realitat*

realitat*

donar a l'esperança fonament científic

RSS Telegr Tw Fb

Arxiu d'articles

L'editorial del mes

06 de novembre


Aquest mes de novembre arriba marcat per tres temes clau. Primer, dimarts passat es van produir les eleccions presidencials als Estats Units, el cor de l’imperi. La competició entre Joe Biden i Donald Trump està sent de vertigen i està saccejant encara més el país. Degut al complex sistema electoral, on qui guanya a cada estat s’ho endú tot, i les dificultats per la covid, que ha provocat un gran número de vots anticipats i per correu, els resultats estan trigant dies. L’estratègia de Donald Trump per mantenir-se en el poder és doble. Per una banda ha atiat durant mesos el supremacisme blanc d’extrema dreta, tal com hem anat explicant des de La Realitat basant-nos en la col·laboració amb el diari socialista i comunista People’s World. Per altra banda, sabent que les enquestes li anaven malament, Trump ha alimentat les teories de la conspiració sobre frau electoral sense cap prova, sabent que el caòtic recompte seria un escenari ideal. En concret, la seva estratègia per ocupar la Casa Blanca és judicial i es basa en il·legalitzar el vot per correu, un escenari gens descartable tenint en compte que durant el seu mandat Trump ha nomenat dos jutges al Tribunal Suprem, decantant la majoria cap al costat dels conservadors. És per això que hi ha una gran mobilització darrera la campanya Every Vote Counts (cada vot compta), que és central per evitar que la dreta racista guanyi les eleccions als tribunals.

Destaquem dos fenòmens que han marcat el vot demòcrata i aquestes eleccions. El candidat favorit a les primàries demòcrates era el senador per Vermont Bernie Sanders, representant de l’ala esquerra del partit demòcrata juntament amb la congressista per Nova York Alexandria Ocasio-Cortez. Aquesta possibilitat va alarmar l’aparell del partit, que va boicotejar com va poder Sanders per imposar Joe Biden, l’actual candidat a la presidència. Això va suposar una gran decepció per l’esquerra estatunidenca, doncs Biden representa l’establishment que més tranquilitza a Wall Street, i per tant una oportunitat perduda de canvis reals favorables a la classe treballadora. Seguidament, i en plena pandèmia, van esclatar les grans protestes per la mort de George Floyd i la brutalitat policial contra la població negra. Les mobilitzacions massives del moviment Black Lives Matter han estat claus a mobilitzar el vot demòcrata. Però també, com dèiem, ha estat aprofitat per Trump per radicalitzar i mobilitzar la seva base supremacista blanca i fonamentalista cristiana. És per això que l’esquerra i els moviments populars dels EUA tenen clar que aquestes eleccions van de derrotar el feixisme a les urnes, com a primer pas per una lluita que va molt. De fet, s’ha demostrat una clara diferència en el comportament dels votants de classe obrera, que a diferència del 2016 sí que han anat a votar.

Quan tinguem els resultats encara quedarà molta lluita per davant, als tribunals i als carrers, per fer fora el feixisme de la Casa Blanca. De fet, encara que facin fora a Trump, els demòcrates tenen molt per reflexionar i els seus resultats són decepcionants. I és que de nou les enquestes han fallat i Trump ha mostrat un gran suport electoral en les zones rurals, convertint l’anunciat tsunami demòcrata en una batalla desesperada i ajustadíssima. Sense el moviment Black Lives Matter i la gestió pèssima de la pandèmia fins i tot seria possible que Trump hagués millorat els seus resultats. Caldrà analitzar fenòmens molt complexos com el vot femení, negre o llatí a Trump, tot i els seus comportaments racistes i masclistes.

El segon tema important d’aquesta setmana és l’Estat d’Alarma i el toc de queda. En el moment que s’escriuen aquestes línies sembla que es comencen a notar els resultats de les mesures preses ara fa 3 setmanes i la velocitat de propagació a Catalunya ja és per sota d’1. Cal refredar tota mostra d’optimisme: tot just hem passat el pic d’aquesta segona onada i els hospitals estan plens de malalts. Ara ve una llarga desescalada que s’allargarà mesos i no podem abaixar la guàrdia.

La millora en els resultats s’ha produït després de l’aplicació de mesures restrictives com el tancament dels bars i restaurants primer, el toc de queda i el confinament dels municipis després. La fatiga per la durada de la pandèmia està generant un debat entorn aquest tipus de mesures, que a hores d’ara són poc menys que imprescindibles, però cada vegada es fa més evident que s’ha actuat amb els mateixos patrons que al març. Els governs han estat incapaços d’incidir en l’àmbit laboral, especialment el teletreball, però a més, tampoc han sabut dedicar els esforços en tres aspectes clau: testos massius, més rastrejadors i reforçar la sanitat pública, dotant-la dels recursos que ja necessitava abans. Aquestes mesures ben aplicades al juny haurien evitat en bona part arribar a la situació actual.

En un context capitalista i les seves lògiques de govern, es fa difícil, per no dir impossible, situar l’economia al servei de les persones i és la classe treballadora qui pateix en la seva pròpia pell un major risc contagi i, també, les conseqüències negatives de les mesures. És aquí on és molt rellevant organitzar la resposta social, exigint aturar desnonaments o una moratòria dels lloguers i organitzant el suport mutu per donar respostes als problemes i a la vegada contribuir a la creació de consciència de classe, evitant deixar espai a l’extrema dreta. La lògica institucional de grans parts de l’esquerra, centrades quasi totalment en la idea de gestionar les engrunes, és un mal aliat per respondre en aquest context.

I en tercer lloc, aquests dies veiem com les clavegueres de l’Estat segueixen amb la seva ofensiva pràctica de muntar operacions mediàtiques basades en informes escombraria, en una nova expressió d’un model de policia que es guia per objectius polítics ja sigui contra el sobiranisme, cap a Podemos, cap a l’esquerra abertzale o cap a moviments alternatius. Més enllà dels anhelats soldats russos (perdoneu-nos la ironia), resulten preocupants les característiques d’aquesta operació policial on es barregen mitges veritats i mentides senceres amb la voluntat d’atacar el moviment independentista, s’apliquen indiscriminadament escoltes telefòniques massives i es porta a terme una escenificació pensada per a convertir-la en operació mediàtica, amb la complicitat necessària de l'entramat judicial. 

