Les xarxes socials han esdevingut el principal espai d'expressió de les frustracions, els exabruptes, els insults, les mentides i, sobretot, l'endogàmia. A Twitter o a Facebook es poden llegir comentaris que en qualsevol situació del món real farien sentir una gran vergonya aliena en l'entorn que ho escoltés. S'arriben a dir veritables barbaritats. Les coses com són. Si quan van servir de plataforma de difusió del 15M ens haguessin dit que acabaria en això, no s'hagueren imprès tantes pàgines sobre la bondat d'unes multinacionals de la comunicació i la gestió de dades. Anem al gra. En els darrers dies ha aparegut una nova polèmica sobre el partit. Una polèmica difosa per l'entorn d'ICV i de Barcelona en Comú, que davant la desfeta del seu espai -i la nova hòstia electoral-, busquen a la desesperada qualsevol excusa i són capaços de fer servir qualsevol mentida per tancar files. Però aquest no és el tema de l'article. El tema d'aquest article, que es publica en el butlletí oficial del "proxinés partit de Nuet", no és més que assenyalar una obvietat. Twitter només serveix per demostrar la misèria moral de la gent. En l'àmbit de la política hi ha tres perfils d'alliberat: el mediocre, el fanàtic i el rebotat. L'alliberat mediocre és aquell que cobra per no se sap què, que es caracteritza per no haver demostrat cap capacitat ni qualitat destacable i que ha de dedicar el seu temps de feina i d'esbarjo -tot i que normalment acostumen a fer jornada completa de no fer res- a insultar als enemics del seu cap – sobretot si aquest els dóna directrius directes de fer-ho, com és el cas. El fanàtic és aquell que creu que la seva líder o el seu líder té la propietat de la veritat absoluta i és Déu baixat del cel, i òbviament, ha de demostrar la seva fe insultant. El rebotat és aquella persona que va pertànyer a l'organització del que insulta i, per enfrontaments interns, ha acabat vagant per altres partits demostrant que ell va insultar als de l'altre costat abans que ningú. Tots tres perfils formen una trinitat, que pot ser un i tres a la vegada.
La trinitat de l'insult, com la podríem anomenar a partir d'ara, encaixa en el perfil d'una secta destructiva. Però no, són la demostració d'un gran projecte històric (que ha deixat l'esquerra pitjor que l'herba del jardí d'Àtila). Si no els importa gens el que es publica en aquest butlletí pequinès, suposo que no s'enfadaran per aquest humil retrat fer per un membre del partit-secta de l'enemic públic número 1 de l'alcaldia de Barcelona. Sort de Twitter, deia. Sort que la majoria d'aquesta gent no diu al carrer el que diu a Twitter. Sort que es diu a Twitter i no s'imprimeix. Sort que no cal talar arbres per llegir les barbaritats que s'han de llegir.
IA
