, vivint una crisi socioeconòmica devastadora com la que estem travessant, es fa més evident que mai que el capitalisme ens tritura i arrassa amb tota expectativa i pla de futur que puguem tenir. Aquestes dues primeres dècades del segle XXI han posat en evidència que el sistema capitalista es devora a si mateix i, mentrestant, ens fa trontollar. Així i tot, davant de cada crisi ens hem volgut mantenir dempeus. En els últims anys hem assistit al desenvolupament de potentíssims moviments socials, amb dècades d'història a la seva esquena, que ara, per fi, arriben a una població més general: en l'actual panorama cultural, la lluita feminista i l'ecologista són dues puntes de llança que han d'ocupar un espai de centralitat en qualsevol projecte polític d'esquerres que es digui transformador. De fet, les dues lluites tenen molts punts en comú. Segons Yayo Herrero, activista ecologista i feminista, la mirada ecofeminista permet prendre consciència de la oposició i conflicte entre el capital i la vida i pot ajudar a reconfigurar la lògica política i econòmica.
Sota una anàlisi marxista la relació entre crisi climàtica i feminisme emergeix amb més claredat. El filòsof Glenn Albrecht va encunyar el 2005 el terme “solastàlgia”, que al·ludeix a l'angoixa i l'estrès causat per la degradació del medi ambient, tant globalment com el que puguem observar en el nostre entorn més pròxim. El planeta, i amb ell el nostre futur, es troba tan amenaçat que es va haver d'encunyar aquest neologisme per anomenar la sensació de preocupació i tensió emocional que aquest fet causa en les persones que ho pateixen. Evidentment, estem davant d'un problema que va molt més enllà de l'individu: la lluita ecologista és una qüestió que hem d'abordar col·lectivament, incidint en les estructures econòmiques que permeten la destrucció del planeta i de les espècies d'éssers vius que habiten en ell i, per tant, de les condicions que fan possible el nostre estil de vida actual. Marx va plantejar que "el capitalisme tendeix a destruir les seves dues fonts de riquesa: la naturalesa i els éssers humans" i, en efecte, no es pot entendre la crisi climàtica com un problema ambiental deslligat del sistema capitalista que la provoca, tot impedint que es resolgui. El capitalisme ignora sistemàticament les mateixes bases materials que el sustenten: el planeta d'on extreu els recursos i l'energia que fan funcionar l'economia (que posteriorment transforma en residus de tota mena) no entra en els càlculs del lliure mercat, com si l'economia es desenvolupés en el no-res. A més, el sistema propugna un creixement infinit, quan la realitat és que la capacitat del planeta per a realitzar aquestes funcions bàsiques (producció de recursos i absorció de residus) és finita. Tot plegat, un contrasentit absolut en la seva pròpia essència.
En la mateixa línia, als marges del sistema, també es troba tot el treball de cures, tan necessari com els ecosistemes per a sostenir l'economia i, tanmateix, igual d'ignorat. Un treball no remunerat de forma molt majoritària, o bé externalitzat i submergit en la precarietat, que no compta per la presa de decisions i realitzat fonamentalment per les dones. L’organització de la llar, la neteja, l'aprovisionament, preparació d'aliments, etc. són tasques essencials sense les quals cap persona podria realitzar el treball que sí que és reconegut i remunerat pel sistema. És el treball invisible que sosté tota la resta. De fet el treball de cures també implica la mateixa reproducció dels éssers humans i la seva criança (no en va també se'l denomina “treball reproductiu”), processos duríssims físicament i mentalment. La criança és un procés molt llarg, ja que l'època durant la qual un infant és totalment dependent no és curta, i en tot cas infants i adolescents requereixen un acompanyament en tots els aspectes fins a l'edat adulta. Tradicionalment són les dones les que han afrontat aquest procés, tant en la seva vessant material com emocional, només amb l'ajuda d'altres dones. Actualment són tasques que assumeixen, en una societat atomitzada i individualista, amb molt poc acompanyament i amb tot el vent en contra de les dinàmiques del capitalisme, que carrega la responsabilitat del treball reproductiu de forma individual. Segons dades de la OIT de 2018 les dones realitzen el 76,2% del treball no remunerat al món, i tot i que hi ha variacions, no existeix cap país que presenti un repartiment equilibrat d’aquestes tasques. A Espanya les dones dediquen una mitjana de 4,3 hores diàries al treball de cures mentre que els homes en dediquen 2,1. Quan aquest treball és remunerat la situació no millora; segons un informe de gener de 2020 de l'ONG Oxfam, al mon hi ha 67 milions de professionals de la llar, dones en un 80% dels casos, i en un 50% sense la protecció d'un salari mínim ni d'un registre horari.
La crisi de la Covid-19 ha exposat aquest funcionament de forma flagrant, quan en ple 2020 les llars en confinament s’han vist forçades a combinar treball (a distància o no) amb cures de menors i fins i tot amb la seva escolarització, cosa que ha esdevingut, en molts casos, impossible i està redundant en una sobrecàrrega de la feina de les dones. Per posar un exemple de la manca de prioritat de les tasques de cures, els debats sobre la reobertura de les terrasses o el possible ús de les segones residències han estat molt més presents als mitjans de comunicació que l'evidència de que els infants no es cuiden sols i que a més experimenten un major patiment amb el confinament (que a més a Espanya s'ha afrontat amb una visió especialment adultocèntrica). La recerca sobre aquesta qüestió encara està en curs, però les dades rebudes indiquen que tot i que el temps dedicat pels homes al treball de cures també ha augmentat, les dones que teletreballen i tenen menors al seu càrrec són les que suporten el major estrès del confinament i que són elles majoritàriament les que realitzen el seguiment escolar dels seus fills.
