Com a resposta a la pandèmia del coronavirus, les mesures adoptades pels governs han estat qualificades per alguns polítics, periodistes, tertulians com de mesures de guerra o directament de proclamar un estat de guerra contra el virus. La utilització d'aquestes referències, més enllà del concretament inapropiat del terme, impliquen la construcció d'uns marcs discursius determinats, que resignifiquen termes i conceptes dins d'ell.
Un dels elements bàsics de la confrontació social és marcar-li a l'adversari el terreny cultural de la disputa, contrari als seus interessos i de la mateixa forma, no deixar-se emmarcar en el terreny de l'adversari.
En la nostra realitat històrica contemporània, les referències de l'estil militar i bèl·lic han implicat sempre un camp de confrontació molt més favorable per als elements més reaccionaris del bloc històric dominant. Probablement, un dels dirigents polítics de l'esquerra més incapaços i desafortunat en aquest sentit va ser l'històric dirigent socialista i president del govern Francisco Largo Caballero. Persona de gran honestedat personal, però de nul·la anàlisi política a curt i mitjà termini. Capaç de ser un protegit de la dictadura de Primo de Rivera a situar-se a l'esquerra del PCE en un lustre, enarborant un discurs violentíssim i bèl·lic a partir del seu gir esquerranós als anys 1933-34. Proclames exaltades de violència revolucionària que no estaven suportades en cap preparació real, buides de realitat material i que reforçaven als seus enemics contemporanis i futurs.
Per altra banda, ni tan sols ens fa falta parar un moment per parlar de com els elements més reaccionaris han intervingut en la societat amb la força armada i esgrimint el llenguatge de la guerra al llarg del segle passat a Espanya.
Actualment un dels perills que afronten els sistemes democràtics realment existents -democràcies de baixa intensitat com l'espanyola- és la consolidació de la revolució conservadora o el que molts mitjans diuen “populismes de dreta”. En el cas espanyol, aquest projecte de revolució conservadora està vinculat en molts aspectes als moviments reaccionaris dels anys 30, fills aquests mateixos del feixisme de postguerra. No podem entendre ni comprendre el sorgiment del feixisme dissociat de la guerra mundial i els seus efectes.
Una part de la “lògica” de la guerra va ser el que va armar ideològicament al nou moviment feixista. L'home com a acció, voluntat i lluita enfront de la raó, dels fets sobre les veritats. Perquè els estats de guerra impliquen això, precisament, jerarquia, ordre social, ultranacionalisme i la implantació d'una “comunitat del front” (frontgemeinschaft), en definitiva, una resposta en clau militar -virilitat, violència, unanimitat…-. Aquests elements i uns altres més, en un sentit cultural i històric estan imbricats fortament en la reacció conservadora. Aquest projecte polític es troba còmode en aquest camp i utilitza i utilitzarà des de les seves posicions ideològiques el llenguatge bèl·lic d'aquesta etapa de lluita contra la pandèmia.
Les classes populars i els seus projectes progressistes no assumeixen en general aquest discurs guerrer, o el fan de manera poc astuta. Malgrat això, la confrontació es desenvolupa i hi ha elements importants per a construir un camp de disputa divers i propi de les majories socials. On la resposta ciutadana conscient, la de l'Estat que planifica i duu a terme una resposta en defensa de la seva població, la de la classe treballadora que mantenen la producció i subministraments, els cossos policials, els investigadors científics o la dels professionals de la salut, constitueixen elements de molt de pes per a construir i reforçar el discurs del republicanisme i de la ciutadania, del projecte democràtic i de l'internacionalisme solidari.
Això són alguns dels elements als quals hem de dirigir-nos per a afrontar la realitat actual i encara més important per a l'etapa posterior a la crisi, no sols com a resposta a les expressions reaccionàries sinó per a construir i conjuminar realitats socials diverses en la reconstrucció econòmica en un camp no sols estatal sinó interestatal. Les fissures entre diversos governs de la UE respecte a la relació amb la Xina o entre els mateixos estats membres, per posar un exemple, tornen a indicar com aquesta construcció econòmica i política té diverses crisis en el seu si que no fan sinó engrandir-se davant els successius reptes.
David Moreno
Etiquetes de comentaris: Covid-19, Estat Espanyol, Exèrcit, Militarisme