Encara que sembli mentida, el mes de novembre també ens deixarà espai per fer una anàlisi pausada sobre temes que, sovint, l’actualitat i la urgència eviten que tractem amb profunditat que es mereixen. Aprofitant que a mitjans de mes de novembre se celebra el Dia Internacional dels Estudiants, hem reservat una de les edicions per a fer un monogràfic sobre la situació de la universitat pública i la lluita estudiantil, que s’ha treballat conjuntament amb la Joventut Comunista de Catalunya. A més, el 28 de novembre es celebra el bicentenari del naixement de Friedrich Engels; des del Consell de Redacció només us volem avançar que ens hi estem dedicant plenament i que tindreu sorpreses. 

Etiquetes de comentaris: ,

+

Se'ls van endur: la història de Ceija Stojka

06 de novembre


 Paula Quílez

Van endur-se molts gitanos,

grans, profundes fosses per cavar al camí.

La fossa s'aprofundeix lentament, treball sense descans,

Fins que ha sorgit aigua del fons.

Choli Daróczi


Ceija Stojka neix el 1933 a una família Lovara, gitanos residents a l'Europa Central. Aquell mateix any Hitler arriba al poder i poc després instaura l'Alemanya Nazi, un règim totalitari d'ideologia feixista que pretenia la conquesta del món per part de la raça ària alemanya, que considerava superior, i l'extermini de tots als qui consideraven impurs, com els jueus, els gitanos, els eslaus i molts més. Durant els següents anys, els nazis inicien la seva expansió, i els territoris per on viatja la família Stojka són annexats al Reich. Amb la finalitat de solucionar la "Qüestió gitana", és a dir, l'amenaça que deien que representaven els gitanos contra la raça ària, se'ls prohibeix moure's, els treballadors gitanos es converteixen pràcticament en esclaus i es fa fora als infants de les escoles.

El 1941, els nazis s'emporten el pare de Ceija Stojka, que serà assassinat uns mesos després al Camp de Concentració de Dachau; a l'any següent ella, la seva mare i tots els seus germans, d'entre setze i set anys, són deportats al camp per a gitanos a Auschwitz, on van patir fam, treballs forçats i tortures. El 1944, les dones i les nenes de la família van ser transportades a Ravensbrück, mentre que els homes i els nens van ser enviats a Buchenwald. Quan el 1945 l'URSS comença a alliberar els camps de concentració i extermini, els nazis duen a terme un trasllat massiu de presoners per eliminar les evidències dels seus Crims contra la Humanitat: aquests trasllats forçosos, que eren tan despietats i tenien una mortalitat tan alta que se'ls coneix com a les “Marxes de la Mort”, també afecten Ceija i a altres membres de la seva família, qui van ser obligats a participar-hi per arribar al camp de Bergen-Belsen, on van ser finalment alliberats. En els mesos següents, Ceija va aconseguir reunir-se amb la seva mare, dos germans i dues germanes, tot el que quedava de la seva família: els avis, àvies, tiets, tietes, cosins i cosines i el germà més petit havien estat assassinats a les cambres de gas, en experiments eugenèsics i de fam i, malalties i tortures.

Malgrat tot el que havien patit, però, les seves penúries no van acabar allà. Un cop alliberats dels nazis, van haver d'enfrontar-se al racisme i a la xenofòbia dels seus conciutadans allà on van anar. Sense suport ni ajuda, es van veure obligats a malviure fins que van poder recuperar la seva anterior qualitat de vida, però mai els van indemnitzar per les propietats destruïdes ni les possessions robades; tampoc els van oferir condols o disculpes per les vides arrabassades dels seus éssers estimats, ni pel dolor que van sofrir. Arrossegant la seva angoixa van estudiar, treballar i formar les seves pròpies famílies, carregant les seves memòries i la cultura quasi extinta del seu poble a les seves espatlles.

La seva història, però, no és un cas aïllat, sinó que forma part de l'extermini planificat de la població gitana en mans dels nazis, el "porraimos". La seva vida nòmada dificulta l'estimació numèrica de les víctimes, però es calcula que van ser assassinats entre 220.000 i 1.500.000 roma, al voltant del 25% de la comunitat gitana europea. S'aplicaven contra ells pràcticament les mateixes lleis que contra jueus, però els roms sovint no arribaven als camps perquè eren assassinats pel carrer durant les caceres de l'Einsatzgruppen, els esquadrons de la mort de les SS.

Quan van començar a ser deportats, van ser enviats quasi exclusivament a Camps d'Extermini, com Auswitch-Birkenau o Treblinka. Eren camps dissenyats especialment per a l'assassinat en massa dels seus presoners; al Camp de Sobibor no van sobreviure ni el 4% dels presoners. De fet, els nazis van dur a terme el procés d'extermini contra el poble gitano d'una forma tan virulenta que a la zona de Bohèmia i Moravia, l'actual República Txeca, el dialecte caló de la zona va desaparèixer completament. Malgrat això, el genocidi dels roma va ser sistemàticament ignorat, ja que encara que els nazis havien estat derrotats, el racisme i la xenofòbia contra els gitanos va seguir viu, i malauradament ha continuat vigent fins als nostres dies: de fet, fins al 1982 l'Alemanya Occidental no va reconèixer oficialment el porraimos, i Polònia fins al 2011.

Això va ser possible gràcies a la força que va guanyar el moviment per al reconeixement del Porraimos a partir dels anys 80, quan alguns gitanos, inclosa Ceija Stojka, van decidir trencar el silenci i denunciar els crims dels nazis contra el seu poble: van començar a concedir entrevistes, fer xerrades, publicar articles i llibres, assistir a conferències diovulatòries i sobretot, seguint les seves tradicions, ho van incorporar a la seva història oral. Stojka va fer justament això. Va publicar diversos llibres explicant les seves memòries i experiències als camps de concentració, i va començar a plasmar els seus records en pintures i cançons de tradició lovara. Els anys de la seva adultesa es va convertir en una ferma defensora de la memòria dels roma durant el Porraimos, així com en una de les principals activistes gitanes antiracistes, denunciant la discriminació i la marginació que el seu poble segueix patint.

