Redacció
Entrevistem a Adriana Sabaté Muriel, educadora social i activista feminista, que ens parla de l’economia feminista i ens explica com la pandèmia ha agreujat les condicions de vida dels col·lectius més vulnerables (treballadores de cures i reproducció, persones migrades i racialitzades, dones trans…).
Què és l’economia feminista i quina visió alternativa planteja?
L'economia feminista és un plantejament que proposa que la distribució i redistribució dels recursos econòmics d'un estat, però també els recursos humans i de temps, prioritzi el sosteniment i reproducció de la vida. Això fa referència a totes les tasques que tenen a veure amb la reproducció quotidiana de la vida: per una banda, els treballs domèstics, familiars i de cura, que fem cada dia, per tal que tothom estigui bé i en condiciones de desenvolupar la resta d’activitats que fem, com ara les feines i estudis. Per altra banda, també hi ha la reproducció de la vida en termes generacionals, com és el cas de la cura de les persones des que venen al món i en totes les fases de la seva vida.
L’economia feminista parteix de la concepció que, a la vida, no som persones independents i invulnerables, sinó que tothom anem passant per etapes de forma cíclica de més i menys vulnerabilitat, de més i menys necessitats de cures. Per això també s'empra el terme "economia de les cures". Totes aquestes tasques de sosteniment de la vida han d'estar al centre. Partim d'un concepte de vides dignes, democratitzat per a tota la població. Hi ha autores que parlen de “vides que valgui la pena ser viscudes”, en bones condicions de benestar, amb salut física, psicosocial i emocional, amb les condicions materials de subsistència cobertes, i també amb vincles comunitaris i socials.
El planejament clàssic de l'economia tradicional prioritza les mesures més eficients en termes de rendibilitat, d'acumulació de capital, de creixement econòmic sense límit… Com si el planeta ho pogués sostenir. També parla de la maximització de beneficis, en termes d'empresa. L'economia feminista, en canvi, considera que qualsevol partida d'un pressupost públic destinada a l'assoliment de nivells dignes de benestar per les persones és una inversió i no una despesa, i ha de ser prioritària.
Donat el confinament i l'impacte de la covid al nostre dia a dia, creus que ha afectat de forma diferent a les dones?
Una de les coses que ha posat de manifest aquesta pandèmia és que totes i tots som vulnerables i que la cura de la salut és tan important que pot paralitzar-ho tot. D'aquesta activitat, majoritàriament feminitzada, hem vist que en depenen tota la resta.
Cal tenir en compte que la cura de la salut és un conjunt de feines majoritàriament feminitzades dins de l'àmbit remunerat, és evident, però també el no remunerat. Són també el conjunt de feines invisibles i gratuïtes que fem les dones per tenir cura de la salut dins de l'àmbit familiar, però no només. Aquestes feines s'han evidenciat com a ineludibles, són les que ha calgut mantenir durant tota la crisi i el confinament, sense possibilitat d'aturar-les. Les dones han sigut, majoritàriament, qui les han dut a terme i, per tant, han sigut les més exposades a contagis i a jornades laborals interminables, a més dels desplaçaments. En un moment on moltes feines permeten el teletreball, la majoria de feines de sosteniment de la salut i la neteja no permeten teletreballar, ja que són molt intensives en mà d'obra i requereixen presència física o acompanyament. Com les dones, a més, tenim menys accés a vehicles privats, s'afegeix l’increment d’ús transport públic, per tant més exposició a contagis també en aquest sentit.
