El coronavirus s'ha convertit en una pandèmia de la nit al dia. En l'àmbit global es van prenent les mesures concordes a la capacitat de resposta que es tingui en cada país, en cada regió. Tot depèn de la capacitat econòmica, de l'organització social, de l'estructura socioeconòmica del país, de la voluntat de les autoritats, dels interessos dels diversos sectors, entre altres. El que va començar sent una notícia per a assenyalar a la Xina, acaba en una histèria per a l'anomenat primer món Per què?
És simple. Caldria reflexionar-ho a l'inrevés, ja que en aquest món hem conviscut amb situacions alarmants, on milions de persones han estat afectades, fins i tot amb la mort, i l'anomenat primer món ni s'ha despentinat de preocupació.
En el món, més de 820 milions de persones passen fam i prop de 200 milions estan en amenaça de sofrir fam. La progressió d'aquest flagel s'evidencia amb major nivell a Àfrica i, cada vegada més creixent, a Amèrica Llatina. Les corbes de les borses de valors i les desacceleracions de les economies "desenvolupades", es tornen un motor de desigualtats, les quals es reflecteixen amb major vulnerabilitat en les economies dependents i subdesenvolupades del tercer món. Segons les estimacions d'Unicef, el Banc Mundial, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i la Divisió de Població de Nacions Unides, prop de 8500 menors de 15 anys moren cada dia per desnutrició.
Els conflictes bèl·lics assoten a grans regions del món. Molts d'ells, alçats per discursos amb banderes de "llibertat" i "democràcia", responen realment a diferències per motius ètnics, extremismes religiosos, rivalitats comercials i tecnològiques, per mers nacionalismes o per disposicions unilaterals d'intervencionisme militar que es justifiquen amb suposades "crisis humanitàries". Una gran part d'aquests conflictes són atiats fonamentalment per grans potències econòmiques occidentals i els EUA, les conveniències i els objectius de les quals es reflecteixen a exercir el control sobre els recursos naturals o el poder geopolític en certes regions.
La pròpia ACNUR en els seus informes reconeix que en aquestes confrontacions es destrueixen països, se sotmeten a pobles, s'aniquilen ètnies i es violen els drets humans constantment. En els últims tres anys, més de mig milió de persones han perdut la vida per bombardejos o enfrontaments militars, com més de 65,6 milions de persones desplaçades de les seves localitats d'origen per a fugir de la mort (entre elles 22,5 milions de refugiats). L'Iraq, l'Afganistan, Palestina, Síria, Iemen, Sudan del Sud o Somàlia són alguns dels territoris d'Orient Mitjà, Àfrica o la península d'Aràbia, on han col·lapsat les seves economies, impera la inseguretat alimentària, escasseja el dret a l'aigua i la vida humana se sotmet als dictats dels més forts (els agressors i invasors).
Encara que a Amèrica Llatina no hi ha conflictes bèl·lics "declarats", en l'actualitat imperen enfrontaments socials motivats per la imposició de dictadures emparades per interessos oligàrquics nacionals i imperialistes. Xile, el Brasil, Colòmbia o Bolívia són exemples on el terrorisme d'Estat implica la repressió, la tortura, els empresonaments extrajudicials o sota processos falsejats (anomenats també Lawfare), així com els assassinats selectius de líders polítics i socials o defensors dels drets humans per grups paramilitars.
Altres països com Nicaragua, Veneçuela o Cuba, viuen afrontant diàriament la constant política d'agressions dels EUA; epicentre des d'on s'encoratgen revoltes, es financen forces opositores, s'orquestren conflictes interns, s'imposen embargaments o bloquejos econòmics, s'estableixen resolucions extraterritorials en les quals s'acusen d'"amenaça" a altres pobles o es promouen excuses que justifiquin "acords" d'antany i fer sonar els tambors de la guerra, com és el cas del TIAR (Tractat Interamericà d'Assistència Recíproca: una aliança militar): instrument dels EUA, amb la participació còmplice de països subordinats de la regió, l'objectiu de la qual és tornar a posar en pràctica la Doctrina Monroe.
Les guarimbas provocades a Veneçuela (2014 i 2017) i, després, a Nicaragua (2018), instrumentades amb el Manual del Comando Sud de l'Exèrcit dels EUA, va comportar la mort de centenars de persones i altres centenars van quedar amb seqüeles o discapacitats.
La intervenció militar, l'empara d'organitzacions terroristes, la promoció d'atemptats contra objectius econòmics i públics i la guerra bacteriològica contra el poble de Cuba, han saldat la vida de més de 3 mil persones i la discapacitat de més de 2 mil. Sense comptar, els danys ocasionats per la imposició d'un bloqueig econòmic, financer i comercial que afecta la vida quotidiana del poble cubà i impedeix que Cuba adquireixi medicaments, aliments i materials diversos en el mercat internacional. Una hostilitat que té ja 60 anys, molt malgrat els 27 anys de condemnes per majoria, que ha sofert aquesta política de genocidi en l'ONU. Una opció que els EUA està aplicant també contra el poble veneçolà: l'objectiu és enderrocar els governs constitucionals d'aquests països molt malgrat les vides humanes que comporti.
Però més que buscar-se la pau entre els pobles, s'alimenten els conflictes i s'incentiva la indústria armamentista (un negoci molt lucratiu per a l'anomenat primer món).
Aquests conflictes bèl·lics, agressions i hostilitats contra els pobles, generen crisis, però també la destrucció genera malalties letals: el dengue hemorràgic, la malària, la SIDA o el Marburgvirus. Totes amb estadístiques esborronadores, però que no alarmen a l'anomenat primer món perquè compta amb recursos per a evitar contagis massius.
L'Ébola (entre el 2014 i el 2016) va ser un virus que no va encendre les alarmes, molt malgrat les més d'11 mil morts a Àfrica, fins que Occident va sofrir les primeres morts en el continent: llavors, va aparèixer la histèria mediàtica i dels governs de la Unió Europea.
Com una d'aquestes "estranyes" casualitats, enmig de la crisi econòmica i política que afronta l'administració de Donald Trump, apareix el coronavirus, el qual torna a posar el bombillo vermell de la Unió Europea i la resta del món en la seva màxima alerta. El que semblava una afecció localitzada a la ciutat de Wuhan, la Xina, va acabar expandint-se com a espora en l'aire per tot el planeta.
Deixaré en el tinter a l'Oncle Sam per a una altra ocasió; ja que mentre que uns altres envien metges a diferents regions del món, els EUA envia tropes i armaments en les fosques hores de reclusió que viu Europa, com a mesura de seguretat per a evitar contagis. Cal preguntar-se si és per a evitar més contagis provinents de les tropes estatunidenques Uhm! Deixem-ho aquí.
El regne d'Espanya no ha estat exempt de cap dels problemes abans esmentats. Ha exercit com a política exterior la ingerència en assumptes interns de països llatinoamericans (fins i tot aplaudint cops d'estat o donant suport a grupuscles d'oposició), omple les arques privades amb la venda d'armes (com les que embeni a l'Aràbia Saudita), participa en la "pacificació" de zones en conflicte o, com a política interna, incentiva la privatització de serveis públics. Vagi, com és el cas de serveis sanitaris!
Per al cas que ens crida avui dia l'atenció: el coronavirus, Espanya és un dels països de pitjors marcadors en afectats i morts per la pandèmia. Resultats que són conseqüències de les seves grans flaqueses i contradiccions.
El govern posa entre les seves mesures la disponibilitat de 200 mil milions d'euros per a la reactivació econòmica. En temps de desesper, on el mateix president i líders polítics parlen de solidaritat i unitat, de la totalitat, s'utilitzen 117 mil milions de fons públics; quan la classe treballadora és el sector històricament castigat amb política neoliberals de retallades, desnonaments, baixos salaris, reformes laborals d'acomiadaments fàcils i baixes pensions.
Els diners públics van salvar la banca, la mateixa que no ha retornat el que es va invertir per a treure-la a flotació, i ara torna el fons públic a posar el gruix de la inversió per a salvar el sector productiu (casualment majoritàriament privat). El govern obre una línia d'avals i garanties de fins a 100 mil milions perquè les empreses (Privades) no tanquin les portes. No obstant això, la solidaritat només és aplicable quan les despeses recauen en els fons públics, mentre que el sector privat gaudeix dels seus milions i, també, de ser salvat sense retribuir conseqüentment.
Amén de l'anterior, no rebuig ni desànim sobre les mesures de seguretat emeses pel govern i que cal seguir per a evitar contagis i fatalitats innecessàries, però tot aquest temps en què he estat treballant des de casa per a complir amb el reglamentat, també m'ha donat temps suficient per a reflexionar sobre totes aquelles desgràcies que fins ara es passen per alt: una, perquè la premsa "lliure" omet o manipula; segon, perquè com no les sofreix l'anomenat primer món, ni s'han plantejat aixecar el dit per a solidaritzar-se.
I vostè què pensa sobre aquest tema?
GTM
Etiquetes de comentaris: Covid-19, Internacional