Stojka va decidir enfrontar-se i explicar els horrors del seu passat per assegurar que cap Auschwitz torni a ser construït, perquè la deriva actual del món l'empenya a creure que l'abominació que representa no ha desaparegut, sinó que només està dormint. El creixement del menyspreu i l'odi li fa pensar Europa està oblidant la seva història, així que ella i moltes altres heroïnes anònimes es van posar en peu de guerra per evitar-ho. Perquè entenen que la història mai pot ser oblidada. Perquè saben que preservant el passat, protegeixen el futur. I un futur que recordi serà un futur que no caurà a les urpes del feixisme.

Etiquetes de comentaris: ,

+

L'extrema dreta assalta amb violència els carrers. Què està passant i què fer?

06 de novembre
Pere Fernández 

El passat dissabte 31 d’octubre, milers de persones es van mobilitzar a Barcelona, com a resposta i denúncia de desnonaments policials, amb o sense manament judicial, en ple nou estat d’alarma, de restricció de la mobilitat i profunda crisi social.

 

 

Però, el focus mediàtic, el cap de setmana passat i més enllà, ha estat en altres mobilitzacions. Les succeïdes a Barcelona i a diferents ciutats de l’Estat espanyol. Hem vist i llegit imatges i informacions d’actes violents executats amb un nivell de planificació i preparació, que només pot executar un grup organitzat. Si això li afegim les pintades aparegudes a Barcelona. Mossos d’esquadra ho atribueix a grups organitzats d’extrema dreta. I informacions que recullen captures de pantalla, de grups de whatssapp, telegram, xarxes socials de grups feixistes violents convocaven i/o cridaven a participar a mobilitzacions d’aquest cap de setmana.

 

Masses mitjans han tornat a fer de la violència un espectacle que atrau audiència, guanya quota de pantalla i genera ingressos publicitaris. Són els mateixos mitjans que porten anys normalitzant l’extrema dreta encorbatada o amb talons. Així ho descriu Javier Gallego, el 2 de novembre: “Del blanqueo del fascismo en los medios y en la política, de los pactos de la derecha con la ultraderecha, de la tolerancia con los discursos intolerantes, viene esta violencia callejera de la ultraderecha”.


Però, més enllà de fer aquesta denuncia necessària, creiem que hem d’intentar una anàlisi més en profunditat i més capil·lar d’allò que està passant a la societat. Les mobilitzacions eren només de militant de grups obertament feixistes? O va ser una protesta a la qual participaven des d’una autònoma que regenta un bar de barri, un porter de discoteca, una treballadora precària que no té cap ingrés, negacionistes, neo-nazis,... 

El 24 d’octubre escribia Enric Juliana a La Vanguardia: “Lo que queda de la moción. Vox sale noqueado, pero no olvidemos cual es su apuesta: 21 negro”, “Vox se ha equivocado, pero no olvidemos cual es su apuesta: 21 negro. Un año 2021 catastrófico en el que las ayudas europeas resulten insuficientes para detener la degradación económica y social del país. Un 21 negro que lo ponga todo en cuestión”. 

De com valoren la complexitat del moment, del què està passant i del què fer, n’hem parlat amb Adelina Escandell (mestra jubilada i senadora comunista de Sobiranistes), David Karvala (activista d'UCFR) i Juan Medina (activista social de Nou Barris i militant comunista). Ho hem preparat a partir de dos blocs de preguntes, que els poden servir de guia.

Què està passant? 


Preguntes pel debat: 
1. L’enduriment de la crisi social, és un terreny adobat per la penetració de l’extrema dreta. 
2. Ha tingut l’extrema dreta capacitat de manifestar-se al costat de persones de sectors socials més precaris i castigats per la crisi i pel sistema? 
3. La crisi del 2018 afectava a la classe obrera i les classes populars. Ens trobem a la crisi actual amb un perfil ampliat d’afectació (autònoms hostaleria, patronal oci nocturn,...)? 
4. Són nous sectors afectats que no tenen una tradició i experiència organitzativa? Poden caure en la protesta desesperada sense estratègia organitzada de lluita? Pot estar jugant l’extrema dreta un paper de coaptació d’aquests sectors? 

Adelina Escandell: 

"La situació és molt dura i ens ha de preocupar molt. L’enduriment de la crisi social, clar que és un terreny adobat, per a la penetració de l’extrema dreta. L’anàlisi del que està passant el tenim fet. El problema és el què fer? Que és l’eterna pregunta. El govern ha posat mesures, com els ERTO’s i l’IMV. Però, ha arriba tard i s’ha gestionat amb una burocràcia i una lentitud administrativa que fa que no arribi a la gent". 

David Karvala: 

"Respecte a les manifestacions del cap de setmana, crec que en general són una barreja de diversos elements. La composició exacta i les proporcions variaran en diferents llocs, però sembla evident que els neonazis tenien certa presència en aquestes protestes; les pintades explícitament neonazis i antisemites a Barcelona ho confirmen aquí. Però això no vol dir que tinguin centenars de combatents feixistes en totes aquestes ciutats, podrien ser només un grapat de fatxes barrejats amb els altres. Però la confusió ideològica en aquestes protestes serà tal que no els fan fora, segur que ni se li va ocórrer a ningú".

Juan Medina: 

"Estem vivim i patim allò que mai hauríem imaginat. Una situació de trituració dels barris obrers i populars. Malauradament, estem en una situació objectiva molt propicia per al creixement del feixisme". 

Què fer? 


Adelina Escandell: 

"S’ha d’aplicar la Renda Bàsica Universal. Començant, ara, amb caire d’urgència per tota la gent que la sol·liciti. avui (dijous 05 de novembre) al debat de l’UPEC ho explicava en Lluís Torrens. Si a posteriori es revisa una sol·licitud i no corresponia l’ajut públic, ja es reclamarà el retorn.  Però fem les transferències socials, ràpidament i a tothom, que ho sol·liciti. És urgent aturar el cop, la fractura social. Ho estem dient al govern, però no ens volen escoltar. I no avançarem sinó avança l’autoorganització popular". 

"Unes aportacions per a, des de l’autoorganització popular, respondre al Què fer?: 

1. Donar altaveu, estendre i reforçar les xarxes socials de suport mutu (de repartint aliments, de suport psico-emocional,..), les organitzacions populars que estan aturant desnonaments (PAH, Sindicat de Llogateres, AAVV,..), les organitzacions contra els talls als subministraments bàsics. 

2. Contribuir a generar als barris espais d’autoorganització. Importantíssim l’autoorganització de la gent que patim. Autoconvocar-nos la gent i les entitats de cada barri. Incorporant al petit comerç de barri, que està patint molt. 

3. Posar-los sobre la taula de les administracions públiques, les propostes i projectes que es generin en els espais d’auto-organització, exigint el finançament públic. Combinar la protesta (exigir mesures normatives i recursos públics per a polítiques públiques) i la proposta. 

4. Reforçar els grups territorials d’UCFR. Importantíssim que alguns dels seus grups locals son qui han dinamitzat la generació de xarxes locals de suport mutu. I, imprescindible combatre el feixisme i el racisme, barri a barri, per què, com ens deia Xavier Domenech, aquest dilluns al debat de la UPEC, “no hi ha una alternativa, al combat contra el feixisme, que no sigui la seva derrota”".

David Karvala: 

"Com respondre a aquesta situació és molt complicat. Tant per la composició complicada de les protestes, com per la situació de Covid. Per la composició complicada, ho hem vist en altres contextos, els feixistes es colen en mobilitzacions, que poden ser qüestionades, però no feixistes. La idea d’expulsar a òsties als feixistes de les manifestacions, no serveix políticament I amb el virus, menys encara. Per UCFR, la clau es seguir treballant a nivell de conscienciació i denunciant l’extrema dreta de VOX. VOX fa fer piulades en favor de les protestes".

"A banda del que pot fer UCFR, l’esquerra s’ha d’organitzar millor. Simplement donar recolzament al govern, no és una estratègia davant la situació actual no serveix. Defensar mesures progressistes, quan es fan, si. Però, des d’una perspectiva independent i de classe. I lluitar per alternatives reals, davant el Covid., que no és privilegiar a les empreses i perjudicar a la gent treballadora, I també, en aquest cas, a la petita burgesia desesperada que, recordem ’ho, és la base clàssica del feixisme. Però, no té per què ser així. Perquè, objectivament, no els beneficia el sistema. Però, quan no hi ha alternativa, sempre passa. 

"Per tant, per una banda lluita unitària contra el feixisme, de les formes en que es pugui fer en les condicions actuals (covid). I, per l’altre, una esquerra més combativa, més coherent i més independent, amb més visió de classe". 

Juan Medina: 

"Davant una crisi com la que estem vivim la cohesió del territori és cabdal per no deixar espai a les idees de la extrema dreta. Les xarxes de suport mutu neixen com una iniciativa popular als barris amb més problemes socioeconòmics, que també són on el COVID-19 té major incidència, i repleguen a gent molt diversa, unes que no s’havien mobilitzat mai i altres que són activistes socials del moviment veïnal. Apareix el concepte de solidaritat, es parla de crisi estructural del sistema, i es veu la necessitat d’ajuntar-se, organitzar-se i coordinar-se". 

"Aquesta és l’experiència de les xarxes del districte barceloní de Nou Barris. Crec que el paper dels moviments progressistes i d’esquerres és ser-hi present , colze a colze amb el veïnat, teixint sinergies per aixecar un mur de contenció al feixisme. Les administracions han d’implicar-se més, aportant recursos que faciliten la feina voluntària i militant. Es troba a faltar el suport del sindicalisme de classe als territoris on la gent ho està passant realment malament". 

En aquest article han participat: 

Pere Fernàndez, Àrea de MMSS de Comunistes de Catalunya i activista d’UCFR. Elaboració d’introducció i coordinació d’aportacions. 

Adelina Escandell, senadora comunista pel Grup Republicà (ERC-Sobiranistes-EHB) 

David Karvala, activista d’UCFR i militant polític d’esquerres i marxista. 

Juan Medina, activista social de Nou Barris, coneixedor de les Xarxes de Suport Mutu

Etiquetes de comentaris: , ,

+

“A vegades transporto la falç i el martell a un món més abstracte” - Entrevista a Kris Garriga

06 de novembre


Ricard Ribera

Si sou habituals de les xarxes socials és molt probable que us soni el perfil de @runawaywithyou, amb uns dibuixos plens de color i missatge revolucionari. Darrera d’aquest nom hi trobem la Kris Garriga, una jove il·lustradora catalana que no s’amaga de la seva ideologia i situa el dibuix com una eina per transmetre idees.   

En què t’inspires a l’hora de fer les teves il·lustracions?

M’inspiro en tantes coses, la política, la història, els viatges que faig (o feia, maleïda pandèmia) els meus sentiments, pors, angoixes, il·lusions… 

Els personatges que dibuixes recorden l’estil del manga, t’ha influït molt el còmic japonès o l’anime?

De petita després de l’escola corria per veure les sèries anime que emetia el K3, després em tancava hores a l’habitació a dibuixar els personatges i a inventar-me els meus propis per les històries que il·lustrava. M’ha influït moltíssim i em costa molt imaginar com dibuixaria o tan sols si dibuixaria sense tota aquesta influència. Passar de dibuixar la Sailor Moon als 6 anys a dibuixar partisanes als 26 pot semblar un canvi radical, però no canvia el que per mi representa, dones empoderades que lluiten pel que creuen, el fil que conecta tota la meva trajectòria com a il·lustradora. 

Tot sovint els teus dibuixos comprenen simbologia soviètica, què vols transmetre?

L’art és polític, per molt que molta gent s’entesti en què són coses separades o en què no s’ha de polititzar la il·lustració. Milers de cops m’han dit que sent tan “radical” ningú em voldrà contractar. Directament, moltíssims artistes que es consideren alternatius, reprodueixen idees neoliberals sense ni tan sols donar-se’n compte. 

Quan vaig començar a aprendre rus i a viatjar per Rússia, vaig redescrobrir tota la simbologia soviètica, no tindré el debat aquí sobre si URSS bona o URSS dolenta, però m’agradaria transmetre que un altre món és possible, i que alguna cosa no “hagi sortit bé a la primera” no és motiu per deixar de lluitar. 

