realitat

Post-coronaviurs: un escenari internacional més multipolar?




Des de la darrera crisis del capitalisme de 2008, i més especialment de l’eclosió del moviment dels indignats a Espanya i Catalunya, si una cosa hem après, és que és molt arriscat fer gaires previsions a futur dels escenaris polítics nacional i internacionals.

Hem viscut per pròpia experiència que la història és dinàmica i dialèctica, i si bé durant molt de temps els escenaris estan estables i immutables, en pocs anys es produeixen grans sacsejos de les estructures, i fan que en un curs polític passin més coses que en els darrers 10 anys.

Si a això li afegim una pandèmia de grans dimensions com la humanitat feia anys que no vivia, des de la grip espanyola a principis de segle XX, que a més ens trobem en ple creixement exponencial del contagi de malalts, i que dia rere dia, la fi de la pandèmia sembla més llunyana, les probabilitats de que fent un exercici de futurologia ens equivoquem creixen exponencialment.

No fa tant, poc més d’una setmana, s’assegurava que ens trobàvem davant de la fi de l’imperi econòmic xinès, des de les teories de la conspiració, i fins i tot des de destacats rotatoris xinesos, es deia que aquest virus havia sigut una arma dels EUA en la guerra comercial amb la Xina. Ara estem veient com sembla que la Xina surt molt més reforçada de la crisis del coronavirus, i està agafant un lideratge mundial, sortint noves teories de la conspiració, segons les quals, el virus hauria estat un invent xinès.

Aquests dies s’està parlant, i escrivint molt, sobre quin serà l’efecte del coronavirus, un cop ens en sortim, sobre els drets i llibertats de la població. Romandran elements permanents de l’estat d’alarma? Resultarà útil pel control de la població? Ens estem trobant davant d’una sortida autoritària d’aquesta crisis? Qui pagarà els efectes de la crisi econòmica que vindrà degut a deturar l’economia? Serà de nou la classe treballadora? Ens estem trobant davant d’una gran crisis del model neoliberal? Quins seran els efectes sobre el medi ambient i l’emergència climàtica?

Aquest article fa el modest intent doncs, no de tocar aquests temes, sinó intentar aportar alguns elements d’anàlisi a nivell geopolític sobre el que està passant actualment i quins possibles escenaris es poden obrir.



Xina

La Xina ha demostrat tenir una capacitat de resiliència titànica. La seva població ha demostrat tenir una forta disciplina i resistència, i l’Estat xinès ha estat capaç de sobreposar-se als seus propis problemes de burocràcia de l’Estat, per tal de posar el país sencer al servei de combatre al coronavirus. Un dels elements clau per tal de poder fer això, és que si bé l’economia la podríem definir com de capitalisme d’Estat, el control estatal sobre els sectors estratègics ha pogut fer que l’Estat tingui el control de la situació, posant el conjunt de l’economia en favor d’erradicar la pandèmia. Tot controlant i eradicant els intents d’especular sobre els aliments, guants, mascaretes, material mèdic i tots els béns necessaris per la lluita contra el virus.

Això ha permès que a dia d’avui no hi hagin més infeccions provinents de la Xina continental i estiguin exportant el seu know how per tal d’erradicar el coronavirus a països tals com Itàlia.

Està començant també a proporcionar ajuda humanitària a països com Espanya o Itàlia i a ser el soci preferent per al comerç de mascaretes i guants amb aquests països i països de l’òrbita de la Unió Europea de l’Europa de l’Est, el que esdevé una forta novetat, no tan sols a nivell econòmic, sinó també de model de relacions internacionals.

La cultura xinesa no es mou tan des de la immediatesa i el curt-terminisme que ens movem des de la cultura occidental. Se sol dir que el centre econòmic i polític del món durant mil·lennis ha estat a l’Àsia, i que el domini europeu i occidental sobre el món, és poc més que un sospir, comparativament amb tota la història de la humanitat. En aquesta línia de treballar sempre amb mentalitat en el llarg termini, la Xina ha anat construint unes relacions de confiança i d’interdependència econòmica amb l’Àfrica i l’Amèrica Llatina, guanyant pes, poc a poc, com a soci comercial preferent en els països d’aquests continents, per sobre Europea i els EUA. Així doncs, aquesta situació que ja teníem s’hi afegeixen les noves relacions que està establint Xina amb Espanya i Itàlia.

Actualment per tant, ens trobem que la Xina té un soft power i un prestigi que no havia tingut des de l’època del President Mao Tse-Tung, en què sorgien guerrilles per tot Àsia inspirades en la Revolució Xinesa, i a Europa els fills rebels de la gran burgesia s’organitzaven en partits maoistes. Actualment però el seu prestigi es deu no tant en una inspiració revolucionària de les idees, sinó en el seva manera en com han enfrontat aquesta crisis. Per tant, es tracta d’una prestigi que comprèn diferents sectors ideològics de la societat, com ho mostra el petit exemple de quan la setmana passada va sonar l’himne de la Xina als carrers d’Itàlia.



Europa

A Europa està, mentre escric aquest article, el centre de la pandèmia, amb una creixement exponencial del nombre d’infectats i morts a Itàlia i a Espanya, i amb França i Alemanya just al darrere. A això hi hem d’afegir la nul·la voluntat que ha mostrat fins ara, tan el Regne Unit com els Països Baixos, de prendre cap mesura contra el virus, per tal que l’economia no es vegi ressentida. Sembla que de moment aquesta estratègia suïcida està sent abandonada pel Regne Unit, però els Països Baixos s’hi mantenen.