Una altra conseqüència ha estat la multiplicació del treball domèstic i familiar. De cop hem fet, durant molts mesos seguits, un ús més intensiu de la llar, així com una convivència molt més intensa. S'han multiplicat també, doncs, les tasques de cura. En les situacions de teletreball també es dóna un impacte molt diferenciat segons el gènere: a moltes llars no tothom ha pogut teletreballar en les mateixes condicions. Dins de moltes famílies la figura masculina té normalment més accés a la tecnologia i es prioritza aquest, bé per qüestions culturals, bé perquè és qui té el salari més alt; per tant, la seva feina és considerada més important i és la que s’acaba prioritzant. Moltes dones s'han vist abocades a sostenir, de forma continuada, aquesta doble presència: feina i criança, feina i educació dels fills o filles, feina i cura de la persona gran o persona en situació de dependència que conviu a la llar o fora d'ella... Per tant, hem hagut de fer malabarismes molt més que no pas ells, entre treballs domèstics i familiars i feina assalariada durant el confinament. Molts cops la feina masculina és molt més respectada i les hores de (tele)treball de "l'home de la casa", si n'hi ha, semblen sagrades en comparació a les de les dones.
Cal tenir en compte l'impacte diferencial de gènere i, també, el de classe social, pel que fa al tancament de les escoles. Les dones som majoritàriament, encara, qui realitzem les cures dels infants i joves: quan l'escola es tanca i el dret universal a l'educació de cop queda suspès, de la nit al dia, així com la dimensió de guarda i custòdia dels infants que tenen les escoles, les dones som qui majoritàriament ens encarreguem de les criatures durant el dia. En el moment en què es canvia de fase dins de l'estat d'alarma i algunes dones més hem d’incorporar-nos de forma presencial als llocs de feina, però les escoles segueixen sense obrir, moltíssimes àvies i avis, però especialment les primeres, són qui acaba prenent el relleu. Ho fan malgrat ser població de risc i malgrat les recomanacions de les autoritats sanitàries, moltes àvies fa mesos que estan exposant-se més que ells a contagis.
Per últim, un col·lectiu especialment afectat pel confinament han sigut les dones que pateixen violències masclistes a casa, que en molts casos s'han vist confinades amb els agressors. En aquestes situacions encara és més greu com s'aguditza la situació de vulnerabilitat, sumant-hi l'opacitat que dóna la llar quan tampoc pots sortir d'ella per compartir el que t'està passant i ell tampoc pot sortir. Això fa que la situació de violència a la llar pugui escalar i desencadenar agressions greus.
Seguint amb els efectes de la Covid, com creus que ha afectat als sectors més empobrits de la població, per exemple les persones migrades i racialitzades?
Gràcies a la fantàstica llei d’estrangeria vigent a l’estat espanyol, moltes persones immigrades passen anys vivint aquí en situació administrativa irregular, per tant les aboquem a una subsistència en l'economia submergida. Això implica no tenir drets laborals, per tant res d'ERTOs, res de generar dret a l'atur, res de cotitzar. Senzillament, feina a l'antiga: si no vas a treballar no cobres, per tant quedes completament descoberta pel fet de no poder anar a treballar.
Un dels exemples més extrems són les dones que treballen internes, dins de domicilis. Aquí lloc de feina i llar són el mateix: vius al teu lloc de feina. Això ja fa que, en una situació de normalitat, les jornades laborals siguin interminables, en horari i calendaris laborals insostenibles, sovint sense descansos, temps lliure o vacances, potser la tarda de diumenge tens una estona per tu.
L'impacte del confinament sobre aquest perfil de dones immigrades, moltes en situació administrativa irregular, que treballen internes en domicilis, és molt bèstia: o bé la família per a qui treballes ha decidit prescindir de tu arran de la pandèmia, i amb la feina has perdut el lloc on viure, o bé has aconseguit conservar feina i sostre però de cop tota la teva vida és feina, la feina és la teva vida 24 hores, 7 dies a la setmana, durant mesos. A banda, si ja normalment estan exposades a situacions d'explotació laboral, també d'agressions sexuals (tot i que és molt difícil aconseguir informació, hi ha alguna recerca sobre violència sexual cap a les dones internes)... doncs tots aquests tipus de violència durant el confinament s'han pogut agreujar, amb moltes dificultats per recórrer a buscar solucions.