La falç i el martell també és una habitual a les il·lustracions que comparteixes al teu perfil d’Insta. M’imagino que ideològicament tens una definició força clara.

Em defineixo com a marxista leninista i no me'n amago, la falç i el martell significa la unió de dos móns, camp i proletariat, per mi no hi ha millor a símbol d’unitat i resistència. A vegades el trec del món polític i el transporto a un món més abstracte, representant la dualitat cos - ment, el dret a sentir-te malament i el deure de lluitar per superar-les coses, la unitat entre el que és personal i el que és polític. A vegades faig il·lustracions que semblen solament polítiques, però hi ha una gran càrrega emocional i personal darrere. 

Quin paper juga l’art en la lluita de classes i en la lluita per l’hegemonia de les idees?

Com deia anteriorment, l’art no està absent de connotació política, per exemple, tots hem vist aquest tipus d’il·lustracions cuquis que et diuen “que somriguis” i que “t’esforcis molt” reforçant la idea neoliberal i individualista de que tu ets l'únic responsable de la vida, ignorant les condicions materials. Podríem anomenar també una desena d'il·lustradores feministes liberals amb discursos simplistes sense anàlisi de classe que podem trobar en samarretes, bosses i fins i tot en pancartes del 8M. Per això crec que és importantíssim poder fer front a tot aquest bombardeig ideològic en forma d’il·lustracions amb dibuixos que s’hi tinguin en compte la lluita de classes. 

L’art és una eina importantissima per a transmetre idees, existeix un comic manga del capital, que pot semblar una frikada, però resumeix i explica les idees claus del pensament de Marx d’una forma clara, directe i amena. Pot resultar ideal utilitzar el recurs de la il·lustració i el còmic per a transmetre coneixement teòrics feixucs, fer aquest tipus de còmics és una cosa que m’agradaria fer un un futur, però requereix moltíssimes hores i és difícil trobar-les quan has de tenir altres feines per subsistir.

La il·lustració permet viure’n professionalment si no ets un dibuixant molt reconegut?

Depèn, així molt simplement, no. El preu que poso a les meves il·lustracions és tirant a baix, però perquè també sé quin públic tinc, el que dibuixo i perquè dibuixo. Pots viure’n professionalment quan et contracten grans empreses que et poden pagar 2.000 o 3.000€ per projecte. Un il·lustrador actualment no té ni horari ni dies de festa, tristament com qualsevol autònom, així que quan mires les hores que hi has invertit i el preu de la vida, aquí a la àrea metropolitana de Barcelona, veus que no surt molt a compte. Ara mateix la única solució que veig per poder dedicar-m’hi exclusivament és mudar-me a un país on la vida sigui més barata, fa temps que consider-ho marxar a Europa de l’est, per poder poder viure fent el que m’agrada sense tenir que pujar els preus.

A quin tipus de públic vols arribar quan dibuixes?

Estic oberta a tothom, no tinc un target concret, les portes estan obertes a tothom, tot i que realment, per estil i temàtica, el meu públic és més aviat jove. Intento combinar tots els idiomes que sé per arribar a més gent. Tinc molts seguidors catalans i de l’estat espanyol, però també molts americans, britànics, irlandesos, russos, filipins, de tota Amèrica Llatina, d'Austràlia, i com a internacionalista, és genial a arribar a gent amb idees semblants de tants països diferents. A vegades acabes arribant a gent que ni t’esperaves, sempre recordaré el dia en que una policia nacional va retuitejar un munt d’il·lustracions meves acompanyat d’un “joer que pena que sea indepe”. 

Si mires una mica el que has fet fins ara, quin o quins dels teus treballs t’ha agradat més portar a terme? Ens ho expliques?

Un dels que més m’ha agradat i més orgullosa estic, és el treball que vaig fer per Catarsi magazin. El còmic de la canadenca és 100% el que m’agradaria poder fer com il·lustradora, ja que engloba totes les meves coses preferides, il·lustració, història i política. El mateix et dic sobre el poster de la piràmide del capitalisme, que el tinc penjat a l'habitació i el meu germà em va dir “coi quin ego tenir-lo aquí”, doncs mira una mica sí, però és que n’estic molt orgullosa i això no em passa sovint. 

Com és el procés de creació d’una il·lustració?

Primer és tenir la idea, la idea en general sorgeix a partir d’un sentiment, de ràbia, d’angoixa, de pena o de felicitat. Normalment tinc idees quan passejo sola escoltant música, al gimnàs o a la RENFE. Després vindria el procés de documentació, fotos de referència, història i context del que vull dibuixar i després m’hi poso. Sol passar que a mig procés me’n cansi i el deixi abandonat durant mesos, després el torno a agafar i li dono alguna volta més, fins que em convenç i ho publico. El dia següent ja començo el procés de criticar i de buscar defectes, de pensar “merda, hauries d’haver fet això i canviar allò”, i m’ho apunto per la propera. Un artista ha de ser el seu pitjor crític, completament hater i autodestructiu, si no, no es millora. Per dir-me que bonic que m’ha quedat ja tinc a la meva iaia.

Per acabar, amb què et trobes més còmode dibuixant, paper o directament en format digital?

Sóc completament digital. El paper però, me’l guardo pels meus projectes personals, una mica com conservant l'essència de quan dibuixava de petita o per quan vull fer un regal. Digitalment en fas més a via, és net, i és barat. El material artístic de qualitat, ni que sigui una qualitat mitjana, és car. Des del 2016, amb l’ajuda dels meus pares, vaig comprar una Cintiq (un tipus de tablet per il·lustradors) i ara farà un any vaig comprar l’ipad pro, que m’ha permès reduir a la meitat el temps per a realitzar els dibuixos, el sistema per capes, la precisió i suavitat del traç, és una meravella.

Etiquetes de comentaris: ,

+

Setze anys sense en Román

06 de novembre



Joan Tafalla


El dissabte passat va fer setze anys de la mort del company Josep Serradell "Roman". Un company clau en l’organització del PSUC durant els durs anys de la clandestinitat. Un company clau en la lluita contra l'eurocomunisme i en la construcció del Partit dels Comunistes de Catalunya. Un company menystingut i estigmatitzat en gran part de la historiografia sobre el comunisme català. Uns l'ignoren, altres directament, l'insulten. Un company tant estimat pels companys d'origen obrer com menystingut o estigmatitzat per tota mena de lletraferits. Un company "sine qua non".