Actualment els sistemes sanitaris d’aquests països estan a punt de col·lapsar, i encara és massa d’hora per fer prediccions, per els efectes socials i econòmics fa pinta que seran brutals. Si hi afegim que durant masses anys s’ha seguit el dogma neoliberal de retallar constantment la sanitat pública a tot Europa, s’ha generat un sistema de sanitat pública debilitat per fer front a la pandèmia.

La Unió Europea ha reaccionat tard i malament com ens té acostumats. S’ha mostrat totalment ineficaç per tal de mostrar mesures per frenar la pandèmia, i cada estat ha hagut d’espavilar-se pel seu compte. Fins aquesta setmana, no s’ha aixecat el límit al sostre de dèficit, i ha sigut una cosa difícil, amb Alemanya i els països nòrdics amb la seva tradicional filia cap a la rigidesa pressupostària.

Un novetat important, és també la pèrdua accelerada d’influència de la Unió Europea cap al seu propi pati del darrera. És de destacar les recents dures declaracions del president de Sèrbia, condemnant la Unió Europea per condemnar-los a dependre econòmicament d’ells i ara que hi ha una situació d’emergència, es neguen a vendre’ls material mèdic. En el mateix discurs, el propi president agraeix a Xina que ells s’hagin ofert per a vendre’ls-hi material.



Estats Units

Tot i ser la principal potència mundial, en alguns aspectes podem afirmar que és un dels països pitjor preparats per enfrontar-se al COVID-19. La seva sanitat és completament privada, el que previndrà als milers de malalts de coronavirus que tindran, a deixar de fer les seves feines o anar a l’hospital, estenent encara més la pandèmia.

Als Estats Units existeix una forta tradició d’aversió a l’Estat, no en un sentit llibertari, sinó anarcocapitalista, on l’individu prima per sobre del col·lectiu. Aquest tipus de valors, com s’està demostrant aquests dies, són els contraris als necessaris per tal d’enfrontar-se tan al coronavirus, com a un crisi global. Com a exemple, en aquests darrers dies s’estan produint cues i problemes d’abastament a les armeries de tot el país.

Tampoc ajuda la recent filtració a la premsa, segons la qual, senadors republicans haurien utilitzat informació confidencial per vendre les seves accions en borsa, en previsió de la caiguda pel coronavirus.

Existeixen doncs, tota una sèrie d’elements que fan preveure la pitjor de les conseqüències per als Estats Units, i que en poden provocar un fort debilitament intern. I per a poder exercir com a superpotència mundial, primerament has de tenir controlat el que passa al teu país.





Conclusions?

Ens falta encara veure com es desenvoluparà el virus a l’hemisferi sud del planeta, on l’existència de sistemes sanitaris mercantitlitzats i deficients farien preveure una expansió exponencial del virus. Sortosament, de moment sembla que el virus no sobreviu massa bé a la calor.

Ens falta també saber el més important, i és si la humanitat aconseguirem guanyar la batalla i no es converteix en una malaltia estacional, tal i com ho ha acabat sent la grip A. Les conseqüències si això passés podrien ser desastroses, per bé que imprevisibles.

S’està parlant poc com Cuba, una petita illa maltractada i bloquejada durant decennis per l’imperialisme, té la capacitat d’enviar metges a Itàlia, un país del G7. Això no només reforça el prestigi del socialisme cubà, sinó que és un cop fort i moral cap a tot el racisme europeu, que es veu obligat a demanar ajuda humanitària a un petit país “en vies de desenvolupament”.

Com he dit abans, és massa d’hora per aventurar-se en prediccions, però algunes coses podem afirmar:

- La Unió Europea és un projecte agonitzant, com ho demostra el fet que és incapaç de sobreposar-se enfront les diferents crisis amb què es troba. El seu grau de desprestigi és cada cop major, i el paper que jugarà en l’esfera internacional serà cada cop menor. Aquesta crisis sanitària només fa que accentuar i accelerar un procés que ja ve de lluny.

Un altre debat que s’obre ara, i que ja apunten certs pensadors, és si aquesta crisi no posa de manifest la importància de l’Estat-nació per sobre dels ens supranacionals. Deixo per un altre ocasió, la reflexió i el debat sobre aquesta qüestió.

- Aquesta crisi també accelera un procés que ve gestant-se des de fa temps, i és la major importància de la Xina en l’esfera internacional. Fins ara s’havia limitat en l’àmbit internacional, ara sembla que també comença a tenir soft power, quelcom reservat abans pels EUA i la Unió Europea.

- Seria agosarat i probablement fals assegurar que ens trobem davant la fi de l’hegemonia nord-americana. Els EUA han demostrat històricament una forta capacitat de resiliència i de reinventar-se (com per exemple el New Deal) i si fa falta per tal de no entrar en un crisis profunda tiraran per terra els dogmes neoliberals i faran un ús intervencionista de l’Estat. Si bé és cert que ens trobem davant d’una superpotència entrada en decadència, replegada sobre sí mateixa. Un procés ja iniciat amb Donald Trump i que aquesta crisis no fa més que accentuar, amb una més que probable forta crisi social i econòmica a les portes.

Arnau Piqué

Etiquetes de comentaris:



Més articles




Segueix-nos

Comparteix

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre