"Una revolució no és un esdeveniment senzill en la història d'un poble", va expressar Fidel Castro amb molta certesa, per assenyalar els difícils reptes a afrontar en la consolidació i desenvolupament d'aquest projecte. No obstant això, per triomfar i fer la Revolució, primer cal concretar aquest procés que comporta la transformació o canvi de sistema; el qual s'aconsegueix només amb la unitat i consciència del proletariat en la lluita de classes contra les bases del capitalisme i els que les sostenen. Lenin va deixar clar que "només el partit polític de la classe obrera, és a dir, el Partit Comunista, està en condicions d'unir, educar i organitzar l'avantguarda del proletariat i totes les masses treballadores". Però com unir, organitzar i orientar? Per a això és necessari que el Partit s'encomani a sembrar principis i en enfortir conviccions en els membres a les seves files. Una tasca que es complementa per mitjà de l'exemple i l'acció: els objectius primordials estan enfocats a unir i liderar aquesta amplíssima massa treballadora.
Per tant, acollint-nos als dictats marxistes del Manifest Comunista, se'ns exposa que l'objectiu immediat dels comunistes és formar la consciència de classe del proletariat, per així enderrocar el règim de la burgesia i portar al proletariat a la conquesta del poder.
Els debats en les cèl·lules no són l'única opció per donar formació; cal crear els mecanismes metodològics que ajudin al partit a comprendre l'entorn i la realitat que ens circumden; cal conceptualitzar totes les nostres idees de lluita i anàlisi dels fenòmens socials econòmics, polítics, culturals, històrics, entre altres, en aquells principis que ens ajudin a donar-li major orientació a les nostres accions quotidianes (tant en el pla particular com en l'entorn polític-ideològic col·lectiu).
Llavors, ¿quina és la relació amb arrelar conviccions? Bé, l'ésser humà, com a ésser social, conceptualitza el seu entorn en idees, i aquestes es concreten en dictats concrets, anomenats principis (ètics, religiosos, estètics, culturals, patriòtics, laborals, humanitaris, polítics, ideològics, etc.), els quals donen pas a relacions valoratives de comportament, segons necessitats humanes i els propòsits establerts en el pla individual o col·lectiu.
Aquesta orientació de comportament tindrà una visibilitat coherent si a la nostra conducta la regeixen patrons (els anomenats valors), la qual cosa entra en el camp de l'apreciació del bé o el mal, i determinen tot objectiu final. Però, tenint en compte que els valors estan determinats per l'afectiu, el conductual i el cognoscitiu, això al seu torn indica que es determinen pel seu caràcter de temporalitat, de grau i les necessitats que es plantegen; la qual cosa es poden formar o reforçar amb la transmissió de coneixements, amb l'enfortiment i desenvolupament de la capacitat d'anàlisi i judici dels fenòmens històrics.
Sent l'acció educativa de l'entorn la que determina la convivència social, el Partit té la responsabilitat de redirigir i adequar la valoració i conducta de la seva militància per conformar l'avantguarda. Malauradament no es pot esperar que tota institució educativa sigui el bressol de formació de valors comunistes, més quan el sistema educatiu en el capitalisme està basat fonamentalment en la instrucció, com tampoc en els patrons culturals del sistema, que més aviat es dirigeixen a la formació dels (anti) valors que sustenten els flagells innats del capitalisme. La burgesia és conscient que fomentar canvis abruptes i forçar estats de crisi ajuden a l'obnubilació del raciocini, la qual cosa és una vàlida estratègia del capitalisme per crear inseguretat, inestabilitat o perplexitat i amb això els subjectes socials queden obligats a remodelar el seu sistema jeràrquic subjectiu, sense temps a l'assimilació dels canvis i, per tant, li atorguen major prioritat a valors tradicionalment més baixos.
Per l'anterior, l'organització política, el Partit comunista, ha de prendre la responsabilitat de formar les seves files, de frenar aquests (anti) valors prominents de la societat burgesa i explotadora, justificats tots sota presumptes normes "democràtiques" i de "llibertat", però que realment s'assenten sobre bases de l'individualisme, la manca de companyonia, l'egocentrisme, la banalitat, la falta de respecte, la disbauxa, la injustícia, la desigualtat, l'egoisme, la imprudència, la ignorància i altres vicis de tendència negativa.
L'única manera de formar valors sense temporalitat i, en tot cas, amb una variabilitat que aprofundeixi en la radicalitat exemplaritzant, és mitjançant la fortificació de conviccions. Aquestes són la base moral i cívica més profunda que sota cap circumstància ens permetrà, dubtar, vacil·lar o trair. Les conviccions són les que es reforcen amb el coneixement i la informació actualitzada, són les que ens permetran una profunda valoració dels esdeveniments, sense perdre la perspectiva de contextualització, i on la conducta té patrons fortament adherits: no hi ha espai ni per a la superficialitat, les imprudències o la irresponsabilitat; molt menys per a individualismes o convenients acomodaments.
Mentre es canonitzi la tolerància cap a actituds amb falta d'exigència i sistematicitat, de falsa companyonia, de deshonestedat i d'absència de valoració crítica de la indisciplina i dels errors comesos, de comunicació irrespectuosa o de violació dels mecanismes interns de l'organització partidista; llavors, la realitat ens seguirà colpejant en els moments àlgids amb brots dels qui prefereixen fomentar una actitud nihilista cap als principis essencials del marxisme i el leninisme, i per tant, de rebuig total cap als més revolucionaris valors associats a aquests principis.
La història ha donat mostres fefaents de quant mal fan a una organització comunista les tendències més pragmàtiques, més materialistes, menys altruistes, menys solidàries; convivint amb el llibertinatge d'una militància minoritària, que generalment creu que el Partit ha de subordinar-se a altres instruments polítics dels quals, casualment, són membres, en comptes de liderar o jugar dins el mateix un paper cabdal. La realitat ha demostrat que darrere de tot això sempre hi ha interessos personals o sectaris, en alguns casos, per immaduresa política, encara que en altres per una falsa militància que simplement fa servir al Partit com a trampolí.
El partit comunista ha de tenir ben clar que formar revolucionaris, no és fomentar el "revolucionarisme": incapaç de ser conseqüent amb els seus actes, de no mantenir el control de les seves accions, de no tenir correspondència amb els objectius traçats pel Partit, i per això, incapaç de sumar-se a la disciplina i a l'organització partidista.
La nostra màxima convicció ha de ser que tota acció nostra ha d'anar compassada amb el sentit de pertinença, de responsabilitat política de conscienciar, de sumar i enderrocar el capitalisme i les seves forces reaccionàries, envers la nostra lluita, fer la Revolució necessària: el socialisme.
Uniu-vos!
GTM
