Se'ls van endur: la història de Ceija Stojka

Ceija Stojka neix el 1933 a una família Lovara, gitanos residents a l'Europa Central. Aquell mateix any Hitler arriba al poder i poc després instaura l'Alemanya Nazi, un règim totalitari d'ideologia feixista que pretenia la conquesta del món per part de la raça ària alemanya, que considerava superior, i l'extermini de tots als qui consideraven impurs, com els jueus, els gitanos, els eslaus i molts més. Durant els següents anys, els nazis inicien la seva expansió, i els territoris per on viatja la família Stojka són annexats al Reich. Amb la finalitat de solucionar la "Qüestió gitana", és a dir, l'amenaça que deien que representaven els gitanos contra la raça ària, se'ls prohibeix moure's, els treballadors gitanos es converteixen pràcticament en esclaus i es fa fora als infants de les escoles.

El 1941, els nazis s'emporten el pare de Ceija Stojka, que serà assassinat uns mesos després al Camp de Concentració de Dachau; a l'any següent ella, la seva mare i tots els seus germans, d'entre setze i set anys, són deportats al camp per a gitanos a Auschwitz, on van patir fam, treballs forçats i tortures. El 1944, les dones i les nenes de la família van ser transportades a Ravensbrück, mentre que els homes i els nens van ser enviats a Buchenwald. Quan el 1945 l'URSS comença a alliberar els camps de concentració i extermini, els nazis duen a terme un trasllat massiu de presoners per eliminar les evidències dels seus Crims contra la Humanitat: aquests trasllats forçosos, que eren tan despietats i tenien una mortalitat tan alta que se'ls coneix com a les “Marxes de la Mort”, també afecten Ceija i a altres membres de la seva família, qui van ser obligats a participar-hi per arribar al camp de Bergen-Belsen, on van ser finalment alliberats. En els mesos següents, Ceija va aconseguir reunir-se amb la seva mare, dos germans i dues germanes, tot el que quedava de la seva família: els avis, àvies, tiets, tietes, cosins i cosines i el germà més petit havien estat assassinats a les cambres de gas, en experiments eugenèsics i de fam i, malalties i tortures.

Malgrat tot el que havien patit, però, les seves penúries no van acabar allà. Un cop alliberats dels nazis, van haver d'enfrontar-se al racisme i a la xenofòbia dels seus conciutadans allà on van anar. Sense suport ni ajuda, es van veure obligats a malviure fins que van poder recuperar la seva anterior qualitat de vida, però mai els van indemnitzar per les propietats destruïdes ni les possessions robades; tampoc els van oferir condols o disculpes per les vides arrabassades dels seus éssers estimats, ni pel dolor que van sofrir. Arrossegant la seva angoixa van estudiar, treballar i formar les seves pròpies famílies, carregant les seves memòries i la cultura quasi extinta del seu poble a les seves espatlles.

La seva història, però, no és un cas aïllat, sinó que forma part de l'extermini planificat de la població gitana en mans dels nazis, el "porraimos". La seva vida nòmada dificulta l'estimació numèrica de les víctimes, però es calcula que van ser assassinats entre 220.000 i 1.500.000 roma, al voltant del 25% de la comunitat gitana europea. S'aplicaven contra ells pràcticament les mateixes lleis que contra jueus, però els roms sovint no arribaven als camps perquè eren assassinats pel carrer durant les caceres de l'Einsatzgruppen, els esquadrons de la mort de les SS.

Quan van començar a ser deportats, van ser enviats quasi exclusivament a Camps d'Extermini, com Auswitch-Birkenau o Treblinka. Eren camps dissenyats especialment per a l'assassinat en massa dels seus presoners; al Camp de Sobibor no van sobreviure ni el 4% dels presoners. De fet, els nazis van dur a terme el procés d'extermini contra el poble gitano d'una forma tan virulenta que a la zona de Bohèmia i Moravia, l'actual República Txeca, el dialecte caló de la zona va desaparèixer completament. Malgrat això, el genocidi dels roma va ser sistemàticament ignorat, ja que encara que els nazis havien estat derrotats, el racisme i la xenofòbia contra els gitanos va seguir viu, i malauradament ha continuat vigent fins als nostres dies: de fet, fins al 1982 l'Alemanya Occidental no va reconèixer oficialment el porraimos, i Polònia fins al 2011.

Això va ser possible gràcies a la força que va guanyar el moviment per al reconeixement del Porraimos a partir dels anys 80, quan alguns gitanos, inclosa Ceija Stojka, van decidir trencar el silenci i denunciar els crims dels nazis contra el seu poble: van començar a concedir entrevistes, fer xerrades, publicar articles i llibres, assistir a conferències diovulatòries i sobretot, seguint les seves tradicions, ho van incorporar a la seva història oral. Stojka va fer justament això. Va publicar diversos llibres explicant les seves memòries i experiències als camps de concentració, i va començar a plasmar els seus records en pintures i cançons de tradició lovara. Els anys de la seva adultesa es va convertir en una ferma defensora de la memòria dels roma durant el Porraimos, així com en una de les principals activistes gitanes antiracistes, denunciant la discriminació i la marginació que el seu poble segueix patint.

Stojka va decidir enfrontar-se i explicar els horrors del seu passat per assegurar que cap Auschwitz torni a ser construït, perquè la deriva actual del món l'empenya a creure que l'abominació que representa no ha desaparegut, sinó que només està dormint. El creixement del menyspreu i l'odi li fa pensar Europa està oblidant la seva història, així que ella i moltes altres heroïnes anònimes es van posar en peu de guerra per evitar-ho. Perquè entenen que la història mai pot ser oblidada. Perquè saben que preservant el passat, protegeixen el futur. I un futur que recordi serà un futur que no caurà a les urpes del feixisme.