Vaig tenir l'honor de treballar amb ell en el secretariat i en l'executiu del PCC durant els anys vuitanta del segle passat. Vaig aprendre mantes coses d'ell i d'en Pere Ardiaca. Sobretot, vaig aprendre la importància de l'estil de treball i del mètode en la construcció del partit.


En el moment de la seva mort jo era fora del partit. Discrepàncies amb la política del "tripartit” que no vénen al cas. Però la meva estimació personal i política cap al company i la meva valoració del seu lloc en la història del comunisme català seguia dempeus. Llavors vaig escriure una nota necrològica que es va publicar a "El Viejo Topo" en la seva edició en paper i, dos anys després a Espai Marx. L’he tornat a rellegir i segueixo compartint profundament l'esperit. No tant la lletra, francament millorable. 


Aquí la teniu:


Román*

Rebo la notícia de la mort Román per correu electrònic. La notícia, previsible, em colpeja i extreu d'alguns racons de la memòria anècdotes que són categories. Compartir-les amb el lector és el modest homenatge que puc rendir a en Román.


Amb el pas de les hores, m'indigno. M'indigna el silenci dels mitjans que haurien d'informar d'un succés tan important. Una nota a El Periódico de Catalunya, una necrològica a El País, escrita per Jordi Miralles -aquest mitjà ni tan sols va considerar necessari reflectir el succés com a notícia-. Cap mitjà televisiu, inclosa la TV3 del Tripartit, a l'enterrament. Cap representació d'aquest govern. Els bons fan mutis en silenci. Aquells que mantenien el silenci quan calia parlar i comprometre's, no consideren oportú dedicar a en Román ni un minut en els seus “partes” de notícies. Potser no havia d'indignar-me. Però encara conservo suficient grau d'ingenuïtat per a fer-ho.


Román pertany a aquesta estirp de gent que va portar les llibertats a Espanya, després de mantenir un pols de quaranta anys amb la dictadura. Aquesta estirp està constituïda per uns escassos centenars de persones en el conjunt d'Espanya. A Catalunya potser només arriben a una cinquantena. Es tracta d'una estirp de gent que, quan la massa, colpejada fins a no poder més, terroritzada pel genocidi feixista, es resignava amb prou feines a la misèria i a la fam, es van mostrar a l'altura de les circumstàncies històriques i es van enfrontar com a nans valerosos al gegant de la dictadura feixista. Un gegant a qui tots donaven per vencedor definitiu de la contesa de classes al nostre país. Román va pertànyer a aquesta ínfima minoria que no sols no va donar el combat per perdut sinó que va decidir continuar-lo amb totes les conseqüències.



A Román i a aquesta mínima minoria, li devem els comunistes, els demòcrates i els republicans la dignitat. Com un immens “lager” Espanya s'aixecava i es ficava al llit al so de l'himne feixista. Les presons vessaven, la repressió va acabar amb tota una generació i va tractar de retallar el comunisme del país. Les tàpies dels cementiris assistien mudes als afusellaments en nom de la “pau”, mentre Román i la mínima minoria, encara que sabedora que el seu futur no podia ser altre que la tortura, la presó, eventualment la mort, escometien el seu destí amb la certesa tràgica que l'única manera d'acabar amb el feixisme era organitzar la lluita contra ell. No com els “demòcrates de tota la vida” que “lluitaven” per la democràcia ostentant càrrecs en el franquisme, ni com els de l'oposició passiva que esperaven que la democràcia arribés de la mà del Mercat Comú o dels Estats Units.


A Catalunya, en Román va ocupar, amb un grapat de valents, el lloc de comandament d'un destacament de combat que va assegurar la transmissió de la tradició comunista, de la tradició republicana i frontpopulista entre generacions separades per la nit i la boira feixistes. Amb Gregorio López Raimundo, amb Joan Comorera, amb Margarita Abril, amb Pere Ardiaca, amb Miguel Nuñez i alguns més, malgrat les polèmiques i les escissions que els van lacerar, van complir aquesta tasca històrica. I a fe que la van complir bé. A fe que les noves generacions obreres i estudiantils que en els anys seixanta i setanta es van incorporar a la lluita, van trobar gràcies al treball d'aquestes persones una tradició política i social a la qual referir-se quan elaboraven la seva experiència de lluita. Román i alguns, pocs més, estan darrere d'un “misteri” que ningú s'explica: aquell misteri que fou el PSUC, a Catalunya “el partit”. L'únic, l'inimitable, l'autèntic “partit”.


Massa jove per a haver conegut els temps heroics de Román, recordo la primera vegada que el vaig veure i que li vaig sentir: era a la tardor de l'any 1973 o 1974. Havia estat convocat a una Conferència local del PSUC de Barcelona que se celebrava en una parròquia del costat nord de la ciutat. Un dels al·licients per a assistir a un acte, la profunditat dels debats de la qual se m'escapava, era veure i escoltar al “camarada Román”. Allà estava, a la tribuna (si és que podia anomenar-se d'aquesta manera) de l'acte. Amb un aspecte que, francament, em va decebre: amb la seva calba, el seu bigotet, el volum de la seva panxa i lluint un jersei molt historiat, teixit amb llanes verdes, marrons i negres. Un jersei dels quals li teixia l'amor d'una altra persona de llegenda: Margarita Abril, a qui hem perdut encara més silenciosament l'any passat**.


Afegeixo a aquesta impressió un fet que va passar a ser paradigma per a molts comunistes que vam conèixer a Román de prop: una persona que escolta, una persona que pren anotacions de les intervencions com si en això fos la seva vida. La veritat és que vaig quedar una mica decebut: esperava veure a un heroi revolucionari, al mag de la clandestinitat capaç d'enganyar a la “bòfia” durant quaranta anys… esperava potser veure a l'home de ferro. Amb el temps vaig aprendre que el que va aconseguir enganyar a la policia, el que va aconseguir organitzar resistència durant dècades va ser precisament aquesta actitud de normalitat absoluta, de cotidianeitat, aquesta actitud escrutadora de la realitat, d'escolta dels militants i de les seves informacions, aquesta actitud de teixir i tornar a teixir les trames i ordits que el feixisme destruïa una vegada i una altra amb les seves destralades repressives.