Les feines que s’han demostrat bàsiques per la vida, com les cures, la neteja o l’alimentació, estan fortament associades a les dones. Com han viscut aquesta crisi les treballadores d’aquestes feines precaritzades? Quin horitzó se’ls presenta els propers mesos?
Aquesta tipologia de feines són les que tenen pitjors condicions laborals, salarials, menys drets... però alhora són les feines essencials per sostenir la vida, que ni una pandèmia mundial les ha pogut aturar. Són també la base que permet el funcionament de tot el mercat laboral, tothom hem pogut tornar a la resta de feines perquè aquestes no s'han aturat i permeten que tot funcioni.
Són les treballadores menys protegides per les mesures de seguretat. Totes aquestes mesures (els EPI [equip de protecció integral], les mascaretes, les distàncies, els hidrogels alcohòlics), moltes vegades aquestes treballadores de categories més baixes són les que hi han tingut menys accés. Les dependentes de supermercat; les netejadores dels hospitals, sovint molt menys protegides que el metge que passa planta un cop al dia, mentre les netejadores estan constantment entrant i sortint de les habitacions, de pacients amb covid o sense, comptant amb molts menys recursos per prevenir riscos de contagi que els professionals de categories laborals més altes, però tenint molt més contacte amb pacients hospitalitzats, amb persones en qualsevol estat serològic...
Un altre exemple són les empreses de neteja que estan pressionant les seves treballadores, malgrat potser tenir símptomes de la malaltia, per no haver de cobrir baixes... És a dir, la violència empresarial que sempre es viu, però aguditzada per la pandèmia.
Quin horitzó tenen? Sovint aquestes són feines molt atomitzades, les dones que treballen en feines de cura o de neteja no són treballadores que comparteixin un mateix centre de treball que faciliti l'organització de la plantilla, l'acció sindical, sinó que són feines desvinculades les unes de les altres, amb poc contacte entre les treballadores, amb poc coneixement mutu, i sovint difícils d'organitzar. Hi ha un gran repte sindical aquí, justament perquè els grans sindicats, i els sindicats en general, no siguin només bons representants o bons defensors dels drets de la classe treballadora amb unes condicions laborals mínimament garantides, sinó que recullin el guant i assumeixin el repte de defensar els drets de tots aquests sectors més precaritzats i lluitar per la millora de les seves condicions de feina. Precisament d'aquí han sortit les Kellys i les diferents organitzacions de cuidadores, treballadores que potser no s'han vist prou defensades, o que necessiten formes d'organització sindical diferents a les tradicionals per poder defensar els seus drets.
L’Ingrés Mínim Vital és una iniciativa del govern estatal destinada a les famílies més vulnerables. Creus que s’ha aplicat una perspectiva feminista en les premises per poder accedir-hi?
Una perspectiva feminista hauria de tenir en consideració l'accés als recursos econòmics de cada persona, de cada membre de la societat, independentment de la unitat familiar. Perquè les dones sabem que la família, o la unitat de convivència, és un forat negre d'opacitat on es desenvolupen moltes relacions de poder que queden a la part fosca i no es veuen. Una perspectiva feminista analitza aquestes relacions de poder dins de les llars i constata que moltes vegades, malgrat una família tingui un accés a recursos raonable, aquests recursos no arriben o arriben molt escassament a la dona o les dones de la casa. Que de vegades són qui gestionen el dia a dia, però tenen un accés molt restringit a quests recursos. Només la independència econòmica no soluciona aquest problema, doncs les relacions de poder poden ser d'opressió i poden ser de submissió també per altres raons, però ser econòmicament independent pot facilitar la sortida d'aquestes situacions. Amb una perspectiva feminista, qualsevol subsidi o qualsevol renda hauria de ser individual en comptes de tenir la unitat familiar com a referència, si volem que serveixi per a l’empoderament i amb una perspectiva emancipadora cap a les dones.
