Setze anys sense en Román

Joan Tafalla

El dissabte passat va fer setze anys de la mort del company Josep Serradell "Roman". Un company clau en l’organització del PSUC durant els durs anys de la clandestinitat. Un company clau en la lluita contra l'eurocomunisme i en la construcció del Partit dels Comunistes de Catalunya. Un company menystingut i estigmatitzat en gran part de la historiografia sobre el comunisme català. Uns l'ignoren, altres directament, l'insulten. Un company tant estimat pels companys d'origen obrer com menystingut o estigmatitzat per tota mena de lletraferits. Un company "sine qua non".

Vaig tenir l'honor de treballar amb ell en el secretariat i en l'executiu del PCC durant els anys vuitanta del segle passat. Vaig aprendre mantes coses d'ell i d'en Pere Ardiaca. Sobretot, vaig aprendre la importància de l'estil de treball i del mètode en la construcció del partit.

En el moment de la seva mort jo era fora del partit. Discrepàncies amb la política del "tripartit” que no vénen al cas. Però la meva estimació personal i política cap al company i la meva valoració del seu lloc en la història del comunisme català seguia dempeus. Llavors vaig escriure una nota necrològica que es va publicar a "El Viejo Topo" en la seva edició en paper i, dos anys després a Espai Marx. L’he tornat a rellegir i segueixo compartint profundament l'esperit. No tant la lletra, francament millorable. 

Aquí la teniu:

Román*

Rebo la notícia de la mort Román per correu electrònic. La notícia, previsible, em colpeja i extreu d'alguns racons de la memòria anècdotes que són categories. Compartir-les amb el lector és el modest homenatge que puc rendir a en Román.

Amb el pas de les hores, m'indigno. M'indigna el silenci dels mitjans que haurien d'informar d'un succés tan important. Una nota a El Periódico de Catalunya, una necrològica a El País, escrita per Jordi Miralles -aquest mitjà ni tan sols va considerar necessari reflectir el succés com a notícia-. Cap mitjà televisiu, inclosa la TV3 del Tripartit, a l'enterrament. Cap representació d'aquest govern. Els bons fan mutis en silenci. Aquells que mantenien el silenci quan calia parlar i comprometre's, no consideren oportú dedicar a en Román ni un minut en els seus “partes” de notícies. Potser no havia d'indignar-me. Però encara conservo suficient grau d'ingenuïtat per a fer-ho.

Román pertany a aquesta estirp de gent que va portar les llibertats a Espanya, després de mantenir un pols de quaranta anys amb la dictadura. Aquesta estirp està constituïda per uns escassos centenars de persones en el conjunt d'Espanya. A Catalunya potser només arriben a una cinquantena. Es tracta d'una estirp de gent que, quan la massa, colpejada fins a no poder més, terroritzada pel genocidi feixista, es resignava amb prou feines a la misèria i a la fam, es van mostrar a l'altura de les circumstàncies històriques i es van enfrontar com a nans valerosos al gegant de la dictadura feixista. Un gegant a qui tots donaven per vencedor definitiu de la contesa de classes al nostre país. Román va pertànyer a aquesta ínfima minoria que no sols no va donar el combat per perdut sinó que va decidir continuar-lo amb totes les conseqüències.

A Román i a aquesta mínima minoria, li devem els comunistes, els demòcrates i els republicans la dignitat. Com un immens “lager” Espanya s'aixecava i es ficava al llit al so de l'himne feixista. Les presons vessaven, la repressió va acabar amb tota una generació i va tractar de retallar el comunisme del país. Les tàpies dels cementiris assistien mudes als afusellaments en nom de la “pau”, mentre Román i la mínima minoria, encara que sabedora que el seu futur no podia ser altre que la tortura, la presó, eventualment la mort, escometien el seu destí amb la certesa tràgica que l'única manera d'acabar amb el feixisme era organitzar la lluita contra ell. No com els “demòcrates de tota la vida” que “lluitaven” per la democràcia ostentant càrrecs en el franquisme, ni com els de l'oposició passiva que esperaven que la democràcia arribés de la mà del Mercat Comú o dels Estats Units.

A Catalunya, en Román va ocupar, amb un grapat de valents, el lloc de comandament d'un destacament de combat que va assegurar la transmissió de la tradició comunista, de la tradició republicana i frontpopulista entre generacions separades per la nit i la boira feixistes. Amb Gregorio López Raimundo, amb Joan Comorera, amb Margarita Abril, amb Pere Ardiaca, amb Miguel Nuñez i alguns més, malgrat les polèmiques i les escissions que els van lacerar, van complir aquesta tasca històrica. I a fe que la van complir bé. A fe que les noves generacions obreres i estudiantils que en els anys seixanta i setanta es van incorporar a la lluita, van trobar gràcies al treball d'aquestes persones una tradició política i social a la qual referir-se quan elaboraven la seva experiència de lluita. Román i alguns, pocs més, estan darrere d'un “misteri” que ningú s'explica: aquell misteri que fou el PSUC, a Catalunya “el partit”. L'únic, l'inimitable, l'autèntic “partit”.