El treball de cures, però, no es limita únicament a tasques no remunerades. El sector sanitari, de l'alimentació, la cura de persones dependents, o la neteja professionalitzada també impliquen la realització de tasques de cura, i de la mateixa manera que en el cas anterior, són feines assumides majoritàriament per dones. Parlem doncs de sectors altament feminitzats, especialment aquelles professions de menor prestigi i remuneració dins del mateix sector. Segons un informe publicat pel Servei Públic d'Ocupació Estatal el 2019, els sectors d'activitat professional amb major nombre de treballadores eren el comerç al detall (aproximadament un 61% de dones), la sanitat (més del 73%), i l'educació (un 66%), així com un 89% en l'ocupació domèstica en les llars. Sota el patriarcat en el qual vivim (del qual, per descomptat, el capitalisme també es nodreix), a les dones se les ha relegat històricament a tasques que gaudeixen d'escàs prestigi social i econòmic, però que en canvi resulten imprescindibles per al desenvolupament de la vida i de la societat.
Si alguna cosa ha posat de manifest la pandèmia del coronavirus és que l'economia no és possible sense el treball de cures: caixeres de supermercat, metgesses, infermeres, netejadores dels hospitals, cuidadores de gent gran, mares i moltes altres treballadores aporten el seu granet de sorra per a fer que els danys soferts per la societat en aquesta època de confinament i incertesa siguin mínims. Això repercuteix inevitablement en el nostre estat de salut: les dades publicades pel govern català a principis del mes de maig mostren com la suma del nombre de casos confirmats que havien donat positiu en la prova diagnòstica de la Covid-19 i del nombre de casos sospitosos era de 124.040 dones, mentre que en el cas dels homes la xifra era de 70.109. L’impacte sobre la salut mental encara està per veure, però tot indica que tindrà un biaix de gènere molt important.
L'explotació del sistema capitalista afecta, doncs, a la vida en el sentit més ampli: les dinàmiques que extreuen el benefici del treball remunerat de dones i homes i que, al mateix temps, ignoren el treball no remunerat que el fa possible, són les mateixes que exploten els sistemes naturals. Ens degraden, tant a la humanitat com a la nostra única llar (la Terra) a la condició de mer recurs o mercaderia. És per això que la lluita ecologista i la feminista han de ser revolucionàries i treballar mà a mà: han de qüestionar des de les seves mateixes bases un sistema assassí que destrueix el medi ambient al mateix temps que invisibilitza, precaritza i obstaculitza la vida de moltes dones que treballen dia a dia perquè la roda que permet el funcionament de la societat no s'avariï. L'anomenat “ecofeminisme”, terme creat per l'escriptora Françoise d’Eaubonne el 1974, és un moviment que remarca aquesta connexió entre la degradació del medi ambient i la discriminació de les dones en tots els àmbits socials, pròpia del model capitalista i patriarcal. I és que, en definitiva, el capitalisme no només ignora les condicions que el sostenen, sinó que destrueix tota base material per a la vida.
No podem caure, tanmateix, en l'essencialisme: “una no neix dona, una es fa dona”, com deia Simone de Beauvoir. No existeix cap base “natural” i inamovible que ens faci dones, sinó que el gènere és un constructe social des del qual ens configurem i se'ns configura en el món. No totes les dones (siguin cis o trans) tenen la capacitat de gestar i, per descomptat, no hi ha cap procés fisiològic (com el cicle menstrual) que ens connecti místicament amb la naturalesa que ens envolta. No hem de caure, doncs, a entendre aquesta relació amb el planeta des d'un enfocament antimaterialista, ja que és reduccionista (i també trànsfob i transmissògin): les dones tenim molt a dir en el nostre paper en la lluita ecologista no perquè la nostra essència sigui de “cuidadores” o perquè tinguem una “connexió especial” amb la naturalesa, sinó perquè patim la mateixa explotació. Dins de la classe proletària, les dones som, a més, dels grups que patiran més intensament les conseqüències de la crisi climàtica que ja estem vivint arreu del món: tasques precaritzades que veuen agreujades les seves condicions per les alteracions del clima (agricultura de subsistència, aprovisionament d'aigua, etc.), migracions forçoses, deteriorament de la nostra salut física i mental… es dibuixen en el futur, i ja es poden veure en el nostre present. La injustícia ens travessa des de diferents prismes: la classe, l'ètnia, la procedència geogràfica, l'orientació sexual… són factors que incideixen en com habitem en el món i hem de tenir-los en compte si volem lluitar per l'alliberament i emancipació de les dones des del feminisme.
Així doncs, tenim per davant una àrdua lluita per salvar el nostre planeta i la nostra societat de les urpes del capitalisme asfixiant. La terra i el cos de les dones són camps de batalla i de resistència. Conjuminant les perspectives ecologista i feminista, des de moviments socials que guanyen en potència, podrem arribar a transformar des de l'arrel aquest sistema i construir models alternatius que ens permetin no sols sobreviure, sinó també viure en tota la seva plenitud.
Etiquetes de comentaris: Ecofeminisme, Ecologisme, Marx, Marxisme ecològic
