Pots descarregar el número d'aquesta setmana en pdf clicant aquí
La crisi del Covid19 ha destapat un altre virus, el de les tendències autoritàries a l’hora d’abordar una crisi com aquesta. Demostra la fragilitat dels sistemes democràtics sota la pressió de les crisis a les quals ens aboca el capitalisme globalitzat i la seva obsessiva tendència al lucre il·limitat d’uns pocs.
En primer lloc cal parlar de l’extrema dreta que s’ha refugiat en el negacionisme (igual que davant del canvi climàtic) abocant poblacions governades per aquests dirigents a greus conseqüències sanitàries (situacions com les del Brasil de Bolsonaro o els EEUU de Trump) on la pandèmia s’està estenent a cavall de la irresponsabilitat i de sistemes de salut pública febles o inexistents. La pràctica del darwinisme social que l’extrema dreta preconitza casa perfectament amb l’enfortiment de les respostes neoliberals a la crisi que propugnen que l’economia (els seus guanys) està per sobre de la salut de les persones.
Aquests aires també es respiren a Europa, de fet la resposta insolidària dels governs de l’Europa del nord al patiment dels països del sud del continent amb la crisi del Covid19 segueixen tenint aquest regust racista i classista que va aplicar-se a Grècia, Portugal i Espanya en la crisi del deute del 2010-2011.
A l’Estat Espanyol s’esperava una resposta diferent del primer Govern de Coalició Progressista. És cert, de ben segur, que algunes mesures socials serien pitjor en mans del PP, especialment els temes laborals dirigits per la Ministra Yolanda Díaz. Però, en general, la resposta és decebedora.
En primer lloc, dir que també aquí, dins el Govern Espanyol, va produir-se el debat present en governs com els de la Gran Bretanya o els EEUU, salvar l’economia o les persones i dir que la idea de salvar a les empreses (les grans empreses) va conduir bona part de les propostes, per això el confinament més estricte va arribar tard, no tenia el vistiplau de la patronal.
En segon lloc, dir que la forma de la gestió governativa de la crisi (el decret d’alarma) ja expressa un gust per la centralització i “l’ordeno i mando” d’un Estat que té el sistema públic de salut descentralitzat. El Ministeri de Sanitat és una closca buida, ja que qui coneix i controla tots els recursos sanitaris són les Comunitats Autònomes. Aquí, el Ministeri ha recentralitzat les competències i les decisions pensant que en un despatx de Madrid pot fer-se una millor gestió que en les Conselleries de Catalunya, Euskadi, Galícia o Andalusia. El resultat, desconfiança, imposició i descoordinació. Centralitzar en aquest cas no salva vides, tot el contrari.
En tercer lloc, s’ha volgut imposar una idea d’ordre patriòtic deixant bona part de la comunicació de la crisi a comandaments d’alt rang militar. La fotografia diària durant sis setmanes era la d’uniformats plegats de medalles que parlaven de “la guerra contra el virus” i utilitzaven l’argot militar a l’hora de comunicar objectius científics i sanitaris.
Aquest despropòsit va arribar al punt d’anunciar la creació de patrulles mixtes de militars, policies i guàrdies civils per patrullar els carrers de les nostres ciutats.
Ja sense les patrulles mixtes, que finalment van ser desestimades per la manca de bones relacions entre els Ministres de Defensa i Interior, el nombre de denúncies d’organitzacions de drets humans contra abusos policials per raons racials o de classe són abundants. En resum van donar-li a la crisi un caràcter d’ordre públic i no de crisi sanitària prenent el protagonisme a científics i metges.
Un altre dels actes de propaganda ha estat la utilització dels serveis de l’UME (Unidad Militar de Emergència) per desinfectar residències i instal·lacions. Cal recordar que davant els 3.500 efectius d’aquesta unitat, els mal pagats i precaritzats 2.400 bombers només de Barcelona i Madrid van realitzar el 2019, 46.000 operacions, l’UME, 60. La diferència entre l’aparatosa posada en escena de l’UME (tall de carrers, implicació de vehicles pesants, desplegament de tendes de campanya militar, etc.) i la discreta actuació dels bombers evidencia que no només volia desinfectar-se.
També destacar els anomenats Hospitals de Campanya desplegats per l'exèrcit, alguns d'aquests sense cap criteri mèdic i sanitari (tendes de campanya de material tèxtil) quan la propagació del Covid19 recomanava separacions estrictes i sistemes d’aïllament capaços de desinfectar i netejar de forma constant (com el cas de Sabadell va evidenciar).
En definitiva, la crisi mostra el caràcter profund dels projectes a desenvolupar i les gestions presidides per mesures d’estat d’excepció, d’autoritarisme i de recentralització no tenen res a veure amb un projecte revolucionari, ni fins i tot amb un projecte de canvi progressista. Així doncs com a Portugal han fet els camarades del PCP podem treballar en mesures excepcionals de caràcter social i econòmic sense necessitar reforçar ni el centralisme ni l’autoritarisme i menys el militarisme espanyolista, recordant que hi ha més patriotisme en garantir mascaretes i guants protectors als nostres sanitaris i respiradors als hospitals que mantenir el desplegament de submarins S-80 de darrera tecnologia.
Joan Josep Nuet
Etiquetes de comentaris: 8demaig, Covid-19, Estat Espanyol