Massa jove per a haver conegut els temps heroics de Román, recordo la primera vegada que el vaig veure i que li vaig sentir: era a la tardor de l'any 1973 o 1974. Havia estat convocat a una Conferència local del PSUC de Barcelona que se celebrava en una parròquia del costat nord de la ciutat. Un dels al·licients per a assistir a un acte, la profunditat dels debats de la qual se m'escapava, era veure i escoltar al “camarada Román”. Allà estava, a la tribuna (si és que podia anomenar-se d'aquesta manera) de l'acte. Amb un aspecte que, francament, em va decebre: amb la seva calba, el seu bigotet, el volum de la seva panxa i lluint un jersei molt historiat, teixit amb llanes verdes, marrons i negres. Un jersei dels quals li teixia l'amor d'una altra persona de llegenda: Margarita Abril, a qui hem perdut encara més silenciosament l'any passat**.

Afegeixo a aquesta impressió un fet que va passar a ser paradigma per a molts comunistes que vam conèixer a Román de prop: una persona que escolta, una persona que pren anotacions de les intervencions com si en això fos la seva vida. La veritat és que vaig quedar una mica decebut: esperava veure a un heroi revolucionari, al mag de la clandestinitat capaç d'enganyar a la “bòfia” durant quaranta anys… esperava potser veure a l'home de ferro. Amb el temps vaig aprendre que el que va aconseguir enganyar a la policia, el que va aconseguir organitzar resistència durant dècades va ser precisament aquesta actitud de normalitat absoluta, de cotidianeitat, aquesta actitud escrutadora de la realitat, d'escolta dels militants i de les seves informacions, aquesta actitud de teixir i tornar a teixir les trames i ordits que el feixisme destruïa una vegada i una altra amb les seves destralades repressives.

Pertanyent a l'última fornada de comunistes del tard franquisme, vaig coincidir amb en Román i en Pere Ardiaca al secretariat del PCC, en l'etapa del rebuig de l'eurocomunisme i de la “reforma suplicada”. Ara no es tractava de criticar sinó de construir. Aquí vaig poder valorar d'una altra manera a en Román i a la seva gent. L'experiència, la capacitat de treball col·lectiu, la tenacitat en la defensa dels objectius, la devoció a unes formes i mètodes de funcionament i a una determinada idea de partit, van imprimir en mi una petjada impossible d'esborrar. Qualsevol que hagi passat per l'escola de Román podrà segurament coincidir amb mi en aquesta apreciació. La seva manera d'estar a les reunions, la seva manera de prendre notes ( amb un bolígraf vermell i un altre blau, que molts imitem durant anys); les seves intervencions breus, precises, responent a tots els elements que havia desplegat l'alegre i anàrquica concurrència. Intervencions que donaven ordre i harmonia, que “estructuraven” (com ens agradava dir) el caos de les “aportacions” de les més joves fins a transformar-les en propostes coherents i constructives.

Román ha mort. El temps ha passat. El segle que va acabar el 1989 ha anat posant les coses en el seu lloc. Els comunistes hem de retrobar la nostra identitat, la nostra capacitat d'intervenció en les noves condicions del postfordisme i del postsovietisme. Algunes de les postures tàctiques, conjunturals, que Román va defensar amb passió potser han estat relativitzades per la història. Unes altres estan tan inscrites en l'aire del temps d'aquell Nou-cents que hem deixat definitivament enrere, que ara no poden més que ser objecte d'estudi històric.

No obstant això, l'essencial del missatge de Román, l'essencial del què va fer la seva generació es manté: el comunisme és l'única esperança per a una humanitat malalta, explotada, oprimida i alienada; el comunisme necessita organització; aquesta organització ha d'estar presidida per dos mètodes que són contingut: la democràcia i el treball col·lectiu.

Malgrat la crisi dels PC’s, malgrat els dolors de part d'aquesta transició d'època, aquestes idees romanen, aquestes idees les heretem d’en Román i tota la seva generació. Si poguéssim acomiadar-nos d'ell directament, li diríem:

Bona feina, camarada Román!

*Text publicat a la revista El Viejo topo, al número Número 200-201, l’any 2004 

**Nota de l’edició: Margarita Abril, històrica dirigent del comunisme català, al PSUC primer i al PCC després, va morir el 13 d’agost de l’any 2003. El Consell de Redacció de La Realitat vàrem voler parlar de la seva figura fa unes setmanes, tot recuperant aquest text d’Àngels Martínez.