Víctor Ríos
Pots descarregar el número en pdf en aquest enllaç
Manuel Sacristán (1925-1985) continua sent, encara avui, el referent més sòlid de la cultura marxista al nostre país. Llegir-lo en ple 2020, després de trenta-cinc anys de la seva mort, continua aportant un cabal de coneixements i reflexions de molt d'interès, tant per a pensar millor els problemes als quals ens enfrontem a l'actualitat, com per a concretar amb fonament l'ideal comunista d'emancipació de l'espècie humana.
Pensant en els més joves, en aquells que no el van conèixer o no han tingut ocasió d'accedir als seus Panfletos y Materiales, com ell va voler titular als quatre volums que reunien escrits seus -Sobre Marx y marxismo, Papeles de filosofía, Intervenciones políticas i Lecturas-, als quals, dos anys després de la seva defunció, s'hi afegiria un altre, Pacifismo, ecología y política alternativa, amb textos de 1979 a 1985, potser no està de més dir que el llaç que va unir la triple dimensió intel·lectual, moral i política de Manuel Sacristán va ser el seu compromís revolucionari. Un compromís que va lligar la seva obra i la seva pràctica, plasmat en la seva militància comunista al PCE-PSUC, a les Comissions Obreres de l'ensenyament, en el Comitè Antinuclear de Catalunya, així com en les seves classes i en les seves múltiples activitats polític-culturals.
Manuel Sacristán va ser un marxista singular, que va conrear un pensament propi i original dins de la tradició marxista. Durant la seva estada en la Universitat de Münster, entre 1954 i 1956, es va iniciar en la lectura de Marx i es va posar en contacte amb els comunistes alemanys, al mateix temps que s'especialitzava en lògica formal. La seva formació lògica i metodològica, els seus coneixements científic-filosòfics, el seu estudi sistemàtic dels clàssics grecs i llatins i de la literatura alemanya li van dotar d'una cultura enciclopèdica que va contribuir al rigor i a la densitat del seu pensament. El seu estudi meticulós de la vida i l'obra de Marx, de Gramsci i dels corrents marxistes des de l'últim terç del segle XIX fins als anys vuitanta del segle passat van en paral·lel a una constant reelaboració del seu projecte intel·lectual. A més, Sacristán va anar incorporant al “seu” marxisme, els fruits de la seva reflexió sobre altres cultures emancipatòries, tant històriques com les més recents i vinculades als moviments socials ecologista, feminista i pacifista. Amb tot això, unit a la seva atenció a l'anàlisi concreta dels nous problemes i reptes plantejats per la realitat contemporània, va anar conformant un marxisme singular, amb una nova hibridació amb altres idees d'alliberament; un marxisme càlid i obert, en diàleg constant amb la ciència, però allunyat de reduccions cientificistas o positivistes.
El marxisme ecològic de Manuel Sacristán
Una primera aproximació de Sacristán a la importància i gravetat de la crisi ecològica es troba en algunes de les seves reflexions a principis de la dècada dels setanta. El 1966 un biòleg socialista nord-americà que va exercir un paper rellevant en la conformació de la consciència popular sobre la crisi ambiental, Barry Commoner, havia escrit un llibre pioner, Ciencia y supervivencia, seguit el 1971 d'un altre, El círculo que se cierra, que van suscitar un gran interès a Manuel Sacristán. El 1972 es va publicar l'informe que el Club de Roma va encarregar a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts, Els límits del creixement, en el qual van col·laborar 17 científics encapçalats per Donella i Dennis Meadows. La lectura d'aquests textos i l'atenció als problemes mediambientals referits van anar conferint a la qüestió ecològica un lloc de rellevància creixent en la seva reflexió d'aquell temps.
En una conversa molt interessant amb el marxista alemany Wolfgang Harich, Sacristán es preguntava fins a quin punt aquesta problemàtica nova era assimilable per una anàlisi marxista convencional i considerava que hi ha dues maneres de contestar a aquesta qüestió. Una, a la qual anomenava culturalment conservadora des del punt de vista de la tradició del moviment i dels partits obrers, consisteix a recórrer al nucli de la tradició marxista clàssica, la qual cosa permetria dir que “en la tradició marxista ja hi ha les claus per a pensar correctament allò nou”. L'altra manera implica dir que cal revisar la tradició pròpia en funció de l'aportació d'unes altres i, sobretot, de l'anàlisi de la realitat present. Ell afirmava que preferia aquesta segona, per semblar-li millor política cultural per al moviment socialista en ser més superadora de la tendència a un enquistament dogmàtic o tradicionalista que reforcés la insensibilitat cap a la novetat de la problemàtica, alimentant sectarismes, simplificant problemes i ocultant en certa manera l'escassa capacitat d'elaboració de les qüestions noves en organitzacions d'esquerra. (“Para entender las cosas hay que estudiarlas, y el creerse de izquierdas no da automáticamente comprensión al que no se molesta en estudiarlas” va concloure Sacristán en una entrevista finalment no publicada i datada al març de 1983).
En realitat, rellegint els seus escrits, crec que pot afirmar-se que Manuel Sacristán va prendre en consideració i va conrear tots dos enfocaments a la qüestió, tot aportant valuoses contribucions en els dos plans: el de desempolsar els conceptes existents encara que relegats en la tradició marxista per a orientar bé la consideració dels nous problemes i el de revisar de forma autocrítica aquelles formulacions de la pròpia tradició que dificultaven la comprensió i la resposta polític-programàtica a la rellevància i urgència dels nous reptes i desafiaments plantejats per la crisi ecològica.
Així, davant de la lectura del marxisme dominant en la IIª Internacional i en la cultura política que va prevaldre després a la Unió Soviètica, Sacristán rescata i realça les observacions de Marx sobre el paper també destructiu del desenvolupament de les forces productives sobre la naturalesa en el capitalisme. En l'obra de Marx, sobretot a partir dels manuscrits de 1857-1858, es troben consideracions bastant completes sobre la influència de la ciència de la naturalesa en el canvi social modern. En el llibre primer i en el llibre tercer de El Capital, Marx estudia i exposa els efectes opressius i destructors del progrés tècnic no sols en la classe obrera, sinó també en la naturalesa. En analitzar la pèrdua de nutrients de les terres agrícoles parla de la irracionalitat metabòlica que suposa l'existència de grans ciutats que importen del camp molts aliments però no retornen els nutrients a la terra, sinó que els evacuen cap als rius, contaminant-los. Per a Marx i Engels això posava en qüestió tant la viabilitat econòmica a llarg termini de l'agricultura capitalista com la viabilitat ecològica de les grans ciutats. Ells tenien una percepció molt clara d'un tret essencial del capitalisme: la ruptura de la circularitat dels intercanvis entre humans i medi natural, condició bàsica de la continuïtat de la vida humana sobre la terra. I també una convicció: que aquesta fractura metabòlica només podria superar-se transcendint el capitalisme, en una societat socialista. En el seu text ¿Qué Marx se leerá en el siglo XXI?, Sacristán destaca que, tenint en compte el grau incipient en què es trobava llavors la tecnociència, en l'obra de Marx es troben pàgines de condemna profètica del progrés capitalista.
D'altra banda, Sacristán planteja la necessitat de revisar la tradició pròpia. Respecte a la qüestió de revolució i progrés també es troben en Marx expressions confiadament progressistes molt en línia a l'optimisme il·lustrat del segle XVIII, que posen èmfasi en el caràcter benèfic del desenvolupament expansiu i sense traves de les forces productives. A la tardor de 1983, Manuel Sacristán va tancar una interessant conferència a L'Hospitalet de Llobregat, Algunos atisbos político-ecológicos de Marx, amb aquestes paraules: “seguramente que esto no lo explica todo, pero es muy probable que en la raíz del escaso eco que ha tenido en la tradición marxista el atisbo de ecología política presente en la obra de Marx esté el elemento hegeliano de su filosofía. Cualquier continuación útil de la tradición de Marx tiene que empezar por abandonar el esquema dialéctico hegeliano de filosofía de la historia. Marx mismo parece haberse dado cuenta de eso, más o menos claramente, desde mediados los años setenta del siglo pasado. En 1877, por ejemplo, escribió una carta, hoy ya célebre, a un periódico ruso reclamando que se dejara de entender su pensamiento como una filosofía de la historia. La misma necesidad se le imponía en varios contextos diferentes. Cada uno de ellos necesita su propio estudio”.
Aquesta manera d'aproximar-se a la qüestió de la crisi ecològica, rescatant i alhora revisant autocríticament la pròpia tradició i atenent simultàniament l'anàlisi dels problemes nous, abordant-los tant en el pla del coneixement científic com en el de la seva dimensió ètic-política, van anar conformant el que podem dir el marxisme ecològic de Manuel Sacristán.
El comunisme verd de Manuel Sacristán
La identitat comunista de Manuel Sacristán va tenir sempre uns trets molt clars: els propis d'un comunisme crític i autocrític defensor, com Gramsci, de fer de la política comunista una ètica del col·lectiu. Per a aquest projecte resultaven –i resulten- imprescindibles ingredients com la coherència entre el dir i el fer, conviccions sòlides, defensa de la veracitat com a qualitat revolucionària, capacitat per a fondre la identitat comunista amb la identitat ètic-política emancipatòria dels moviments socials transformadors dels nostres dies, sent comunista “en” i “amb” aquests moviments. Tots aquests elements es donaven en Sacristán i en una mesura poc freqüent.
En el seu pròleg al llibre de Wolfgang Harich ¿Comunismo sin crecimiento?, Manuel Sacristán ho diu ben clar: “está fuera de duda que todo comunista que vea en el problema ecológico el dato hoy básico del problema de la revolución se ve obligado a revisar la noción de comunismo.” En efecte, la substitució de la perspectiva d'un comunisme de l'abundància per un comunisme sense creixement, homeostàtic, en equilibri dinàmic, suposava una rectificació de gran transcendència. En Harich, aquesta rectificació anava acompanyada de l'obligació de prescindir de l'element llibertari posant èmfasi en el component igualitari i acceptant per a això la necessitat d'un exercici autoritari del poder polític. En canvi Sacristán plantejava la conveniència de vincular la perspectiva igualitària d'un comunisme de l'escassetat amb la defensa d'una proposta de democràcia directa radical articulada donant un pes a les petites comunitats i a la democràcia de productors, en el que podria suposar una versió actualitzada d'un comunisme llibertari, a més d'igualitari.
Sacristán va apuntar que “el socialismo va al desastre si no asimila motivación ecológico-revolucionaria”; i va considerar la lluita contra la devastació ecològica com la condició de possibilitat del plantejament d'una alternativa civilitzatòria socialista realitzable. Davant d'una esquerra que continuava concebent la lluita social com no afectada pels problemes civilitzatoris als quals respon l'ecologisme, afirmava que “el futuro de la especie humana –que es el asunto principal de cualquier pensamiento revolucionario- depende fundamentalmente de cómo se resuelvan esos problemas recientemente planteados”. A més considerava que “una práctica ecologista choca inmediatamente con el presente modo de producción. La unión de esos dos aspectos debería resolver fácilmente la cuestión, mostrando a los grupos revolucionarios que tiene que ser ecologistas, y a los ecologistas que tiene que ser socialmente revolucionarios”.
Tot això tenia segons Sacristán una altra implicació important. En una conferència de 1980 sobre ¿Por qué faltan economistas en el movimiento ecologista? va exposar que “el movimiento ecologista tiene que plantearse el problema del poder… no para menospreciar el tipo de actividad que le es hoy característico, la actividad socio-cultural básica, pues esta actividad se encuentra en la raíz de todo, incluso de la cuestión del poder [...]. Pero sabiendo que desde ese plano social básico que Gramsci llamaba ‘molecular’ se está dirimiendo la cuestión del poder.”
En aquesta reformulació de l'ideari comunista –que incloïa també les aportacions del feminisme i el pacifisme- en favor d'un comunisme radicalment ecologista, d'un comunisme verd, les contribucions de Manuel Sacristán, en aquells anys a contra corrent i en minoria dins de la cultura marxista tradicional, van ser tan destacades com anticipatòries. El seu coneixement avui pot contribuir a brindar més i millors motius per al compromís, la resistència i l'esperança dels qui treballen per transitar des d'aquesta nit fosca de la crisi d'una civilització que no acaba de morir cap a una humanitat més justa i lliure en una terra habitable.
Bibliografía citada o consultada
De Manuel Sacristán:
¿Por qué faltan economistas en el movimiento ecologista? Conferència organizada por el C.A.N.C. en la Facultad de Económicas de la Universidad de Barcelona, publicada en BIEN (Boletín de Información sobre Energía Nuclear editado por el CANC) i reproduïda a Pacifismo, ecología y política alternativa, Editorial Icaria, 1987, pàgs. 123-129.
¿Qué Marx se leerá en el siglo XXI? Text escrit a febrero de 1983, publicat a Mientras tanto n. 16-17, octubre 1983, pàgs. 127-132 i reproduït a Pacifismo, ecología y política alternativa, Editorial Icaria, 1987, pàgs. 123-129.
Algunos atisbos político-ecológicos de Marx. Conferència a L’Hospitalet de Llobregat, tardor de 1983, publicada a Mientras tanto n. 21, desembre de 1984, pàgs. 39-49 y reproduïda a Pacifismo, ecología y política alternativa, Ed. Icaria, 1987, pàgs. 139-150.
Comunicación a las Jornadas de Ecología y Política en Murcia, 4-5-6 de maig de 1979. Publicat a Mientras tanto n. 1, novembre-desembre de 1979, pàgs. 19-24 i reproduït a Pacifismo, ecología y política alternativa, Ed. Icaria, 1987, pàgs. 9-17.
El trabajo científico de Marx y su noción de ciencia. Publicado en Mientras tanto n. 2, gener-febrer de 1980, pàgs. 61-96. Inclòs a Sobre Marx y marxismo, Panfletos y Materiales I, pàgs.317-367, Ed. Icaria, 1983.
Entrevista con la revista mexicana Naturaleza, marzo de 1983. Inclosa a Pacifismo, ecología y política alternativa, Ed. Icaria, 1987, pàgs. 130-138.
Karl Marx. Artículo de la Enciclopedia Universitas, Ed. Salvat, 1974. Inclòs a Sobre Marx y marxismo, Panfletos y Materiales I, pàgs.277-308, Ed. Icaria, 1983. Reproduït també per Esquerra Unida i Alternativa el 2018, en edició commemorativa del 200 aniversari de Marx.
Prólogo a la edición castellana del llibre de Wolfgang Harich ¿Comunismo sin crecimiento? Babeuf y el Club de Roma, Editorial Materiales, 1978, pàgs. 9-28. Reproduït també al n. 12 de la revista Materiales, novembre-desembre de 1978, pàgs. 115-129.
Tradición marxista y nuevos problemas, conferència pronunciada el 3 de noviembre de 1983. Recollida, incloent l’esquema previ i el col·loqui, en Seis conferencias. Sobre la tradición marxista y los nuevos problemas, pàgs. 115-155. Ed. El Viejo Topo, 2005. També a Manuel Sacristán- Francisco Fernández Buey. Barbarie y resistencias. Sobre movimientos sociales críticos y alternativos., pàgs. 133-180. Ed. El Viejo Topo 2019.
Sobre los problemas presentemente percibidos en la relación entre la sociedad y la naturaleza y sus consecuencias en la filosofía de las ciencias sociales. Un esquema de discusión. Comunicació presentada al Congreso Mexicano de Filosofía, 1981, inclosa a Papeles de Filosofía, Panfletos y Materiales II, pàgs. 453-467, Ed. Icaria, 1984.
Una conversación con Wolfgang Harich y Manuel Sacristán, maig de 1979. Publicada al n. 8 de la revista Mientras Tanto, 1981, pàgs. 33-52. També inclosa a López Arnal, Salvador; De La Fuente, Pere (eds.). Acerca de Manuel Sacristán, Barcelona, Destino, 1996, pàgs. 131-152.
Sobre Manuel Sacristán:
Capella, Juan Ramón. La práctica de Manuel Sacristán. Una biografía política. Ed. Trotta, 2005.
Fernández Buey, Francisco. Sobre Manuel Sacristán, Ed. El Viejo Topo, 2015.
Ríos, Víctor. El compromiso de Manuel Sacristán, a El legado de un maestro. Homenaje a Manuel Sacristán. Fundación de Investigaciones Marxistas, 2007.
Otros textos citados:
Commoner, Barry. Ciencia y supervivencia, 1966. Edició castellana de Plaza & Janés, 1970.
Commoner, Barry. El círculo que se cierra, 1971. Edició castellana de Plaza & Janés, 1978.
Meadows, Donella y Dennis. Los límites del crecimiento. Informe al Club de Roma sobre el Predicamento de la Humanidad. Primera edició en anglès i castellà, 1972. Fondo de Cultura Económica.
Etiquetes de comentaris: Ecologisme, Marx, Marxisme ecològic, Sacristán