Pertanyent a l'última fornada de comunistes del tard franquisme, vaig coincidir amb en Román i en Pere Ardiaca al secretariat del PCC, en l'etapa del rebuig de l'eurocomunisme i de la “reforma suplicada”. Ara no es tractava de criticar sinó de construir. Aquí vaig poder valorar d'una altra manera a en Román i a la seva gent. L'experiència, la capacitat de treball col·lectiu, la tenacitat en la defensa dels objectius, la devoció a unes formes i mètodes de funcionament i a una determinada idea de partit, van imprimir en mi una petjada impossible d'esborrar. Qualsevol que hagi passat per l'escola de Román podrà segurament coincidir amb mi en aquesta apreciació. La seva manera d'estar a les reunions, la seva manera de prendre notes ( amb un bolígraf vermell i un altre blau, que molts imitem durant anys); les seves intervencions breus, precises, responent a tots els elements que havia desplegat l'alegre i anàrquica concurrència. Intervencions que donaven ordre i harmonia, que “estructuraven” (com ens agradava dir) el caos de les “aportacions” de les més joves fins a transformar-les en propostes coherents i constructives.


Román ha mort. El temps ha passat. El segle que va acabar el 1989 ha anat posant les coses en el seu lloc. Els comunistes hem de retrobar la nostra identitat, la nostra capacitat d'intervenció en les noves condicions del postfordisme i del postsovietisme. Algunes de les postures tàctiques, conjunturals, que Román va defensar amb passió potser han estat relativitzades per la història. Unes altres estan tan inscrites en l'aire del temps d'aquell Nou-cents que hem deixat definitivament enrere, que ara no poden més que ser objecte d'estudi històric.


No obstant això, l'essencial del missatge de Román, l'essencial del què va fer la seva generació es manté: el comunisme és l'única esperança per a una humanitat malalta, explotada, oprimida i alienada; el comunisme necessita organització; aquesta organització ha d'estar presidida per dos mètodes que són contingut: la democràcia i el treball col·lectiu.


Malgrat la crisi dels PC’s, malgrat els dolors de part d'aquesta transició d'època, aquestes idees romanen, aquestes idees les heretem d’en Román i tota la seva generació. Si poguéssim acomiadar-nos d'ell directament, li diríem:


Bona feina, camarada Román!



*Text publicat a la revista El Viejo topo, al número Número 200-201, l’any 2004 

**Nota de l’edició: Margarita Abril, històrica dirigent del comunisme català, al PSUC primer i al PCC després, va morir el 13 d’agost de l’any 2003. El Consell de Redacció de La Realitat vàrem voler parlar de la seva figura fa unes setmanes, tot recuperant aquest text d’Àngels Martínez. 


Etiquetes de comentaris: , ,

+

Gamonal, un abans i un després

06 de novembre

Miguel Ángel Parra González

El gener de 2014, els veïns de Gamonal, barri obrer (i més poblat) de la ciutat de Burgos, van obrir els noticiaris dels principals mitjans de comunicació per l'aixecament que van protagonitzar en protesta al projecte d'obres de l'ajuntament que convertiria el carrer Vitòria en un bulevard, reduint la calçada de 2 carrils a 1, eliminant places d'aparcament públiques i creant al seu lloc places de pagament. Tot això amb un elevat cost públic i a mans d'un constructor sobre el qual ja pesaven anteriors acusacions de corrupció.

Les protestes foren especialment virulentes, i les imatges d'encaputxats enfrontant-se a la policia llençant pedres es van convertir en símbol de l'aixecament d'un barri de classe treballadora contra una administració que, lluny de resoldre els seus problemes, els agreujava. En certa manera, la seva protesta recordava altres aixecaments similars com ara la famosa Intifada del Besós a la Barcelona preolímpica (I que va ser meravellosament recollida al documental Besos al Besós, que es pot trobar fàcilment a la xarxa). En ambdós casos, l'aixecament veïnal es va saldar amb la victòria i paralització de les obres que les provocaren, senyal que la lluita serveix i la unitat és essencial.

En el cas de la lluita de Gamonal, cal fer un petit èmfasi en el context en el que es va donar. El lustre 2010-2015 es va destacar per viure les conseqüències més dures de la crisi econòmica internacional, agreujada a Espanya per la crisi del maó. Vam patir diverses reformes laborals i polítiques de retallades -tant del govern del PSOE com del PP- que ocasionaren una onada de vagues generals, l’enfortiment dels moviments socials, l'aparició del 15M i en general diverses manifestacions del que ve a ser una crisi de règim en tota regla. Tant el bipartidisme com la monarquia vivien les seves hores més baixes pel que fa a popularitat i, per si no n’hi hagués prou, el dogma de la unitat d'Espanya començava a esquerdar també amb la qüestió catalana. Els tres pilars fonamentals del règim del 78 començaven a estar tocats. Llavors va fer la seva aparició Podemos, i a la seva òrbita i a la d'IU començaren a articular-se processos de confluència que el 2015 van arribar al poder en moltes ciutats importants, com ara Madrid i Barcelona entre d'altres.

Rere aquest lustre cal detenir-se, donat que es va iniciar el que sembla ser el procés d'institucionalització dels moviments polítics que es proposaven donar resposta a la crisi de règim. Rere una legislatura d'acció municipal amb grans alegries i vàries decepcions, algunes eleccions generals i una moció de censura, arribem a la situació en que l'alternativa ha quedat reduïda a algunes restes de poder municipal i a ser part minoritària d'alguns governs autonòmics amb el PSOE i del govern estatal. És a dir, tornem a la clàssica tessitura d'anar fent de bona voluntat per a portar endavant algunes mesures d'esquerres (no negarem que d'importància) però absolutament encorsetats a les limitacions pròpies de ser socis minoritaris de govern i de la mateixa arquitectura institucional de la política espanyola. El de sempre, però aquesta vegada en gran.

