Tu no ens veus, però nosaltres hi som. Així és; sempre que vas a un concert, al teatre, a un congrés, a la discoteca…. No ens veus, però sempre hi som. Nosaltres som els homes (i per sort cada cop més dones) que fem possible que vegis i escoltis al teu artista preferit, discursos polítics (del color que sigui) al faristol… Som els homes i dones de negre –i no em refereixo a la troika. Em refereixo als i les tècniques del món de l’espectacle.
Espectacle entès en el sentit més ampli de la paraula. Som qui posem les llums, qui a vegades ens deixem algun micròfon obert, qui pentinem i vestim a les persones que ens presenten les notícies i altres programes de TV i a artistes de tota mena, som qui fem màgia fent volar als actors, actrius i acròbates (ahir estava veient un espectacle del Cirque du Soleil), som qui posem els vídeos (recordeu el famós Paco del Judici als líders del procés), també som càmeres que veiem en els platós de TV o que no deixem veure bé l’escenari amb el trípode i la tarima…
Som qui abaixem el teló un cop tot acaba… Tothom marxa (ningú ens veu), comencem el desmuntatge. Moltes vegades, quan tot acaba ens queden per davant 3 o 4 hores de feina. A vegades, fins i tot, hem de tornar als nostres locals i descarregar els camions i furgonetes de material. Un parell d’hores més a la jornada.
Massa vegades, la nostra jornada suma 14, 16, 18h!! Quan en un bolo només treballem 12h seguides diem que ha estat un “regal”. En la majoria dels casos, en el nostre sector la jornada de 35-40h “ni está, ni se la espera”. Massa vegades, treballem a ple sol (alguna vegada algú de l’organització recorda que som persones i ens porta una ampolla d’aigua a compartir entre 3 o 4).
En contades ocasions, hom pensa que som persones i que també tenim necessitats fisiològiques. Ja no dic que quan muntes un sopar per 500 comensals, ningú pensa que potser nosaltres també necessitem portar alguna cosa a l’estómac i que, no està de més, poder seure a menjar (l’altre dia veiem “Tiempos Modernos” i els invents que ensenyaven al patró perquè els obrers poguessin menjar sense deixar de produir).
Treballem de dia, de nit, festius, a la intempèrie, en alçada, amb càrregues pesades, amb electricitat…. Malgrat tot, crec que com a moltes altres feines, té bona part de vocacional. La nostra singularitat i diversitat d’especialitzacions, fa que tothom “campi” una mica per lliure. No és el mateix treballar a un teatre públic, que a un plató de tele, treballar en espectacles infantils, que en gires de Pop Stars, ni estar de freelance venent-te al millor postor. Alguns som autònoms, altres els donen d’alta amb contractes d’obra i servei de poques hores o dies, els més afortunats cotitzen en el “règim especial d’artistes i toreros”.
Hi ha molta solidaritat en el nostre sector, però no hi ha gremi, ni sindicat que hagi aconseguit agrupar-nos a la gran majoria. Quan alguna vegada ens hem intentat organitzar per fer sentir la nostra veu, el nostre dret elemental de vaga ha estat trepitjat sense contemplacions. No fa gaire el senyor jutge Vidal (el de la constitució catalana), va permetre l’esquirolatge en tota regla en el conflicte dels riggers de Fira de Barcelona.
La crisis de la COVID 19, l’hem patit com tota la societat. Però potser som dels primers que la vam patir… recordeu la suspensió del Mobile World Congress? Sabeu la quantitat de companys/es que tenien 10-20 dies de feina compromesa i que d’un dia a l’altre els hi van anul·lar sense cap tipus d’indemnització ni possibilitat de reclamació?
Ara estem patint com tota la societat, però tenim clar que serem els últims en tornar a treballar. N’hi ha que no tenen prou temps cotitzat per anar a l’atur… (si et fan contractes per dies….) o havien deixat alguna feina per fer-se autònoms i, per tant, ara no poden acollir-se a l’atur. Els autònoms, estem vivint un calvari per demanar ajudes…. I no tenim ni idea de si, quan aixequin l’estat d’alarma, aquestes ajudes se’ns mantindran fins que realment puguem reprendre la nostra activitat.
En el meu cas concret, a sobre, com que no crec en l’individu sol, sinó que sempre penso en el col·lectiu, formo part d’una cooperativa de tècnics. Treballem juntes, facturem juntes, tenim secretaria, material, vehicles i local col·lectiu; però quan hem de demanar l’ajuda per “Cese de actividad”, ens trobem que cada un/a, de forma individual ha de demanar l’ajuda a la seva mútua, i es dona la paradoxa que a algunes ens l’han concedit (com si fos una voluntat Papal i no un dret) i a d’altres els hi han denegat.
On queda tot el treball i solidaritat col·lectiva dels nostres 16 anys de cooperativa? Què hem de fer? Demanar una ajuda per als contractats del món de l‘espectacle, pels autònoms, per les companyies... També per la gent d’altres sectors igualment afectats? Anem buscant pedaços burocràtics difícils d’implementar? Anem deixant gent (que no reuneix unes condicions estrictes i/o que no sap fer reclamacions, ni gestions) pel camí. Cada cop més i davant d’aquesta situació dramàtica per moltes famílies i gent treballadora, es comença a fer imprescindible la implementació d’una renda bàsica.
Així i tot, quan tot això passi, tot i el sol, les hores, les condicions laborals, tornarem a aixecar el teló!
Nosaltres hi serem, i tu no ens veuràs!
Salut i cultura!
Roc Laín
Etiquetes de comentaris: 1r de maig 2020, Cultura
