També pots descarrega el número d'aquesta setmana en pdf
Manuel Delgado
No hi ha “intel·lectual” més o menys autoritzat que no sembli disposat a fer el seu diagnòstic o el seu pronòstic a propòsit de les conseqüències de la pandèmia de la COVID19. Tots els nous oracles diuen la seva sobre el futur que ens espera després d’això. En canvi, no sembla haver-se’n percebut algunes de les repercussions de determinades dinàmiques que ja estaven en marxa i que han trobat en aquesta crisi una oportunitat per accelerar-se i quedar instaurades segurament ja d’una forma irreversible. Una d’elles és el de l’estímul que està rebent l’activitat laboral o educativa a distància, el teletreball o el paper dels campus virtuals, és a dir la renúncia a la copresencialitat i a les formes de vincle que li són pròpies, totes elles basades en la proximitat física i en la coincidència de les persones en el temps i en l’espai.
Existeixen moltes formes de vida social que es fonamenten en la contigüitat que perdran la importància que tenien a l’hora de constituir la nostra nova vida quotidiana. Una d’aquestes implicacions de trobar-se amb d’altres cara a cara, colze a colze, mereix subratllar-se: la dels combats socials. Quina forma prendran les lluites socials en un context en què una bona part de la nostra activitat, la més associada al conflicte vindicatiu, es produirà a distància d’aquells o aquelles altres que poden compartir amb nosaltres interessos i objectius? Com es definirà allò col·lectiu quan, com ara, una bona part de treballadors i estudiants estiguem reclosos cadascú a casa nostra fent la nostra feina? Perquè cap aquí anem, no ho dubteu.
Les classes dominants sempre han tingut por a les concentracions no patrocinades per elles mateixes, fins i tot les de caràcter festiu. Els poders han desconfiat del fet que les persones s’agrupin si no tenen clar quin és el seu objecte o el seu objectiu. Per molt que els drets de reunió i manifestació estiguin teòricament garantits, sabem de sobres fins a quin punt els governants aprofiten la mínima oportunitat de desmentir aquest principi democràtic dispersant concentracions humanes considerades inacceptablement insolents. Tothom coneix quina és una de les expressions predilectes de les mal anomenades forces d’ordre públic: “Dispersi’ns”. Els que tenim una certa edat recordem una de les ordres més repetides per la policia franquista: “No me formen grupos”.
Mal que ens pesi, poc ha canviat aquesta preocupació repressiva, que no és sinó desconfiança vers el perills del fet que la gent estigui junta per actuar d’una forma coordinada, única, al mateix indret, en un mateix moment. Per això les masses esdevingueren la gran paüra burgesa al segle XIX i encara ara apareixen al·lusions preocupades a l’acció col·lectiva no controlada. Vàrem tenir un exemple ben proper al nostre país. Recordeu les vegades que vam haver de sentir parlar de la “turba” per part de la policia i la guàrdia civil al judici pels fets de la tardor de 2018? És més, qui sap si tot allò es va avortar per part dels mateixos dirigents nacionalistes no per por a la repressió política contra ells sinó per pànic a la munió humana que inundava els carrers i de la que no estaven segurs que es conformés amb la independència.
Els sectors més reaccionaris del país han tingut la barra de culpabilitzar de l’expansió del coronavirus a les manifestacions del darrer 8 de març. Els molesta la mobilització feminista. En realitat els molesten totes les mobilitzacions i tots els moviments socials. El que passa és que no pensem prou que dir “mobilització” o “moviment” suposa referir-nos a un fet literal i físic: la generació d’una fusió humana que s’aplega o/i es desplaça entre punts en un territori, fent un ús intensiu del carrer com a escenari natural per al conflicte social. Mobilitzar-nos implica “quedar” amb d’altres, fer, amb aquests altres, reunions o assemblees, coincidir en un lloc i expressar-nos a l'uníson, caminar amb ells i amb elles formant una coalició de vianants que recorre un trajecte... La lluita social té una dimensió somàtica. Implica desplegar mentre es produeix un sol cos i una sola ànima. Per això cal anar amb compte amb la potencialitat desmobilitzadora d’aquesta atomització a què ens aboquen les noves formes de relació laboral o acadèmica. L’explotació, l’arbitrarietat i la injustícia sols es combaten de prop, mai a distància. La lluita social és com un esport de contacte. No existeix la telelluita.
Un dia s’acabarà aquest toc de queda al que hem accedit sotmetre’ns segurament per bones raons. Però, aleshores, quan tot aquesta distopia social passi, molta gent treballadora i estudiants, totes i tots sans i estalvis, continuarem aquarterats, aïllats, treballant i estudiant sols en aquell racó de la llar que ja serà menys dolça quan l’hàgim habilitat com el nostre nou lloc de feina, sense mirar als ulls a ningú ni parlar-li si no és a través d’una pantalla. Sense naus, sense oficines, sense aules on trobar-nos cada dia ni carrers als quals sortir per la festa i la revolta, caldran noves coartades per aixecar el cul de la cadira i descobrir fins a quin punt ni valem ni podem res tancats a casa, adonar-nos que cadascú continua en d’altres, recordar quanta raó tenia José Agustín Goytisolo quan li escrivia a la seva filla: “Un hombre solo, una mujer / así, tomados de uno en uno / son como polvo, no son nada”. És veritat, sols no som res; junts, ho podem tot.
Etiquetes de comentaris: 15demaig, Moviments Socials