L'escola marxista ens ensenya que a les crisis de règim s'obre una oportunitat per a les opcions revolucionàries, pero quan aquestes no saben aprofitar-les o no estan en condicions de fer-ho, són les opcions reaccionàries les que acaben recollint el guant del descontentament per presentar una alternativa populista que al cap i a la fi té per finalitat protegir els interessos dels més poderosos, canalitzant la ira de les classes populars cap a objectius que són aliens als seus interessos.

Acabem de veure com al barri de Gamonal tornava a haver-hi aldarulls. Encaputxats llençant pedres a la policía de nou a l'obscuritat de la nit. Només que, en aquesta ocasió, els aldarulls s'enmarcaven a l'onada de protestes negacionistes de la covid19, encoratjades per una extrema dreta a la qual no l'importa posar en perill la salut pública amb tal d'assolir els seus objectius polítics. Els moviments socials estan a les seves hores més baixes de les últimes dècades, el discurs crític amb el capitalisme té un ressò molt baix entre les classes populars i tampoc sembla que les mesures preses pel govern de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos sigui capaç de satisfer les necessitats d'un poble massacrat per una pandèmia.

Gamonal, 6 anys més tard, ens mostra la mateixa foto però amb diferent fons, simbolitzant el decliu ideològic. L'esquerra té que aprendre dels seus errors, tornar a prendre el carrer i els centres de treball, preocupar-se dels temes importants que preocupen a la classe treballadora i presentar una alternativa valenta que impugni el sistema d'una vegada per totes.

La versió castellana de l’article es va publicar a el diari El Salto el dia 2 de novembre. 

Etiquetes de comentaris: , ,

+

“Metges, no bombes”: el Nobel de la Pau pels metges cubans

06 de novembre

Nazareno Galiè

“Médicos y no bombas”. En el context de la pandèmia, catòlics i marxistes del Capítol italià REDH es troben en aquesta consigna de Fidel. 

En aquest context de pandèmia mundial, les contradiccions del sistema capitalista, basat en el benefici i l'explotació de l'home sobre l'home i sobre la naturalesa, no poden sinó aprofundir-se. No obstant això, de països com Cuba i Veneçuela tenim un exemple de contrartendència. Aquí, juntament amb un sistema econòmic basat en la planificació orientada al benestar de la col·lectivitat, funcionen els valors de la cooperació i la solidaritat internacional.

Per aquest motiu, Luciano Vasapollo, professor universitari de la Sapienza de Roma i membre de la Secretaria executiva internacional de la Xarxa d'Intel·lectuals, Artistes i Moviments Socials, en Defensa de la Humanitat (REDH) i Rita Martufi, coordinadora del Capítol italià de REDH i directora científica del CESTES (Centre d'Estudis de les Transformacions Econòmiques i Socials), reafirmen la crida per a la concessió del Premi Nobel de la Pau als metges cubans, també perquè Cuba, com deia el Comandant en cap Fidel, “no exporta bombes, sinó metges”.

El Capítol italià de la Xarxa en Defensa de la Humanitat ha portat endavant, juntament amb aquesta del Premi Nobel, moltes batalles, com la contra el bloqueig a Cuba i Veneçuela, per l'alliberament dels Cinc herois cubans empresonats injustament en les presons estatunidenques per defensar la seva pàtria dels atacs imperialistes. Aquesta contínua batalla per les idees, per fer servir una expressió molt apropiada de Fidel Castro, ha estat animada dins del Capítol italià format per intel·lectuals, professors universitaris i militants marxistes en connexió amb cultures i moviments de base de diversa inspiració. Aquest és sens dubte un valor important, que ha permès ampliar el camp de la solidaritat internacional amb Cuba i els altres països assetjats pel líder unipolar, avui ineluctablement en crisi.

Entre les organitzacions presents en el Capítol italià podem recordar a les marxistes com la Rete dei Comunisti, el periòdic Contropiano, Nuestra América, el centre d'estudis CESTES, l'organització juvenil Noi Restiamo, però també experiències cristianes de base com el FarodiRoma i l'Associació pare Virginio Rotondi per a un periodisme de pau, fundada pel director de FarodiRoma, Salvatore Izzo. Veïns i companys de camí en el Capítol italià són també homes d'Església i representats, en el món cultural en l'acadèmia, de la cultura progressista i reformista radical.

Com és sabut, les brigades mèdiques cubanes Henry Reeve van treballar molt abans de l'epidèmia mundial en molts països sovint oblidats pels Estats i les multinacionals occidentals, com a Àfrica durant l'epidèmia d'ébola o a Centreamèrica, a conseqüència de catàstrofes com terratrèmols i huracans. No obstant això, durant la primera pandèmia, els metges cubans van assistir als països més rics d'Europa, que, d'altra banda, es van alinear amb els Estats Units en l'aplicació del bloqueig. Itàlia també ha estat testimoni de l'ajuda de Cuba.

Com s'ha dit, la força de REDH i del Capítol italià resideix sobretot en la pluralitat de cultures que expressa. Reuneix a tots aquells que, més enllà de la seva formació i de la seva orientació política i cultural, han comprès que la lluita per la humanitat en el protagonisme col·lectiu i en contrast amb tota autoreferencialitat i contra els nocius protagonismes individualistes, no es pot separar de la lluita contra l'imperialisme i la crítica del sistema econòmic que fongui la mercantilització i la reificació de tot àmbit humà.
En aquest moment històric, marcat per l'esclat de desigualtats i la incapacitat del sistema per a protegir als més febles i exclosos de la globalització, dels països de la transició, com Cuba i Veneçuela, se'ns mostra el camí, encara que ple d'obstacles, per a una futura humanitat. Per a defensar aquesta conquesta i aquesta via de pau, el Capítol italià reactiva aquesta batalla de contrartendència pel Premi Nobel de la Pau als metges cubans, conscient de la capacitat que les forces més coherentment compromeses per a la defensa dels pobles tenen de moure les consciències, massa sovint adormides per la cultura desviada del benefici i de la mercantilització.

Versió italiana de l’article publicada a FarodiRoma el 2 de novembre. 

Etiquetes de comentaris: , ,

+

Més articles

Arxiu

realitat*

edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya

Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre