Joaquín Maurín, quaranta-set anys després

16 de juliol de 1936. El soroll de sabres fa dubtar a Joaquín Maurín Julià de si anar o no a Galícia on he té programats diversos actes de propaganda. Les ganes d’expandir el POUM —recentment fundat— poden més que el risc del viatge. Dos dies després quedaria atrapat en territori feixista. En un intent de retornar al sector republicà inicia una llarga travessa per creuar clandestinament el Pirineu i entrar a Barcelona per la frontera nord-catalana. Poc abans de sortir de territori aragonès seria detingut i empresonat. Passaria deu anys i vint-i-dos dies a les presons franquistes. Maurín havia nascut el 1896 al poblet pirinenc de Bonansa. Es formà i exercir de mestre a Lleida on entrà en contacte amb el republicanisme de l’època. La descoberta del sindicalisme revolucionari el portà a militar a la CNT d’on n’arribaria a ser secretari general. Fascinat per la figura de Lenin i la Revolució Russa fou dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear dins del Partit Comunista Espanyol d’on en seria expulsat per discrepàncies amb la direcció. Poc després fundà el Bloc Obrer i Camperol i juntament amb el seu vell amic i camarada Andreu Nin fundarien el Partit Obrer d’Unificació Marxista. Indultat el 1947, conjuntament amb altres militants polítics i sindicals com Cipriano Mera, s’exilià a Nova York on hi vivia la seva companya Jeanne Souvarine i el seu fill Mario. A l’exili, apartat totalment de la política, fundà l’American Literary Agency i es dedicà en cos i ànima al periodisme. A l’ombra de l’assassinat de Nin i de les calúmnies de l’ortodòxia comunista, el pensament polític de Maurín ha passat injustament desapercebut.

La trajectòria vital i militant de Maurín va marcar l’evolució del seu pensament polític, només els fòssils no canvien, com ell mateix diria. I sovint es tendeix a dir que hi ha dos Maurins —el d’abans de la presó i el de després— però això crec que no és del tot correcte. Efectivament els anys de presó el van marcar moltíssim, no és el mateix Maurín el que hi entra que el que en surt. Tots dos, però, tenen en comú el rebuig a l’autoritarisme i la indestriable vinculació entre socialisme i democràcia. El primer Maurín —el dels anys vint i trenta— ho fa des d’una perspectiva marxista, el segon —el dels anys cinquanta i seixanta— ja des d’un posicionament socialdemòcrata. Òbviament hi ha dos Maurins, però són molt menys antagònics del què, a priori, podria semblar.

Maurín va ser un pensador polític original, fresc i creatiu. Mai va aplicar mecànicament receptes revolucionàries forànies i es va esforçar per trobar una via ibèrica al socialisme. Tot i les acusacions, Maurín mai va ser separatista —ni tampoc catalanista— però creia en el dret a l’autodeterminació com a element consubstancial a la fundació d’un nou estat socialista i democràtic, amb unes posicions molt més avançades que les del mateix Nin i que gran part de l’esquerra espanyola i catalana del moment. El 8 juliol de 1931 en una conferència a l’Ateneo de Madrid Maurín diria: “Creemos que Cataluña debe separarse, pero no de España sino del Estado. Cuando Cataluña, Vasconia y Galicia se hayan lanzado sobre el Estado, entonces se reedificará la auténtica unidad nacional”. Trotsky uns dies després, arran d’aquesta conferència, en un article a The Militant diria: “Maurín, cap del Bloc Obrer i Camperol, adopta el punt de vista del separatisme. Després d’alguns dubtes ha decidit constituir-se com l’ala esquerra del nacionalisme petit-burgès”. Res més allunyat de la realitat. Maurín estava defensant que la viabilitat de l’estat —en forma d’Unió Ibèrica de Repúbliques Socialistes—només seria possible des de la confederació i la lliure adhesió i que els nacionalismes i els independentismes eren un valuosíssim instrument revolucionari que no es podia deixar en mans de la burgesia i que calia que fos la classe obrera qui els liderés i els posés al servei de la construcció de l’estat socialista.

El concepte de revolució democràtica fou també una constant en el pensament polític de Maurín. En el III Congrés de l’any 1929, el PCE adopta la dictadura democràtica d’obrers i pagesos com a  alternativa a la dictadura de Primo de Rivera. Maurín qualificaria la proposta de suïcidi polític, ja que voler substituir una dictadura per una altra dictadura significava un divorci entre les aspiracions populars i el partit. L’aposta tàctica de Maurín i de la Federació Catalano-Balear era la d’una República Democràtica Federal que donés resposta a les aspiracions populars i servís com a fase prèvia a la revolució socialista. Així el 14 d’abril de 1931 el BOC donava la benvinguda a la II República mentre el PCE la rebia amb crits de "¡Abajo la república burguesa! ¡Vivan los soviets!". Amb el pas dels anys Maurín constataria la incapacitat del republicanisme de fer aquesta revolució democràtica i defensaria que davant d’això ha de ser la classe obrera qui assumeixi la tasca històrica de fer-la donant-li ja una projecció socialista. Una revolució democràtico-socialista que havia de resoldre inicialment allò que la República no havia solucionat: repartiment de la terra, nacionalitats, estructuració de l’estat, alliberament de la dona, destrucció del poder de l’Església, aniquilament de les castes parasitàries, millorament moral i material de la situació dels treballadors, reducció de la jornada laboral, nacionalització de la banca i dels sectors estratègics, abolició del deute, municipalització de transports i serveis urbans, monopoli estatal del comerç exterior, poble en armes i democràcia obrera. Però aquesta revolució democràtico-socialista no era només una tasca històrica sinó un acte de supervivència per evitar ser triturats per la contrarevolució feixista. En unes profètiques paraules Maurín diria l’any 34: “Si la clase trabajadora no logra imponer su triunfo, es fatal que, mas o menos tarde, prevalecerá, a través de pequeños saltos o de un modo brusco, finalmente, un règimen de fuerza marcadamente fascista con un caràcter mas o menos pronunciadamente militar”. Socialisme o feixisme.