Per aquesta raó, i moltes altres, penso que l'Ingrés Mínim Vital és una mesura que calia prendre fa temps, però que és clarament insuficient. Cada cop hi ha més recerca que diu veritablement a quantes famílies arriba i és ridícul comparat amb la població en situació o risc de pobresa que existeix a la nostra societat. Té impacte a molt poca part de la població i a sobre manté aquest estigma: no deixa de ser un subsidi per a pobres. Encara que li diguem de formes més subtils i modernes, "famílies en situació de vulnerabilitat", no deixa de ser un ingrés que està condicionat a poder demostrar la teva situació de pobresa de solemnitat, pràcticament. A banda del volum de burocràcia que exigeix haver de demostrar quina és la teva situació econòmica, continua deixant fora els casos de les persones que més, més, més ho necessiten, però que no poden ni demostrar aquesta situació econòmica de màxima precarietat.
Per tant, amb una perspectiva feminista i emancipadora, hauríem de tendir més cap a rendes bàsiques i universals. És a dir cap a subsidis incondicionals, que no deixen ningú fora, i individuals.
Quines solucions podem trobar dins de l’economia feminista per a les persones trans, un dels col·lectius, dins del paraigües de la diversitat sexual i de gènere, més vulnerables davant el capitalisme?
Un dels condicionants més limitador que es troben les persones trans, també en termes econòmics, és el tema de l'estigma. És a dir, la nostra societat no inclou amb normalitat les persones trans, i sobre elles pesa una estigmatització que les col·loca en situacions de risc d'exclusió. Particularment les dones trans, molt poques vegades poden accedir a recursos amb feines fora de la marginalitat. Quantes dones trans avui en dia a la nostra societat aconsegueixen treballar en feines diverses com qualsevol altra dona? Poquíssimes. Per què hi ha tantes dones trans que acaben exercint la prostitució, per exemple? Doncs perquè és una de les poques sortides laborals per guanyar-se la vida que moltes troben, i això és molt greu, és una manca d'igualtat d'oportunitats brutal. A més, l’estatus d’alegalitat que té la prostitució al nostre país actualment les deixa fora, per exemple, de qualsevol convocatòria d’ajuts públics, fins i tot les específiques arran de la pandèmia, quan l’impacte en aquest sector d’activitat ha estat molt important.
Òbviament cal una transformació cultural a la nostra societat, que el mercat laboral realment obri oportunitats en condicions laborals dignes per a totes les persones, independentment de la seva identitat o expressió de gènere o la seva orientació sexual. Això, avui per avui, no passa, estem molt lluny d'això. Com podríem caminar cap aquí?
Evidentment cal moltíssima formació. Aquest tema de l'estigma el tenim tothom cap a les persones trans, i les persones que representen les administracions públiques no en són pas una excepció. Per tant cal formació i cal invertir en inspecció de treball, per aquest tema com per tants altres, així com cal fer més transparents els processos de selecció de personal. Hi ha països on és impensable aquesta forma que tenim aquí de redactar i processar els currículums. Un bon currículum, en un bon procés de selecció, hauria d'estar anonimitzat, hauria de ser un currículum cec. Ni foto, ni nom ni cognoms, ni origen ni gènere: el més neutre possible perquè els criteris de selecció tinguessin molt més a veure amb les competències, formació, experiència, mèrits, evitant biaixos racials, de gènere, etc.
Així mateix cal facilitar que qualsevol persona pugui formar-se al llarg de la vida, per poder anar desenvolupant una vida laboral satisfactòria. L'accés a la formació, que encara deixa molta gent fora, la sortida al mercat laboral i poder reincorporar-te a itineraris formatius i fer transicions cap al món laboral i retorns cap a la formació, ha de ser molt més permeable i compatible també amb les possibles etapes de criança. Garantir això suposa tot un altre repte com a societat que aspira a la igualtat d’oportunitats i a la igualtat efectiva de dones i homes.
Etiquetes de comentaris: 17dejuliol, Economia, Economia feminista, Feminisme