Mentre aquest concepte de segona revolució anava cristal·litzant, l’antistalinisme de Maurín i de la FCC-B/BOC/POUM s’anava fent cada vegada més visible. L’equidistància inicial (ni trotskisme ni stalinisme, comunisme) deixà lloc a la crítica oberta a partir de l’any 32. Dels diversos elements on focalitzaria la crítica —burocratització, repressió, sectarisme, manca de democràcia interna o perversió del centralisme democràtic— el més determinant de tots fou la crítica a la tesi stalinista del socialisme en un sol país. En paraules del mateix Maurin l’abandó de l’internacionalisme convertia els partits comunistes en “màquines d’obediència cega” subordinant la Comintern als interessos de Moscou. Això impedia desenvolupar vies pròpies al socialisme en funció de les realitats i particularitats de cada país o territori i feia que els comunistes —diria Maurín— haguessin deixat de ser “objectivament revolucionaris i se situessin a la dreta de la socialdemocràcia”. Amb el pas dels anys i amb un Maurín ja exiliat a Nova York la crítica contra l’autoritarisme seria molt més implacable i la defensa dels valors democràtics guanyaria molta més centralitat en el seu pensament polític renegant completament dels països del bloc de l’est. En una carta de Maurin al poumista Joan Rocabert l’octubre de 1971 diria “Creo que ‘socialismo’ y ‘comunismo’ no sólo son distintos, sino antitéticos. El socialismo, tal como lo entendieron los clásicos, es inseparable de la Libertad y la Democracia. El ‘comunismo’, en cambio, es su negación absoluta. Así, pues, me considero socialista y creo en la Libertad y la Democracia”.

Una de les principals aportacions de Maurín fou també la d’una praxi política gens sectària. La tebiesa republicana, el reformisme del PSOE, el seguidisme soviètic del PCE i el sectarisme de FAI foren el blanc de bona part de les seves crítiques durant els anys trenta. I així i tot, en la seva praxi política quotidiana, Maurin interpel·là constantment a aquests quatre espais polítics per construir-hi aliances. Un clar exemple foren les Aliances Obreres impulsades pel BOC. Les Aliances eren organitzacions de front únic que havien d’aglutinar totes les organitzacions obreres i pageses —des dels rabassaires fins a l’anarco-sindicalisme— sota un únic programa polític i d’acció.  La definició més gràfica de les Aliances la faria el mateix Maurín: “Lo que el soviet fue para la Revolución rusa, la Alianza Obrera lo es para la Revolución española”. I allà on l’Aliança Obrera va aconseguir el suport de totes les grans organitzacions —Astúries— la insurrecció d’octubre de 1934 es convertí en un desafiament al govern reaccionari de Larroux i Gil-Robles. Uns espais on també hi participava el PCE que, un cop abandonada la línia de “socialfeixisme” per part de la Comintern, havia iniciat una política de col·laboració amb altres forces d’esquerres de l’estat. Un altre exemple d’aquesta política d’aliances gens sectària de Maurín n’és el front electoral. Tot i la seva granítica crítica contra ERC i el republicanisme petit burgès en municipis com Olot o Valls —on el BOC identificava ERC amb els interessos de les classes populars— s’hi feien coalicions per fer front comú a la dreta. En canvi en ciutats com Girona o Lleida —on identificaven ERC amb els interessos de la burgesia— es feia una política de dura oposició. Inclús anys després, ja des de l’exili novaiorquès, en una carta a Bertram Wolfe, expressava el seu desig de “retornar a Espanya per contribuir a agrupar totes les forces progressistes”. Mai pogué retornar.

Durant aquests anys d’exili a Nova York, per respecte als seus companys i companyes que hi havien deixat la vida, Maurín mantindria un revelador silenci sobre el POUM i el seu paper durant la guerra civil i la postguerra. Dels pocs textos existents el més explícit és una carta escrita a Víctor Alba pocs mesos abans de la seva mort on diria “El ejecutivo del POUM no comprendió nunca que lo primero era ganar la guerra. Antepuso la revolución a la guerra, y perdió la guerra, la revolución y se perdió a sí mismo”. Un punt de vista que, des de la perspectiva històrica que li donaven els anys, situa Maurín més a prop de les tesis del PSUC o la UGT que de les que tingué el POUM en aquell moment.

Maurín moriria a l’exili el novembre de 1973. Les seves restes descansen des de l’any 81 en una austera tomba del seu poble natal. Tot i les confrontacions dins del moviment comunista internacional que li tocaria viure en primera persona, quaranta-set anys després de la seva mort el seu pensament polític continua sent un llegat útil pels i les comunistes d’avui. La indestriable vinculació entre socialisme i democràcia, una pràctica política dialèctica allunyada del sectarisme o la seva concepció del fet nacional donen encara avui eines vàlides per una praxi política allunyada del dogmatisme i l’esquerranisme fàcil. Quaranta-set anys després Maurín continua present.